Antoni Cañete és enginyer. Diu que els enginyers veuen “vectors” i que aquests vectors, alineats, poden sumar i multiplicar. Potser per això no entén la política que ens ha tocat viure. Cruyffista convençut, demana que la pilota toque terra, però en aquest país fins i tot les pilotes poden deixar de ser redones. Malgrat tot, insisteix una vegada i una altra en els mateixos arguments, demana “sentit comú” i no renuncia a ocupar “el pont de comandament” on es prenen les decisions. La persistència i un somriure que no esborra mai deuen ser les màximes virtuts del president de la petita i mitjana empresa.
Ara que hem entrat clarament en una nova etapa, delimitada pel resultat de les eleccions i per l’aprovació de la Llei d’Amnistia, com han viscut vostès des de la PIMEC -Micro, Petita i Mitjana Empresa de Catalunya- allò que hem convingut a denominar procés?
L’hem viscut com una institució del país, que, a més, és representativa i participativa. Això ens ha fet en alguns casos viure’l en primera persona. Només cal recordar que nosaltres vam participar en la manifestació del 2010. Érem a la capçalera. Per què? Perquè els agents socials hi eren. Som quatre agents. N’érem tres i n’hi faltava un només. Però això millor ho deixaré per a les meves memòries. Recordo que en aquell moment era secretari de PIMEC i vaig dir al president, Josep González: “No sé què passarà, però sé que el que vivim avui marcarà un abans i un després”. Vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig veure les imatges de l’atemptat de les Torres Bessones. En aquell moment vaig quedar en xoc i vaig pensar: “No sé què passarà, però sé que el món serà diferent al que hem tingut fins ara”.
A partir d’aquella manifestació van començar a passar moltes coses. Com a agent social, econòmic, vam anar parlant amb tothom. Unes setmanes abans de l’1 d’octubre del 2017 vam rebre una trucada dels sindicats demanant-nos que ens incorporéssim a la Taula per la Democràcia. Jo els vaig respondre que no ens corresponia estar en una instància amb Òmnium, l’Assemblea, la Intersindical…, però ells hi van insistir dient-nos que allà s’havia de respondre a una situació molt crítica, la que es podia derivar de la jornada de l’1 d’octubre. Sempre recordaré el dia que vaig entrar a la reunió del nostre comitè executiu per plantejar que hi havíem de ser per responsabilitat, per intentar donar una resposta sensata i coherent a tot el que podia passar a partir d’aquell moment. Vam prendre la decisió d’incorporar-nos-hi i vam ser l’única entitat empresarial que en va formar part. El dia 1 d’octubre vam fer diversos comunicats i vam aconseguir que no es fessin set dies de vaga tal com s’havia plantejat a la Taula. Allà es va acordar fer l’aturada de país. A partir d’aquell moment es van encadenar les reunions. Jo vaig assistir a algunes i hi vaig demanar seny, que hi hagués un element fonamental en els moments que vivíem: diàleg. I sempre vaig proposar que els conflictes que s’havien plantejat políticament es resolguessin políticament per trobar-hi solucions sense sortir d’aquest àmbit. Vam formar part després de la Taula pel Diàleg, que va proposar en aquell moment el Col·legi d’Advocats. Amb els dos sindicats majoritaris -UGT i CCOO- vam participar en aquelles taules i vam intentar buscar solucions. A nivell particular vaig tenir reunions amb molta gent: amb el president Puigdemont -ell ho explica al seu llibre, n’explica una part-, amb el vicepresident Junqueras i amb Pedro Sánchez, que va venir abans de la proclamació del resultat de l’1 d’octubre.
Amb Mariano Rajoy no es va reunir?
A través del seu delegat a Catalunya, Enric Millo, vaig mantenir-hi contactes, sí. Vam intentar arribar a acords amb ells. Fins que va arribar un moment en què el seu delegat ens va dir que ells havien de prendre unes altres decisions. La Taula del Diàleg es va reunir amb el govern a la Generalitat a Palau i després amb la delegació del govern espanyol.
