Independentistes, socialistes, ‘podemites’ o unionistes radicals, depèn del dia. Així s’ha comportat Era Val d’Aran davant les urnes en l’últim any. Una autèntica mina per a qui vulgui aplicar a la política el concepte de ‘modernitat líquida’ del sociòleg Zygmunt Bauman, que descriu l’estat fluid i volàtil de l’actual societat, sense valors massa sòlids i on la incertesa per la rapidesa dels canvis transforma els nexes potents en llaços fràgils i provisionals. A les eleccions del 27-S, la llista independentista de Junts pel Sí va ser la força més votada al petit país occità, només quatre mesos després que Convergència Democràtica Aranesa (CDA) fos primera força a les eleccions al Conselh Generau d’Aran, la institució principal del govern d’Aran.
El 20-D, però, ni ERC ni Democràcia i Llibertat no van guanyar en cap dels nou municipis de la comarca. La victòria va ser per al PSC-Unitat Aranesa, amb En Comú Podem trepitjant-li els talons. Per tant, en aquelles eleccions espanyoles s’imposava la tercera via, ni independentisme ni unionisme radical. Tret de la petita població d’Arres, en què va guanyar C’s, en sis poblacions van guanyar els socialistes, inclosa Vielha, on governen, mentre que a Naut Aran -on hi ha l’estació d’esquí de Baqueira Beret- i a Vilamòs, governades per Convergència Aranesa, la victòria va ser per a En Comú Podem.
Fins aquí, res que no es pugui explicar el tradicional vot dual i la irrupció per primera vegada d’una força nova en unes eleccions espanyoles. Però el 26-J, ja és més difícil d’explicar. La repetició de les eleccions espanyoles ha dut a Era Val d’Aran la victòria del PP, un partit que ni tan sols ha fet campanya, que no té cap representació institucional ni al Conselh Generau ni als ajuntaments, i tampoc no ha aportat cap diputat al Parlament de Catalunya.
