L’advocada Magda Oranich (Barcelona, 1945) acumula una llarga trajectòria com a defensora de nombrosos presos polítics durant el franquisme. Va formar part de l’equip de defensa de Salvador Puig Antich, que va ser detingut el 25 de setembre del 1973, quan sis policies del grup especial per a la desarticulació del MIL van muntar una emboscada per atrapar els anarquistes al carrer Girona de Barcelona. Puig Antich va ser executat el matí del 2 de març del 1974 després de ser acusat de matar un policia –un agent que va morir en la batussa a trets, tot i que mai s’ha sabut de quina pistola provenien les bales mortals, perquè la investigació les va fer desaparèixer i no es van analitzar. L’havien sotmès a un consell de guerra sense cap garantia en què es va dictar sentència de pena de mort. Ara, 50 anys després de l’execució del jove anarquista, l’advocada ho recorda com una “venjança” del franquisme després que ETA assassinés Carrero Blanco el 20 de desembre del 1973. Des de la detenció a la seva execució només van passar cinc mesos, un procés que per a l’advocada va anar molt de pressa i que va acabar amb la mort de l’últim pres polític executat al garrot vil pel franquisme, “una cosa monstruosa”. Oranich també critica que l’administració de justícia espanyola no s’hagi reformat en 50 anys i apressa els polítics a aprovar l’amnistia.
Vostè va formar part de l’equip de defensa de Salvador Puig Antich, com recorda aquells dies?
No els oblidaré mai. Recordo que els detinguts van arribar als jutjats de guàrdia el dia 25 de setembre i els policies anaven molt nerviosos i jo, que era allà per altres assumptes, vaig preguntar: “¿Qué ha pasado?“, i ells em van dir que no em preocupés, que es tractava d’un atracament. El Salvador no estava entre els detinguts perquè estava ferit i l’havien portat al Clínic. Vaig trucar els companys, entre ells el Josep Oriol Arau, i els vaig dir que m’havia semblat un tema polític. L’Oriol ja era amic d’una de les germanes Puig Antich i tot va començar. Inicialment, no esperàvem que la cosa acabés com va acabar perquè feia deu anys que no executaven ningú, perquè el Tribunal d’Ordre Públic el van crear el 1963 i no va dictar mai cap pena de mort. Quan Franco volia matar s’inventava una llei antiterrorista i enviava el cas al tribunal militar, on no cabia recurs.
No tenia cap sentit anar al tribunal militar perquè no hi havia cap militar implicat, era només per la cosa de matar. Ni el Salvador era militar, ni els policies que el van detenir eren militars, ni el delicte era militar. A mi això ja em va fer mala espina, però no del tot, perquè quan volien condemnes altes, o si s’havia atemptat contra algun guàrdia civil, el cas anava a la justícia militar per competència. La defensa s’anava fent amb certa normalitat.
I com va anar la defensa?
Jo no vaig poder participar del tot quan va començar la defensa més seriosa, perquè jo aleshores estava a la presó, em van detenir el 28 d’octubre juntament amb 112 persones, el primer dia que jugava el Cruyff al Barça. Vaig estar uns mesos presa i no hi vaig poder participar aquell temps, i entremig va morir el meu pare d’un infart, amb 57 anys. Quan vaig sortir ja havien assenyalat el dia del consell de guerra, que es va celebrar el 8 de gener.
Un cop va sortir de la presó. Quin va ser el seu paper?
Quan vam sortir de la presó ens vam reincorporar a la defensa, però tinc la impressió que més que de juristes fèiem de Creu Roja. En una dictadura que ja té una sentència feta i prevista perquè el matessin… Al principi no ho pensàvem, i no sé si el règim ho havia pensat o no, però el detonant del tot va ser l’atemptat contra Carrero Blanco, el 20 de desembre del 1973. Vaig sortir de la presó i vaig anar a veure el Salvador empresonat, i ell va dir: “Han matat el Carrero i a mi”. Ho tenia claríssim.
Va ser una venjança?
Sí, jo crec que va ser una venjança. Aleshores hi va haver la condemna i el 12 de febrer Arias Navarro va fer el discurs del “espíritu del 12 de febrero“… Jo crec que sí que va ser una venjança, tot i que no eren els mateixos perquè a Carrero Blanco el va matar ETA, però ells no feien distincions.
El procés va ser molt ràpid.