La PIMEC -alguna de les empreses que en formen part- va rebre pressions del govern de l’estat per traslladar les seues socials fora de Catalunya?
En cap moment vam rebre de ningú -i dic de ningú- cap tipus de pressió ni de proposta en aquest sentit. Les petites i les mitjanes empreses van tenir una actuació molt diferent a la d’altres empreses.
Per què les empreses que van traslladar la seu social fora de Catalunya ara no l’hi tornen?
Crec que en el moment en què es donin les circumstàncies que elles entenguin propícies tornaran. Això els demano. Tothom té el cap i el cos junts. Tenir el cap separat del cos no és convenient per a ningú. Aquestes empreses continuen tenint el cos a Catalunya. És normal, doncs, que mirin de tenir el cap on tenen el cos.
L’única circumstància que encara no s’ha donat és que hi haja un govern que no siga -o que no es diga- independentista…
No crec que sigui en aquest sentit. El món econòmic es belluga per paràmetres molt racionals. Allò que no vol és soroll, incerteses, o, en aquest cas, aquelles condicions que els puguin generar desconfiança. Sempre dic que els diners són molt porucs. En el moment en què, sigui quina sigui la situació, ells entenguin que no hi ha incerteses i que sí que hi ha estabilitat, com una causa natural tornaran. El que hem de fer és buscar les condicions necessàries perquè aquestes empreses tornin a Catalunya i perquè en vinguin de noves. Ara, no hem d’incentivar que les empreses que van marxar tornin. Això seria una discriminació per a les que es van quedar. Tampoc hem de forçar res. El món de l’empresa es mou d’acord amb els seus interessos i busca estabilitat.
En el moment en què Junts i el PSOE van pactar la investidura de Pedro Sánchez es va dir que justament una de les condicions dels independentistes consistia a trobar la fórmula per obligar-les a tornar.
Seria un error qualsevol mesura que els incentivés a tornar. O que els obligués a fer-ho. En un sentit o en un altre. En un àmbit empresarial això seria posar portes al camp. No s’han de condicionar les decisions que les empreses han de prendre en la seva lliure decisió.
Bé que es va fer quan les institucions i el govern de l’estat van arribar a la conclusió que aquella fuga de seus socials els convenia…
Les empreses han d’actuar sempre d’acord amb els principis de competitivitat i de viabilitat. Han d’atendre els interessos que els són propis. Això en tots els sentits. Nosaltres hem de crear les condicions perquè aquestes empreses entenguin que els convé estar aquí. Si les condicionem, si els donem incentius perquè tornin, això és pa per a avui i fam per a demà. Perquè quan s’acaba l’incentiu també s’acaba l’interès per continuar aquí. Que tornin per les infraestructures, perquè són més competitives, perquè poden trobar-hi talent…
La paràbola del fill pròdig recomana premiar el fill perdut que torna a casa, encara que siga en detriment del que es va quedar…
Això es relaciona amb la figura bíblica del perdó. No necessàriament el perdó dona bons resultats. No podem penalitzar el que s’ha quedat. No ens ho podem permetre.
Quin balanç fa de tots aquests anys?
Mirant-ho en perspectiva, és un balanç negatiu. Hi ha hagut molt soroll i pocs resultats. Per a mi ha estat un fracàs que un problema polític no s’hagi resolt en l’àmbit que li és propi, que és el polític. Això és un fracàs. És un fracàs de la política, de la nostra societat. Des d’un punt de vista econòmic i empresarial, la qüestió és ben clara. Si jo dic que les incerteses i el soroll afecten negativament l’activitat econòmica, n’hem tingut massa. Massa soroll i massa incerteses. Això ha tingut conseqüències. Des d’aquesta perspectiva, la situació no ha canviat des que va començar el procés. Ara tornem a demanar un finançament just, per exemple. Necessitem un finançament més tractor i menys extractor. Com sempre. Tots aquests anys no han solucionat un problema, que -ho torno a dir- mai hauria d’haver sortit de l’àmbit que li és propi, i totes les incerteses han tingut un cost d’oportunitat.
