“Com tantes suposades victòries de les forces més grans del món, la d’Espanya al Parlament europeu és una victòria falsa i buida, perquè tot indica que abans o després, i malgrat que el Parlament europeu els ha retirat la immunitat, la justícia internacional donarà la raó als exiliats catalans, i Espanya haurà degradat una mica més la democràcia europea”. Thomas Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford (EUA), alerta en conversa amb El MÓN que amb el conflicte polític català, “Espanya escenifica una obsessió que tenen molts estats al món, disciplinar els dissidents, i tant se val si són de dretes o d’esquerres, perquè el conflicte real és entre autoritaris i els que volen una manera de fer política diferent”. Per a aquest historiador, la persecució dels líders polítics independentistes arran de l’1-O, “amb tots els mitjans judicials, polítics i policials”, evidencia que Espanya “encara arrossega un problema històric, no s’ha desfet de la seva visió castellana de fer guerra amb mitjans aparentment polítics”, i lamenta que amb el suplicatori al Parlament europeu, l’Estat espanyol “està imposant aquest model de fer política a la UE a través de les seves connexions mafioses amb els dos grans grups polítics, els socialistes i els populars”.
Harrington, estudiós de l’europeisme i els moviments de nacions, alerta que “Espanya, malgrat pensar-se que ha guanyat amb aquesta votació, haurà perdut una mica més de prestigi i ha laminat una mica més la viabilitat del projecte europeu, perquè quan la justícia internacional es negui a extradir els polítics catalans, serà una vergonya democràtica per al Parlament”. I aquest expert nord-americà encara fa un pas més enllà i assenyala que “el conflicte polític que ha generat Espanya per la seva obsessió contra la dissidència és un senyal que el projecte europeu ha entrat obertament en crisi”.
Per la seva banda, l’historiador Xavier Diez també alerta sobre la pèrdua accelerada de prestigi d’Espanya en el marc de la UE d’ençà que va esclatar el conflicte polític amb Catalunya: “Espanya, que per boca d’un socialista, Pérez Rubalcaba, va assegurar que pagaria el preu que fos per mantenir la unitat, ha passat en pocs anys de tenir molta popularitat a Europa, i fins i tot de ser considerada un model d’èxit i de dinamisme, a trobar-se en risc de ser aïllada dins la UE, sense simpaties per part d’altres estats i amb una imatge molt degrada. Espanya ha subscrit una hipoteca en nom de la unitat que no pot pagar. Per a Diez, amb la persecució dels exiliats a Europa “de cop i volta Espanya ha dilapidat tot el seu capital polític i econòmic per tal de mantenir histèricament la idea rància d’Espanya castellana, centralista, intolerant i ultradretana, que ara focalitza en la caça del president Puigdemont”. És més, per a Xavier Diez “el descrèdit internacional d’Espanya” és evident des de fa uns anys, perquè “ha passat de ser un dels països que competia entre els grans en el repartiment de càrrecs a la UE a estar en una posició secundària a causa dels errors estratègics que ha comès en els àmbits econòmic, social, territorial i polític, inclosa la gestió de la monarquia”.
Sobre la retirada de la immunitat dels eurodiputats, aquest historiador assenyala que “la suposada victòria, pírrica i amb més costos que beneficis, té un punt de desesperació, de no ser conscients de com s’ha arribat a degradar el propi país, a ulls d’Europa i d’una part de la seva població”. En aquest sentit, posa èmfasi en el fet que “Espanya és un país terriblement dividit, amb un teòric govern d’esquerres, però amb poders fàctics carrinclons i fins i tot feixistes. Amb cada vegada més contestació social, l’odi a Catalunya, molt personalitzat en Carles Puigdemont, és l’últim espai que li queda per abraçar-se a una causa col·lectiva, la unitat d’Espanya”, sentencia Diez en conversa amb El MÓN.
També l’historiador Joan B.Culla posa el focus en la figura del president a l’exili per dibuixar “l’expressió d’una idea profundament arrelada en els aparells de l’Estat al llarg de la història, qui desafia l’Estat ho ha de pagar”. En aquest sentit, Cull creu que “caçar Puigdemont i fer-lo arribar a Madrid emmanillat és una obsessió de l’Estat, una fotografia de l’escarni perquè tothom entengui aquesta mentalitat de venjança”. Ara bé, Culla no creu que Espanya pugui computar com a victòria la retirada de la immunitat de Puigdemont. Comín i Ponsatí, perquè “si bé pot ser un triomf per unes hores, li farà més mal que bé, perquè la repressió de l’independentisme s’ha convertit en un problema d’ordre europeu. Han enfangat les institucions europees, justament el que volien evitar. La imatge d’Espanya es degradarà encara més dins la UE, i no ho arreglaran dient als ciutadans espanyols que el més important és poder caçar el president”.