Tot això es va produir en molt poc temps i el tema era molt dur. S’ha dit que els partits polítics de l’oposició democràtica, bàsicament el PSUC, no van fer el que havien de fer, però la meva opinió és que ningú es pensava que hi hauria pena de mort en el cas del Salvador. De fet, l’any 70 ja hi havia hagut vuit peticions de mort que no es va executar després de la tancada d’intel·lectuals de Montserrat [amb motiu del consell de guerra celebrat a Burgos contra militants d’ETA]. La gent es pensava que no passaria res, però els que hi estàvem allà ficats ho vèiem diferent. Teníem la consciència que havíem treballat molt en la defensa, però el consell de guerra el van fer en sessions d’entre cinc i vuit hores diàries, amb una pausa al migdia. No es va complir ni el codi de justícia militar. I tot va anar molt de pressa. La justícia ara és lenta, però aleshores també, i en aquest cas es va celebrar un consell de guerra el 8 de gener i el van executar el 2 de març. Van ser uns fittipaldis.
El fet que fos un judici militar va complicar molt més la defensa?
I tant! Perquè els civils, encara que fossin tribunals de repressió política, complien d’alguna manera la llei d’enjudiciament civil, perquè era el final de la dictadura. Un consell de guerra era un procés diferent i hi havia moltes menys garanties. La llei deia que, si era condemnat a mort, ‘el reo será pasado por las armas‘. I què van fer? Li van aplicar el garrot vil, que era una cosa monstruosa i que no es feia, que jo sàpiga, a cap país del món.
La defensa va tenir molt poc marge de maniobra...
Oh, i tant! La jurisdicció militar era un altre món. No hi havia recursos ni res, només podíem demanar l’indult al Consell de Ministres, al cap de l’Estat, però el mateix tribunal enviava al govern les penes de mort que havia imposat. El Consell de Ministres de l’1 de març de 1974 va tractar tres condemnes de mort: Salvador Puig Antich, Heinz Chez, un pres comú que van executar a la presó de Tarragona i també amb el garrot, i un guàrdia civil, que, naturalment, el van indultar.
Si arribava l’enterado era que no havien donat l’indult i entraves en capilla, i això és el que va passar. En el cas del Salvador van entrar l’Oriol [Arau, advocat] i les germanes, que van estar a la presó Model amb ell abans que l’executessin al matí. La capilla era de vuit del vespre a vuit del matí, i a aquella hora van sortir les germanes del Salvador i l’Oriol, fet pols, se’n va anar perquè no va poder resistir més. Mentrestant, al Col·legi d’Advocats van anar arribant advocats i va ser aquella nit que diuen que els vam arruïnar amb el telèfon, perquè vaig trucar a Nacions Unides… també vam trucar al Vaticà. Jo a les sis del matí ja vaig anar cap a la Model i al bar Modelo de seguida van aparèixer les germanes al voltant de les set del matí.
S’ha parlat bastant del botxí.
Sí, en tinc el nom i la fotocòpia del rebut dels diners que va cobrar. Es deia Antonio López Guerra i va cobrar 8.000 pessetes per l’execució i 500 pessetes en concepte de dietes pels dies que va passar a Barcelona, perquè venia d’Andalusia. El botxí funcionava com en la pel·lícula El Verdugo, de Luis García Berlanga. Venia amb una cartera i tot era com surrealista. M’ho han explicat les germanes i després l’Oriol, que va arribar i va començar a preparar la cadira… i les últimes paraules que va dir el Salvador van ser “quina putada”.
L’execució del Salvador va ser la metàfora d’un règim que va morir matant?
Sí, el Salvador i les del 75, perquè en un any i escaig després va ser el mateix. Nosaltres sempre dèiem que moriria amb sang, el que no pensàvem és que fos de tan de prop, perquè vaig estar present a l’execució de Juan Paredes, el Txiki, vaig recollir els casquets de bala i quasi em vaig quedar tacada de sang perquè li van haver de donar el tret de gràcia. Però, i tant, el règim va morir matant. Quina necessitat hi havia d’executar el Salvador Puig Antich? El règim estava bastant descompost, però van executar sis persones i en va fer de tots colors, perquè en el judici de Comissions Obreres, que encara era il·legal, van imposar condemnes de 20 anys.
El cas es va intentar revisar fa uns anys i també s’ha intentat jutjar els responsables, però no s’ha pogut fer.
Aquí han dit sempre que no per l’amnistia. Aquella amnistia per la qual tant vam lluitar i perquè va servir perquè sortissin els nostres presos, els antifranquistes, que anàvem a la porta de les presons a rebre’ls. Però ningú va pensar, almenys el meu entorn i jo, que allò podria servir algun dia per als franquistes i els torturadors. Totes les respostes que han donat a això ha estat que no, perquè ve de la llei d’amnistia i cada jutge que ho ha intentat fer no ho ha aconseguit.
La continuïtat de les estructures policials i judicials provinents del franquisme han impedit qualsevol reparació jurídica?
Jo crec que hi va tenir a veure. Jo un dia vaig rebre del Tribunal d’Ordre Públic que estava amnistiada, però no tenia més transcendència, però sí que tenia transcendència per als presos i els judicis que quedaven. L’execució del Salvador Puig Antich i les posteriors van ser una venjança, perquè no hi havia hagut cap execució des del 1963.