Per tant, vostè considera necessària la llei d’amnistia.
No només la llei d’amnistia. Quan vaig entrar com a president vaig dir-ho ben clar. Nosaltres som molt clars a Catalunya, a Espanya i a Europa. PIMEC no canvia el discurs segons on els fa. Quan vaig entrar com a president vaig dir que no es podria fer política i no sortiríem de la situació on érem amb gent a la presó. Vaig ser el primer que ho vaig dir. Després s’hi va incorporar el Cercle d’Economia i va haver-hi una acció bastant transversal en aquest sentit. Davant la gent que hi discrepava, em penso que el temps -que és el jutge que dona o treu raons- ho ha demostrat. Ha fet que la partida torni a un àmbit d’on no hauria d’haver sortit mai. És necessari normalitzar la situació en la qual hem de dirimir les diferències.
Això els ho diu ara als representants del Partit Popular?
Del Partit Popular i de totes les forces polítiques. Nosaltres som un agent econòmic que parlem amb tothom.
I què els diu el PP? Perquè han saltat com una molla descontrolada.
Hi ha dos àmbits. El privat -el de les converses- i el públic. Tothom amb qui parlo és conscient que la situació ha de tenir una certa normalitat. Nosaltres parlem des de l’apartidisme. En aquest sentit, som molt clars…
Li ho concretaré més. Alberto Núñez Feijóo té una actitud més raonable en privat que el seu discurs encès públic?
Els partits sempre tenen aquest decalatge. Entre els interessos que han de defensar públicament i el que diuen en privat. El senyor Feijóo s’ha reunit amb el nostre comitè executiu, ha dinat amb nosaltres, i li hem parlat com parlem amb tots els que venen aquí. Normalment, la gent entre l’àmbit públic i el privat manté una certa coherència, però la intensitat és diferent. Quan nosaltres li vam dir que no es podia fer política amb polítics en la presó, lògicament ell no hi hi va estar d’acord, però va entendre el plantejament que li fèiem. Entre una reunió privada i una declaració a un mitjà de comunicació, tot guarda una certa coherència, però la intensitat no és la mateixa.
Aquesta necessitat que la política es resolga en l’àmbit estrictament polític, li l’ha plantejada també al rei?
[Somriu]. He tingut converses amb el rei d’Espanya, amb el president del govern i amb l’oposició. També amb representants europeus. Sempre els dic la mateixa cosa a tots: “No vinc per dir-te el que voldries sentir o t’agradaria sentir. Vinc per dir-te el que pensa un agent representatiu com és PIMEC”. A tots els he traslladat la mateixa posició que ara comento davant de vostè.
Arribats en aquest punt, Esquerra -que és qui dubta de fer-ho- ha de facilitar la investidura de Salvador Illa o repetim eleccions?
Seré molt clar. Nosaltres tenim un respecte enorme a la democràcia, a les decisions dels ciutadans. A la configuració parlamentària que se’n deriva. Però serem molt exigents demanant que hi hagi un govern tan ràpid com pugui ser, perquè el necessitem, que sigui tan fort com pugui ser, perquè necessitem un govern fort que prengui decisions en els moments de canvis que vivim, i que sigui tan estable com pugui ser. Demanem als representants dels ciutadans que configurin les majories que puguin derivar-se del resultat electoral, sense entrar a concretar-les. No podem entrar en la majoria que decideixin configurar, però sí que els demanem que la configurin.
No demanen poca cosa! Exigeixen una estabilitat que no tindrà el pròxim govern amb l’aritmètica parlamentària actual. No val la pena repetir eleccions?
Si sabéssim que fent-les hi hauria un govern més estable i més fort, sí. Però tot apunta al fet que hi hauria un resultat semblant a l’actual. Això generaria dues coses que em preocupen. La primera és un llarg període d’interinitat. Per tant, sense que es puguin prendre decisions. La segona és una desafecció important de la ciutadania davant la política, perquè la gent està cansada de processos electorals. Seríem, doncs, davant d’un fracàs.
