La desclassificació dels documents sobre el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, després de 45 anys, aporta alguns detalls sorprenents. I, en termes històrics, cal dir que els detalls configuren els conceptes. Un dels documents que aquest dimecres ha desclassificat la Moncloa pertany als arxius de la Guàrdia Civil que guardava el Ministeri de l’Interior. En concret, un document manuscrit de novembre de 1980, tres mesos abans del cop, que els analistes de l’institut armat descriuen com “Documentación con una presunta planificación del golpe, manuscrita (1980)”.
Un sucós document en què els seus autors, suposadament arquitectes logístics de la rebel·lió militar contra la incipient democràcia espanyola, descriuen una “panoràmica d’operacions en marxa”. És a dir, hi exposen els diferents moviments colpistes que s’estan preparant i quina ha de ser la confluència, valorant pros i contres de cada opció i qui són els protagonistes. Un estudi que havia de permetre valorar, davant la pluja d’idees per al sovellament militar, quines tindrien més possibilitats d’èxit. Una dada que destaca en aquest document és que totes les opcions, llevat d’una, consideraven que havien de comptar amb la ajuda indispensable del monarca, Joan Carles de Borbó, i sobretot, de la connivència del PSOE, liderat aleshores per Felipe González.
Tres tipus d’operacions
El document esbossa un esquema amb tres tipus d’operacions per fer caure el sistema de govern de l’any 1980. En concret, les “operacions civils; les militars i les mixtes cívico-militars”. Pel que fa les “operacions civils”, l’informe manuscrit que ha estat guardat zelosament pel ministeri de l’Interior durant 45 anys, en defineix quatre: la democristiana, la “d’ideologia mixta”, la “socialista” i la “liberal”. De les quatre opten per la que creuen que tindria més “viabilitat”, la socialista.
Aquesta podria tenir dues opcions. Per una banda, la que, a priori, seria només civil, a través d’una moció de censura pactada amb un “grup dissident del PCE i una abstenció pactada del PCE de Santiago Carrillo”. Però, la que veuen amb més possibilitats, i raonen fer-hi costat és, una revolta “civil socialista amb complement militar” que tindria “credibilitat total” amb el “suport de la corona”. Una possibilitat que es bastiria a través de triar un “general de talent liberal com Antonio Guitérrez Mellado, José Antonio Sáenz de Santamaría o Manuel Díez-Alegria”. Aquest projecte portava un “any en gestació”.
Un govern mixt
Aquest cop s’encetaria amb un “grup mixt” configurat per “civils sense militància política i militars d’historial brillant”. La ruta proposava “pressionar des de diverses procedències per forçar a dimitir Adolfo Suárez”. Seria aleshores quan “intervendria la Corona, posant en marxa mecanismes constitucionals”. Aquest pla comptava amb els “imprescindibles suports d’UCD i PSOE que asseguraven la nova investidura”. El govern estaria constituït un 50% per militars i la resta per membres escollits del PSOE, UCD i CD (Coalició Democràtica de Manuel Fraga).
De fet, aquesta és la idea que va proposar el general Alfonso Armada per aturar el cop d’estat amb el tinent coronel Antonio Tejero –que, per cert, ha mort el mateix dia de la desclassificació– dins el Congrés. Armada va negociar amb el cap de l’Estat Major, el general José Gabeiras, entrar al Congrés i proposar la configuració d’un govern d’aquesta mena amb ell de president. Una possibilitat de la qual es parla en un altre document desclassificat, la transcripció d’una conversa telefònica entre Juan Garcia Tarrés, únic civil condemnat pel cop, i Tejero ,quan aquest estava atrinxerat al Congrés, en què critiquen la proposta d’Armada.
Aquest govern havia de portar a terme “una reforma constitucional, una reordenació legislativa i de les estructures regionals; noves lleis electorals i sindicals; llei d’ordre públic i una campanya d’erradicació del terrorisme”. En aquest període, els militars “pressionarien” per la fusió d’UCD i AP per formar un “partit de dreta nacional” i el PSOE per tal que celebrés un “congrés antimarxista” i la seva transformació en un partit “socialdemòcrata”. En aquest paquet s’incloïa “l’erradicació del comunisme i legislar per impedir partits regionals”.
El projecte Cortina
El document també preveu un altre escenari, i és el canvi del cap de l’Estat Major, José Gabeiras, pel general Jesús González de Yerro. Un fet que va esperonar a “treballar a tota pressa” per portar a terme el “cop constitucional amb la corona i el govern de coalició d’UCD i el PSOE”. La possibilitat de convèncer Gonzalez del Yerro passava per afegir els capitans generals al projecte i anunciar-li que “comptava amb el suport del rei” que, “un cop normalitzada la situació política” i “aplacat el terrorisme, proposaria el restabliment de la normalitat política i el retorn dels partits”. Aquest projecte preveia el cop entre el 23 de febrer i el 24 de juny, durant l’onomàstica del rei espanyol. Una opció, però, que descartaven per la presència a la cerimònia del cos diplomàtic.
Aquest suport del PSOE ja s’havia apuntat en altres documents desclassificats. En concret, l’arxiu Jano, que incorpora una llarga conversa de tres hores, l’any 1976, entre González, i el cap del SECED, Servei Central de Documentació, els serveis d’intel·ligència creats per Luis Carrero Blanco l’any 1972 i avi de l’actual CNI. En concret, Andrés Cassinello i la seva mà dreta, José Faura, on acorden el paper que tindrà el PSOE durant la transició política espanyola.
Revoltes militars
Pel que fa les revoltes estrictament militars que es van posar negre sobre blanc, el document distingeix entre el cop proposat pels “tinents generals”, el dels “coronels” i el dels “espontáneos“. La dels coronels és la que genera més confiança tenen. Aquest pla contemplava que el “deteriorament de la situació” seria “irreversible abans de l’11 de febrer”. A partir d’aquí, els coronels “no perden el temps ens conspiracions de cafè”: “Han fet contactes, han estructurat l’operació i han resolt les incidències en el moment de prendre el poder”.
La seva idea és “esperonar un govern de coalició entre la UCD i el PSOE” per tal de donar “les condicions objectives del canvi”. La intenció era que es “cremessin i nomenar un govern militar en el termini d’un any”. El que va fer que el nucli dur dels colpistes és que “no eren monàrquics” i apostaven per una “república presidencialista”. Tenien la idea de preservar els partits però “matisats per una nova constitució que aprovarien arribats al poder”. En tot cas, les revoltes militars es contemplaven incorporar-les en la revolta mixta que, finalment, es va dur a terme.