De fet, Culla insisteix que aquesta “obsessió per perseguir la dissidència” està en part continguda perquè “som al segle XXI i a Europa, perquè si no, farien com van fer amb el líder independentista canari Antonio Cubillo –fundador del Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario– que en plena dictadura franquista, el 1960, es va exiliar, i divuit anys després, va patir un intent d’assassinat a ganivetades per part dels serveis policials espanyols”. Per a Culla, és evident que “existeix una pulsió profunda, des del PP fins al PSOE, passant per tots els poders de l’Estat, de posar Puigdemont a la presó. Tots ells estan disposats a pagar el cost d’imatge que sigui necessari per obtenir aquesta victòria”.
La justícia espanyola, a la corda fluixa
En qualsevol cas, el resultat de la votació a l’Europarlament ha estat molt més ajustada del que s’esperava, i de fet, 80 diputats del bloc dels socialistes i els populars han trencat la disciplina de vot i s’han negat a retirar la immunitat parlamentària als independentistes catalans. En tota, un 42% dels eurodiputats han enviat un toc d’alerta a Espanya –votant en contra del suplicatori o amb una abstenció- i a la seva justícia. Ara la pilota torna a ser a la teulada de la justícia internacional, tal i com havia demanat la justícia espanyola. Però com explica el catedràtic de Dret Penal Joan Queralt, “es tracta, de moment, d’una victòria en un round d’un combat de boxa molt llarg”. I aquí és on la justícia espanyola se la juga: “Continuen essent eurodiputats i tenen el seu domicili a Brussel·les, i si presenten recurs al TJUE, com han anunciat, el jutge belga haurà de suspendre el procediment fins que es resolgui. La justícia espanyola haurà d’esperar”.
Ara bé, afegeix Queralt, “hi ha un factor que juga molt en contra de la petició d’extradició espanyola, i és que el jutge ha retirat dues vegades les euro-ordres com un nen capriciós sense cap explicació, i a més, va dir a Alemanya que no volia que li entreguessin Puigdemont només per malversació. La imatge que ha donat la justícia espanyola en aquest afer no és seriosa, i això pesarà molt”. També afegeix que la justícia internacional ja ha recordat que els delictes de sedició i rebel·lió no entren dins de l’euro-ordre, i la trampa de convertir la malversació en corrupció tampoc no ajuda a la reputació de la justícia espanyola. Només cal llegir els convenis internacionals per veure que en dret internacional, la corrupció és suborn, que lògicament no es va produir l’1-O”.
Els eurodiputats parlen de victòria política
“Podem parlar, amb mesura, de victòria política, per una raó, un 42% dels eurodiputats han dit a Espanya ‘així no’, i hem portat al debat el cas català amb una intensitat que no s’havia portat en molt de temps. Per tant, aquest suplicatori ens ha permès avançar en el coneixement del conflicte català i en el seu suport. La preocupació per la democràcia a Europa és més forta ara que ahir”, ha assegurat el conseller Antoni Comín en la roda de premsa posterior a l’anunci dels resultats de la votació. Per la seva banda, el president Puigdemont ha alertat la UE que les maniobres d’Espanya posen en escac la democràcia europea:“Avui és una dia trist per al Parlament europeu, hem perdut la nostra immunitat però l’Eurocambra ha perdut més que això, i de resultes, també la democràcia europea. És un cas clar de persecució política. El Parlament europeu, malauradament, ha caigut atrapat en l’estratègia d’Espanya”, ha lamentat.
Sigui com sigui, encara s’han de produir molts moviments en la partida d’escacs. El proper l’han anunciat els eurodiputats, portaran la pèrdua de la immunitat al Tribunal de Justícia de la UE. I mentre la justícia fa el seu curs, Espanya ha internacoinalitzat definitivament el conflicte política català portant la seva causa a l’Europa política i a l’opinió pública internacional.
1595 
1102 