Això que fa vostè és molt fàcil. Demana un acord amb l’actual composició parlamentària, però no el concreta. Aquest acord ara és molt difícil.
Per tant, això és un fracàs de la política. O de la capacitat que tenen els partits polítics d’arribar a acords, d’aconseguir l’estabilitat. Si algú ens assegurés que una repetició electoral canviaria les coses, li diria que sí. Hi ha sistemes polítics de primera i de segona volta. Potser el nostre sistema ha d’evolucionar. Potser amb llistes obertes. Hi ha molts sistemes. Hem d’aconseguir acostar-nos als problemes reals i a les solucions que exigeixen.
Aquesta interinitat -junt amb altres causes, com ara la persistència en l’actitud del govern espanyol, siga del color que siga- ha suspès en el temps uns quants problemes greus que s’eternitzen. Voldria saber què en pensa vostè. Què pensa, per exemple, del turisme. És una activitat econòmica importantíssima a Catalunya, però genera molt rebuig polític i sembla que també social. És com un parent horrible que no vol ningú.
Sí, però, que si no el tinguéssim… Quan no l’hem tingut hem vist què passa. Som davant de canvis molt importants. Molt més importants del que jo pugui explicar o del que puguem entendre. Ja ho hem vist en societat que han viscuts canvis importants, a l’Europa de l’Est o a l’Àsia. Quan vius aquests processos de canvi no n’ets conscient. No sé si som davant un canvi d’era o d’una era de canvi. No ho sé. Però sí que sé que les coses com han funcionat fins ara no poden continuar funcionant. Fins ara teníem una economia, lineal, que produïa sense tenir en compte els recursos. Amb 8.000 milions d’habitants a la Terra i amb una projecció de l’any 50 que apunta als 11.000 milions, és impossible que puguem mantenir la mateixa visió econòmica. No podem tenir una visió de creixement com la que hem tingut fins ara. Però tampoc podem assumir una visió de decreixement com plantegen alguns…
Alguns de ben significatius, com ara partits polítics importants…
Sí. Dono la volta a aquesta argumentació fins arribar al turisme, perquè llavors això explicarà què en penso. Nosaltres no podem anar cap al decreixement. Ja n’hem viscut un exemple, que ha estat la pandèmia. El cas de decreixement durant la covid demostra que no el podem assumir. Ni podem continuar fent com fèiem d’on venim, ni podem assumir, com plantegen alguns, aturar-ho tot. Vivim el postcreixement. I això què vol dir? Que hem de continuar creixent, però no com havien crescut fins ara. La columna vertebral d’aquest postcreixement és la utilització dels recursos. A partir d’ara haurem de parlar de productivitat, però no només laboral, sinó també dels recursos. Hem de fre un plantejament de creixement utilitzant molt bé els recursos. Aquesta n’és la clau.
I ara anem al turisme, que és una activitat econòmica fonamental, que, si aturem, ens plantejarà un problema estructural greu, però que tampoc podem fer créixer com havíem fet créixer fins ara, sense límits. Perquè els desequilibris produeixen distorsions, en el model econòmic i en la capacitat d’execució. Jo soc molt cruyffista. I Cruyff deia que hem de baixar la pilota a terra. No podem créixer indefinidament, a qualsevol preu, ni podem decréixer, perquè ens farem mal. Cal fer aquest debat serenament. Nosaltres, més que parlar del turista de platja, parlem del visitant. Un concepte nou. aquest tipus de turisme viu una experiència, que és el nostre país, i que hem d’abordar de manera diferent. Li’n poso un exemple: els congressos internacionals. El 90 per cent dels que es fan a Barcelona ens arriben des de fora de Catalunya. La quantitat d’activitat econòmica que se’n deriva és increïble. La gent es creu que es tracta només del congrés. Més del setanta per cent de les empreses que els organitzen contracten gent i activitats des d’aquí. Això no és turisme, això és un pol d’atracció.
D’acord. Hi ha un altre turisme, és evident. Però com es destria quin ens convé com a societat i quin no?
