Samarretes amb l’au fènix i la creu de Sant Jordi. Pancartes recordant els morts d’altres temps. Enmig, samarretes fluorescents dutes per gent a punt d’anar a una nova manifestació multitudinària. Les exhibicions de múscul que ha fet l’independentisme durant aquesta dècada sovint han fet oblidar com eren les coses en el passat. Fa 30 anys, durant el llarg govern de Jordi Pujol i abans que Esquerra Republicana assumís plenament el desig d’una República Catalana lliure i sobirana, el moviment independentista era cosa d’una minoria que, a més, es trobava profundament dividida fins al punt que els xocs violents entre alguns dels seus sectors eren força habituals. Els independentistes d’extrema esquerra i els d’una extrema dreta que coquetejava amb el feixisme, quan no l’abraçava obertament, s’havien enfrontat al Pi de les Tres Branques i, també, al Fossar de les Moreres, on cada Onze de Setembre aquell petit moviment de radicals que només vivien d’esperança es reunia per recordar la derrota de 1714 i reivindicar el seu desig d’una Catalunya independent.
El 2018, el Fossar de les Moreres és i no és el mateix que havia estat aleshores. Al voltant del peveter i de les ofrenes florals que hi han fet diversos partits polítics, associacions i entitats, una munió de gent atapeïa la plaça quan encara faltaven hores perquè comencés la manifestació. Les parades que hi havia muntades reflectien la gran diversitat ideològica d’aquell independentisme: a una, s’hi venien llibres antics dels grans noms del catalanisme de principis i mitjans del segle XX i un suro recordava les accions dels catalans que, desitjant combatre l’imperialisme, es van allistar a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial; a una altra, un grup amb estètica skinhead venia samarretes reivindicatives amb proclames obertament nacionalistes o de record de les tragèdies patides pels catalans al llarg dels segles a mans de l’estat espanyol; encara a una altra, Poble Lliure, una de les ànimes de la CUP, també reivindicava el paper de l’esquerra independentista durant les llargues dècades de foscor i vida en la marginalitat política i, sovint, en la clandestinitat.
Al voltant, un munt de parades més venien llaços grocs, xapes i samarretes de Diades passades, amb els eslògans més repetits durant els darrers anys. Mentre alguns xafardejaven entre elles, alguns dels presents, amb estelades i les samarretes de rigor de la manifestació d’enguany, es feien fotografies i ‘selfies’ davant del peveter i les flors, probablement aliens a molta de la gent que tenien al voltant i dels anys en què, fos per a bé o per a mal, van continuar duent la torxa de l’alliberament nacional. Un grup de noies adolescents seia a terra, menjant-se un entrepà, mentre al seu cantó un grup d’homes de mitjana edat recordava anècdotes del seu passat com a seguidors radicals del Barça. En una cantonada, a la barra, gent de diverses edats però que compartien l’estètica dels moviments antifeixistes i anticapitalistes demanava cerveses observats per dos matrimonis d’edat avançada. La transversalitat de l’independentisme és evident, sí, però a pocs llocs ho és tant com aquí.
Una mica més avall, al passeig del Born, una parada d’Estat Català. La taula muntada pels militants del partit fundat per Francesc Macià, el primer obertament independentista i el tercer partit nacionalista més antic d’Europa després del Partit Nacionalista Basc i el Sinn Féin irlandès, era atesa per quatre persones que superaven la seixantena i no rebia l’atenció de gaires dels qui passaven per davant seu. Anant una mica més en direcció a l’antic mercat del Born, convertit en una mena de ‘zona zero’ de la reivindicació nacional catalana, unes grans taules allargades acollien un dinar popular organitzat per l’esquerra independentista i on gent de diverses edats xerrava animadament. Al fons, davant d’una pancarta de Poble Lliure i una estelada, els retrats de diversos militants de Terra Lliure que van morir a mans de les forces de seguretat espanyoles o bé en accidents mentre manipulaven explosius.
Arribada l’hora de dinar, el Fossar i els carrers adjacents han començat a buidar-se. Tothom es preparava per anar a la manifestació multitudinària de l’avinguda Diagonal. Tot ha canviat moltíssim i fins i tot molts dels qui, probablement, s’havien estomacat de valent quan eren adolescents, ara comparteixen espai. Pot ser que el temps ha moderat les seves posicions polítiques o que els elements més radicals hagin desaparegut pràcticament per complet, deixant, en el cas de l’extrema dreta, algunes manifestacions que són rebutjades plenament per la immensa majoria dels independentistes. Entre somriures, fotografies i converses animades, tots van confluïnt en el seu camí cap al tram que han triat per continuar reclamant una República Catalana real, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.
Sortint de la zona, a Via Laietana, una manifestació antifeixista pujava pel carrer. Els crits recordaven els d’un altre temps, els de l’independentisme combatiu, intransigent i que, potser per la seva residualitat, no tenia vergonya d’exhibir els eslògans més agressius: “canya contra Espanya”, “guerra per la Terra”, “ni França ni Espanya: Països Catalans”. En aquesta marxa, on s’hi podien veure pancartes i banderes de tot tipus, incloses de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, la presència de les dècades de resistència hi era més que evident. Cap la cua de la manifestació, l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat empenyia un cotxet avançant Via Laietana amunt. L’independentisme d’avui dia ha vingut de molts llocs diferents: del nacionalisme, de l’esquerra revolucionària, de l’antic pujolisme i, fins i tot, d’un simple cansament amb l’estat actual de les coses. I en un dia com aquest, alguns recuperen les seves arrels i reivindiquen, aquest cop molt més acompanyats que abans, quins han estat els ideals que han defensat sempre. La Diagonal els espera a tots.