La circumstància que Carlos Rey, que va redactar la sentència, molts anys més tard fos advocat de l’expresidenta del PPC Alicia Sánchez-Camacho en el cas Método 3 és una mostra d’aquest cordó umbilical que lliga l’actualitat amb el franquisme, amb una administració de justícia que no s’ha reformat?
Han canviat més les lleis que l’estructura, que continua sent la mateixa. Es diu, i és cert, que el que menys ha canviat és la justícia. Ha canviat més la policia que la justícia. Fins i tot ha canviat més l’exèrcit, que ara no pinta gaire cosa, que la justícia. Es manté l’estructura i, sobretot, la manera d’entrar-hi. El Consell del Poder Judicial està caducat fa cinc anys i no els dona la gana canviar-ho, i té molt poder perquè és el que nomena els presidents de sala al Suprem, per exemple. La justícia només ha canviat en coses menors, perquè quan vaig acabar la carrera no hi havia cap dona i ara hi ha més dones que homes.
Però la cúpula d’aquesta administració de justícia s’hauria de reformar?
El primer que s’hauria de fer és modificar el Consell del Poder Judicial, que són els que nomenen els càrrecs, i establir una altra manera d’escollir-los perquè ara les oposicions que fan són patètiques. Els aspirants han de saber de memòria un codi i els donen vint minuts per recitar-lo, i si es passen un minut els poden suspendre. Creus que això serveix? Hi ha jutges bons i que treballen i no posen traves al català, però de jutges catalans n’hi ha pocs i es queden forçosos perquè no cobreixen les places que hi ha a Catalunya. Quan són forçosos poden demanar el canvi al cap d’un any, i n’hi ha que es queden, però és un entre cent. La resta acaben marxant per la llengua, encara que diguin que no els molesta, i també, sobretot, per una qüestió econòmica, perquè el poder adquisitiu del seu sou aquí és més baix. Però sí, la justícia necessita una reforma i s’ha de canviar l’estructura.
Aquesta reforma és un dels objectius de Pedro Sánchez. Creu que se’n sortirà?
Té raó, i hi estic d’acord. Europa ens ha tocat el crostó moltes vegades. Ell se n’ha de sortir perquè no pot ser tenir un organisme així, amb la importància que té, amb la gent caducada des de fa més de cinc anys. A més, és un òrgan que quan un jutge fa una barrabassada és el Consell General del Poder Judicial qui el pot sancionar o, fins i tot, suspendre. Tenen poder, és un dels tres poders de l’Estat espanyol.
De fet, ara mateix estem veient l’actuació del jutge de l’Audiència Nacional amb el cas Tsunami…
El cas del jutge García Castellón és dels casos més grossos que he vist. Això que han dit que hi ha terrorisme no en vull ni parlar perquè fa vergonya i tot. Tots sabem que a Catalunya no hi ha hagut terrorisme. Voler comparar el Tsunami, o el que va ser el Procés, amb el terrorisme és increïble.
I com seria una justícia moderna en una Catalunya independent?
Hauria de ser més justa, però sobretot més ràpida. A l’Estatut del 2006 ja es plantejava una mena de consell judicial propi a Catalunya i és el que més van retallar. També hi havia, naturalment, que els jutges per venir a treballar a Catalunya havien de saber català i conèixer el dret civil català, que no són dos articles, eh. La part més retallada va ser la justícia i ens van privar de la possibilitat de tenir una jerarquia judicial a Catalunya amb aquest consell. Va ser el primer que es van carregar.
D’altra banda, el set de març hem de sortir de dubtes sobre la llei d’amnistia. Quina és la seva opinió?
Jo soc partidària de l’amnistia per la gent que està esperant-la i, si em preguntes a mi, jo aprovaria ja l’amnistia. Si s’ha fet un canvi que la millori, doncs molt bé, però tenim el problema que després s’haurà de batallar cada cas al jutjat. Vistes les coses que estan passant, des del punt de vista polític, a cada moviment ho entorpeixen tot, i em fa por que hi hagi una entorpida grossa. És important que hi hagi l’amnistia i és un triomf dels grups independentistes, però, clar, que s’apliqui ja. Ara haurà d’entrar a la presó el Dani Gallardo, que no entraria si ja s’hagués aprovat l’amnistia.
Hi ha marge per acotar la llei o tapar forats?
Sempre hi pot haver un forat. Jo crec que ja està molt acotada, i potser amb aquest nou acord poden acotar un punt, però els que creuen que ho poden blindar tot no deuen anar a tribunals, perquè la mateixa llei a vegades té interpretacions. Quan es crea diu una cosa i amb els anys es va canviant. S’ha d’aprovar i anar veient cas per cas, perquè qui ha de decidir si aplica l’amnistia en cada cas són els jutges. Jo la vull ràpida perquè hem deixat massa temps als jutges per preparar-se.