Hi ha mecanismes perquè el turisme es pugui regular des del mateix mercat. Lògicament, hi ha la llei de l’oferta i la demanda.
Però si la demanda no para de créixer…
Hauràs de limitar l’oferta.
I això com es fa?
Amb diàleg, amb estratègia, amb compromisos. Allò que no pots fer és parar-ho tot. Ara parlem dels apartaments turístics…
Se’ls ha de fer desaparèixer, com ha anunciat l’ajuntament de Barcelona?
Representen una activitat econòmica que permet a moltes famílies poder tenir una part dels seus ingressos assegurats. No ataca l’activitat hotelera. No parlem d’apartaments turístics contra hotelers o d’hotelers contra apartaments turístics, perquè són clients diferents del tot…
No. Són veïns contra apartaments turístics, que diuen que els ocasionen moltes molèsties i fins i tot que els expulsen dels barris.
Convertim tots els apartaments en turístics? És clar que no. Torno a fer servir la mateixa paraula: equilibri. Hem d’anar a la productivitat dels recursos per poder gestionar el postcreixement. Hem de buscar l’equilibri en l’activitat turística, que es pugui digerir en la dimensió que permet el nostre país.
L’hem de regular o restringir amb taxes turístiques?
Amb taxes turístiques tu pots condicionar o expulsar un determinat tipus de turisme. Aquest és un element, sí, però això… Miri, l’altre dia vaig anar a Amsterdam. L’ajuntament ha imposat un impost sobre els visitants del 15 per cent del cost de l’habitació dels hotels.
Són molts diners.
En són molts. I això no ha servit per a reduir el turisme. La ciutat d’Amsterdam aplica una taxa turística alta, però això no ha tingut una gran repercussió.
Això deu haver dissuadit únicament les economies més modestes.
Per això insisteixo tant en l’equilibri. O comencem a veure les coses de manera diferent a com ho hem fet fins ara o no donarem resposta als canvis que s’estan produint.
Per què entre totes les parts implicades són incapaces d’arribar a un acord per ampliar l’aeroport de Barcelona? Si és que cal ampliar-lo…
Intentant respectar les minories -intentant buscar solucions per als problemes que plantegen-, allò que no pot passar és que aquests interessos -els interessos de les minories- condicionen els generals.
Això ja passa.
Doncs, alguna cosa no funciona bé.
O tot, perquè allò no es mou després d’anys de pegar-li voltes.
És allò que diuen en castellà: “Entre todos la mataron y ella sola se murió”. L’aeroport de Barcelona és una infraestructura bàsica de país. Ningú pot qüestionar la necessitat que Catalunya estigui ben connectada amb el món. Per això, resulta increïble que, més enllà dels interessos particulars, els interessos generals no suscitin el diàleg i el consens necessaris per resoldre la qüestió. PIMEC ha estat molt clara des del primer moment. Solucions tècniques per a l’aeroport de Barcelona, n’hi ha moltes. Nosaltres no hi entrarem. Ni som tècnics ni som enginyers. Però exigim solucions.
Debades. I van passant els anys i les dècades…
Sí. Hi ha un altre problema: la visió continua sent parcial. Nosaltres demanem que no es consideri només l’aeroport de Barcelona. Catalunya té una àrea aeroportuària que pot permetre -com passa a París o a Londres- una visió global…
Parla de Reus, de Girona, de Lleida…
És clar. Jo he visitat tots els aeroports de Catalunya. N’he vist els potencials i les necessitats. L’aeroport de Lleida es va concebre segurament pensant en els viatgers que podien arribar a la ciutat. No n’hi ha, no hi ha aquest trànsit. Però nosaltres hem pensat que un lloc tan estratègic geogràficament es pot convertir en el Memphis del sud d’Europa. Això li canviaria tota l’activitat econòmica. Per arrancar aquesta idea necessitem, com va passar a Memphis, que una de les grans operadores internacionals s’hi instal·li. FedEx va triar Memphis. Nosaltres tenim un clúster de logística. A PIMEC ens agrada més parlar amb dades que opinar. Veiem aquesta possibilitat a Lleida. Però és que, a més, quan vam anar a Reus o a Girona vam veure què significa infrautilitzar unes instal·lacions que tenen moltes més possibilitats. Barcelona, tot i les seves limitacions, es pot convertir en un hub transoceànic. Si tenim una visió global d’àrea aeroportuària, hem de superar els interessos particulars i hem d’arribar a consensos per a tirar endavant.
L’aeroport del Prat involucra els ajuntaments del mateix Prat i de Barcelona, el govern, Aena, les companyies, el govern de l’estat.. És difícil conciliar tantes veus. Però el corredor del Mediterrani només depèn del govern de l’Estat, que encara ara manté la divisa d’evitar-lo.
Jo em pregunto com és possible que, en lloc de fer despeses, no fem inversions. Els empresaris en sabem molt. Sabem que una inversió té un cost, però també una amortització que després el paga i et permet créixer. Que hi hagi territoris a Europa que ens posin pals a les rodes ho puc entendre. No hi estic d’acord, però ho puc entendre. Com a vicepresident de les pimes a Europa acabo de veure un episodi que ho il·lustra. La nostra intenció és que les petites i les mitjanes empreses puguin ser competitives. Francesos i alemanys, conjuntament amb altres països, per defensar els interessos de les seves grans corporacions, bloquegen decisions que millorarien aquesta competitivitat arreu de la Unió. Entenc que en una qüestió com aquesta hi hagi qui posi inconvenients perquè ens puguem connectar amb alta velocitat amb París o perquè ens puguem connectar amb el centre del continent a nivell energètic, però no entenc que ho fem nosaltres contra nosaltres mateixos.
Però això no som nosaltres. És el govern de l’estat -els successius governs de l’estat- els que han traçat una xarxa radial de gran velocitat i els que no inverteixen en el corredor que ens uniria amb Europa.
Té raó. En tot cas, no necessitem paraules. Ni tan sols pressupostos. Necessitem l’execució d’aquestes obres.
Això lliga amb una altra intenció. Des del segon govern de José María Aznar fins ara hi hagut la intenció d’abocar tots els recursos a Madrid i de convertir la perifèria en un residu.
Gran equivocació.
Persisteixen en l’error.
Cada vegada que no aprofites tots els potencials dels recursos que puguis tenir gripes la teva empresa, la teva economia i el teu país. França té molts inconvenients que no hauríem d’imitar -com ara el pes excessiu del sector públic-, però, malgrat el centralisme que sempre ha definit París, ha jugat amb el seu territori per donar a cada part el joc que necessitava.
Potser França no desconfia d’aquests territoris.
Hem d’impulsar, doncs, una cultura en l’àmbit de la nostra societat, dels nostres responsables, perquè les coses canviïn. Li’n posaré un exemple. Els empresaris alemanys formen els seus treballadors sense recels per si, ja formats, passen a treballar a la competència. Una vegada li vaig demanar a un d’ells per què els formaven i els deixaven anar després. Es va estranyar que li preguntés això i em va dir que ell quan necessitava un operari sortia al mercat i allà trobava gent formada. Hem de canviar moltes coses aquí. L’altre dia, quan al lliurament anual dels premis de la PIMEC vaig demanar un finançament just, solidari, però respectant el principi d’ordinalitat, com fan els alemanys, pensava en aquest concepte, tan alemany, de tractorar l’economia. A nosaltres no ens tractoren, sinó que ens extractoren. I això passa en molts altres àmbits. Ens passa amb la morositat, amb els costos energètics, en la fiscalitat. Quan a Alemanya una empresa gran demana a una de petita que li faci un component, el que sigui, li cedeix la pròpia capacitat financera per assegurar-se aquest servei. Aquí tenim el confirming, que és beure’s la sang de l’empresa petita en el finançament i els marges. Hem de canviar molt les mentalitats. Per això és tan important que PIMEC hagi entrat per primera vegada al Consell Econòmic i Social. És la primera vegada en cinquanta anys de democràcia que les pimes podrem opinar en totes les qüestions que estem tractant vostè i jo.
Canviar aquesta mentalitat extractiva en les classes dirigents espanyoles és molt difícil.
Sobretot, si no ets al pont de comandament. PIMEC no només entra al Consell Econòmic i Social per ser-hi, sinó per canviar-ne el model. No hi busquem una cadira, hi busquem un pes. Ens ha costat onze anys i vuit processos judicials seure davant empreses d’altres dimensions per poder defensar els nostres interessos.
Parlava fa un moment de finançament. Després de tot el que hem vist en els darrers anys, té confiança que aquesta qüestió eterna es puga resoldre?
No resoldre el finançament de Catalunya és gripar el motor de la nostra economia, la catalana, l’espanyola i l’europea.
I si els és igual? O pitjor encara, i si ho busquen?
Doncs, griparem el motor.
Fa dècades que el gripen.
Pitjor per a ells. De victòria en victòria, fins a la derrota final. Hem d’explicar a la societat que, si no hi ha justícia, competitivitat i una visió del canvi necessari, ens trobarem amb aquesta derrota. Tots. Almenys nosaltres hem d’aixecar la veu i dir les coses tal com són.
La Generalitat i els catalans en general porten anys alçant la veu i dient les coses com són. Al remat només ha funcionat la pressió que han exercit en distints moments alguns partits sobre el govern de l’estat.
Cadascú ha de jugar amb les eines que té a l’’abast. Òbviament s’ha de buscar tenir les millor eines possibles per poder competir amb garanties d’èxit. Has de tenir els millors jugadors i les millors estratègies. És veritat que de vegades et trobes amb equips que són més poderosos, però el cas del Girona és prou concloent. Es pot jugar amb un equip modest i guanyar. El problema en el nostre cas és que les regles ens són adverses.
Ja que parla de regles, quantes vegades els han dit totes les administracions que els simplificarien els tràmits administratius que han de suportar?
Parole, parole, parole…
Un dels punts reivindicatius de les protestes dels pagesos fa quatre dies era precisament aquest…
I tenen tota la raó del món. Cal escoltar-los i cal començar a actuar. Som al segle XXI, a la transformació digital, amb la intel·ligència artificial.. i en molts casos actuem, no com al segle XX, sinó com al XIX. Ja he dit que hem de canviar algunes de les regles del joc. Des de la PIMEC demanem acabar amb la justificació ex ante i hauríem d’anar a la justificació ex post. Tu demanes una llicència i aquesta llicència no pot trigar dos anys i mig. En dos anys i mig has perdut tota l’oportunitat. Quan t’arriba ja no cal, ja no hi ha l’activitat per a la qual l’havies demanat. Si jo compleixo la norma i n’assumeixo la responsabilitat, la llicència hauria d’arribar immediatament. Una altra cosa és que, ex post, si després he fet una cosa malament, pagui per tot el que hagi de pagar. Tot s’ha de comprovar, però no es pot perdre el cost d’oportunitat. Tu et pots bellugar, però si el que tens al costat es belluga el doble de ràpid que tu…
Els catalans han canviat respecte a altres èpoques pròximes? Aquesta és una societat postindustrial i opulenta sense gaire iniciativa i que protesta davant de qualsevol molèstia?
Necessitem, com diuen els anglesos, back to our bases, tornar a les nostres bases. La societat catalana té uns valors i una cultura que ara seria molt llarg d’explicar, perquè hem hagut de lluitar contra moltes adversitats, i que ens diferencien i ens donen unes possibilitats que no podem perdre. Si ens acomodem, si d’alguna manera protestem per tot, no acceptem res que ens molesti, ens estem equivocant. La societat catalana és una societat amb un potencial extraordinari, amb una capacitat de competitivitat i de viabilitat, respecte a altres territoris, extraordinària. Jo soc enginyer i sempre explico que hi ha vectors que, per molt grans que siguin, en direcció contrària, sumen zero. Vectors petits però alineats en la mateixa direcció, no només sumen, sinó que en alguns casos multipliquen. La societat catalana, encara que no tingui vectors gaire grans, quan els alinea tots…
S’hauria de presentar vostè a les eleccions com a candidat a la presidència de la Generalitat…
[Riu]. Home, hi ha gent molt capacitada…
Vostè s’ha referit tota l’estona als equilibris. Quins equilibris cal fer amb la immigració perquè tot plegat no trenque les costures per un costat o per un altre?
L’habitatge i la immigració són dues de les qüestions més importants que hem d’abordar i mirar de resoldre. Hem d’explicar bé a la societat que la immigració és absolutament necessària. Sense immigració, no tindríem garantides ni una part de la nostra activitat econòmica ni les nostres pensions. No crearíem riquesa ni podríem mantenir el nostre estat del benestar. Una altra cosa és amb quines circumstàncies i condicions, d’alguna manera, la gestionem. Tractar-la en origen trauria del mig moltes màfies i seria molt més beneficiós per a les persones immigrants i per a la societat que les rep.
Aquesta és la fórmula màgica, però ja s’ha demostrat que no és gens fàcil d’aconseguir. Ningú se’n surt.
Bé, però digui’m quines polítiques estem treballant en aquesta direcció.
Poques o equivocades.
Aquest és el problema. És com l’acudit. No s’hi val portar el cotxe perquè t’enrosquen un cargol, hem de saber quin és el cargol que hem d’enroscar. No és tan complicat. Cal fer les coses amb un ordre determinat i amb una estratègia determinada. I amb consens. És inexplicable que jo pregunti a les empreses avui dia quin és el principal problema que tenen i que em diguin trobar gent. Quan tenim taxes d’atur del 9 al 12 per cent. Ens hem de preguntar per què passa això. Què passa perquè no hi donem resposta. És aquella vella dita del peix i la canya de pescar. Tothom ha de menjar, però donar peixos és una mala política. Ens gastem 4.000 milions en polítiques actives i passives. El 83 per cent es destinen a polítiques passives, a subsidis. Només ens en gastem el 17 per cent en canyes de pescar. No ho fem bé.
Ha parlat de l’habitatge. Ajuntaments, Generalitat, govern de l’estat es passen la vida suposadament prenent decisions i aprovant normatives per fer-lo més assequible. Sobretot, pel que fa als lloguers. I no hi ha manera. Vostè té la fórmula màgica per resoldre-ho?
No. Tinc la paraula màgica només. Desgraciadament no en sé la fórmula. I la paraula torna a ser l’equilibri. M’explicaré. No es pot condicionar la construcció d’habitatges fins que la inversió que el fa possible no sigui interessant per al promotor. Llavors no tens oferta i la demanda explica l’especulació que afecta l’escassa oferta. He dit equilibri? Potser m’hauria d’haver referit al sentit comú. Necessitem una quantitat d’habitatges que no tenim. I això no es construeix d’avui per demà ni es resol amb el BOE.
Hi ha entitats que diuen, sobre els pisos, que n’hi ha moltíssims de buits que no surten al mercat perquè estan en mans de grans tenidors que els retenen per especular.
Ningú que té la possibilitat de tenir un actiu rendible l’amaga. Ningú que jo conegui. I si algú pretén especular amb això, hi ha mecanismes per evitar-ho. La solució no pot ser inventar la sopa d’all. La solució és buscar l’equilibri en les coses. El gran problema que hi pot haver és quan hi ha grups de pressió que imposen només els seus interessos. Això és lícit, però no és just. PIMEC, juntament amb altres empresaris, hi ha estat treballant durant molt de temps. Sense ser universitaris ni acadèmics, hem posat damunt la taula el concepte del capitalisme inclusiu, que té dues regles d’or. La primera és oposar-se a aquesta mena de mercats regulats pel BOE, que condicionen preus i fan perdre competitivitat i que beneficien quatre i no quaranta milions. La segona és oposar-se als antisistema que, d’alguna manera, no permeten el postcreixement que necessitem per assegurar l’estat del benestar de les nostres societats. La pilota, a terra.
