Jordi Pesarrodona, condemnat per desobediència per posar-se al costat d’un guàrdia civil amb un nas de pallasso el 20 de setembre del 2017, es postul·la ara per a secretari nacional de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el que seria el primer pas per aspirar després a ser-ne president. En aquesta entrevista amb EL MÓN, Pesarrodona —que va militar 26 anys a ERC, fins que en va estripar el carnet el maig del 2020 i que en les darreres eleccions al Parlament es va presentar com a independent a les primàries de JxCat a Barcelona— mostra la seva disposició a succeir Elisenda Paluzie. Tant ell com l’advocada Dolors Feliu sonen com els dos candidats més ben situats per agafar el relleu. Actualment, Pesarrodona ocupa la vicepresidència de l’Assemblea de Representants del Consell per la República i una de les seves propostes és que la feina de l’ANC conflueixi amb aquesta entitat exterior.
Si li proposen ser president de l’ANC s’ho haurà de rumiar abans d’acceptar?
Acceptaré tot el que em proposi el Secretariat Nacional. Soc una persona més a sumar i ho tinc claríssim. El que vull aportar és la meva experiència dins de l’activisme i en la lluita no violenta. Se’m va conèixer molt per la protesta simbòlica del 20-S al costat del guàrdia civil amb el nas de pallasso, però és que el que potser no sap la gent és que aquest tipus d’activisme ja el veníem fent des de feia molts anys. Ja el 1992 amb Pallassos sense Fronteres al conflicte de Bòsnia. Utilitzàvem el nas de clown en les protestes contra la violència. Sempre arrenques un somriure. Son accions que descavalquen i desmunten l’argumentari dels altres de que som grups violents. Penso molt que l’activisme català, si ha tingut una singularitat ha sigut aquesta, que ha estat molt pacífic i no violent i això és un component de força que hem de saber administrar i tornar a recuperar el carrer, com havia sigut històricament.
Després de l’1-O i la repressió hi ha qui critica el que es considera anar amb el lliri a la mà, el “llirisme”, com una actitud que no serveix. Què n’opina?
Dir la paraula llirista és molt gratuït. Què vol dir llirista? Vol dir que no estàs disposat a tot. Tota la gent que he vist al carrer està disposada a tot sempre dintre de la no violència. Això vol dir que s’actua amb contundència, però sempre dintre d’aquest marc de no violència, de no creure en un conflicte d’acció-reacció. Això no vol dir que no sigui cert que no estiguis disposat a tot. Per exemple, els avis i àvies que estan fent concentracions arreu del país em diuen constantment que el dia que ens hi posem voldran estar a primera línia perquè volen ser l’avantguarda de tot això. Això et fa treure el barret davant d’aquesta gent. Són lliristes perquè donen tombs en una plaça o van a tocar els diumenges amb Músics per la llibertat? No. Son gent que estan latents i esperant quin és el moment de tornar a activar el carrer. I malauradament el carrer està molt desactivat ara per les circumstàncies que siguin: cansament, pandèmia, etc. I a vegades els mateixos partits han intentat adormir tot aquest procés. Hem de tornar a sortir al carrer.
En quin sentit diu que els partits han intentat adormir el procés?
Tampoc ho vull dir amb una contundència molt gran. Tinc la sensació que el famós mentrestant és “escolta, de moment jo tinc la vida solucionada, saps què, i qui dia passa, any empeny”. I això no és el que volia la gent. La gent l’1-O vam anar a votar i crèiem fermament que allò era un referèndum vinculant. Si preguntes a qualsevol persona que va estar resistint l’1-O a les portes d’un col·legi, quan et diuen alguns ara que aquell dia era només un tour de force contra l’estat espanyol, et diran: sí home, i per això vaig aguantar i estic imputat i m’ho he jugat tot? No, era perquè sabíem que era que és molt difícil, que és un embat contra l’estat espanyol, però nosaltres creiem en aquell referèndum vinculant. Per tant, hem d’anar a totes perquè el resultat del referèndum s’implementi de veritat.
Creu que els partits del Govern han llançat la tovallola pel que fa la confrontació? Fan plantejaments diferents, però l’acció de Govern els uneix i és comuna.
No diria que han tirat la tovallola. Hem de ser molt autocrítics i la força la tenim al carrer. El poble, quan deleguem en el 100% al món polític, és quan hi ha aquesta sensació de comoditat des del món polític. El referèndum de l’1-O es va fer perquè vam aconseguir que dos partits antagonistes fessin la coalició de Junts pel Sí. La força de la gent va determinar aquella unitat i estàvem al carrer contínuament. Després Carme Forcadell va dir allò de “president, posi les urnes” i es van veure amb aquella pressió. Amb la sentència de l’Estatut hi va haver més d’un milió de persones al carrer, el president recordo que va dir que ella era el president de tots i no aniria, però que es demanés el pacte fiscal. Ningú va demanar el pacte fiscal, tothom va demanar independència. Què va fer el polític? Va saber llegir la pressió del poble. Es va convertir Mas independentista de la nit al dia? No, va saber escoltar el poble i això és l’important. Què hem fet el poble? Ser-hi, ser-hi, ser-hi sempre fins que un moment donat hem donat al 100% la responsabilitat als polítics. No m’agradaria estar en la situació de vertigen del 27-O, que si proclamo, que si no proclamo. Davant d’això, què fas? Sense retrets, acceptem el que va passar aleshores, però el que hem de fer és tornar a activar el poble, perquè al poble no se’ns va consultar si estàvem disposats a tot.
I aquí lliguem amb la lluita no violenta. Que tu estiguis en una acció pacifica no violenta no vol dir que el contrari no utilitzi la violència. Ho vam veure l’1-O. Si l’1-O ja vam resistir, en nom de qui els altres van dir que no ho faríem? Per tant, això no pot tornar a passar. La força de la gent és la que pot aconseguir que el procés vagi endavant. I aquesta és la intenció i per això em poso a disposició absolutament de tothom perquè crec molt en les persones. Si no ho fem les persones, si no sumem, no avançarem.
Per tant, hi ha d’haver disposició a prendre mal?
No, perquè sinó dona la sensació que admets que hi haurà violència. Potser no n’hi haurà.
El 27-O es va aturar tot per aquesta por.
Però la gent que estava al 27-O a Sant Jaume només esperàvem que baixessin la bandera espanyola i allà estàvem sota la nostra responsabilitat. No ens van consultar en aquell moment i aquí és on dic que vam donar i delegar el 100%. Igual que el dia que hi va haver els vuit segons de república proclamada, vam marxar desencantats cap a casa, però terriblement obedients. Si ens quedem i plantem cara i diem “no senyor, nosaltres estarem al costat del nostre govern legítim i aneu a totes i continuem i continuem”. Però va semblar —sempre perquè hem estat dintre d’aquesta fase no violenta i de diàleg— que obrir una etapa de negociació fins a final de mes era bo. I l’estat espanyol precisament es va tornar a reagrupar. Si mirem la força de l’1-O i del 3-O, el 28 d’octubre continuàvem tenint aquella força, però vam fer la delegació al 100% al món polític. Si et trobes amb tot aquella responsabilitat, què fas? Per això insisteixo molt que no vol ser un retret, al contrari, és que la responsabilitat és tan gran…. Però ara el poble ha de dir “no, nosaltres hi som i volem ser-hi, per tant, feu-ho, i us acompanyem”.
Segons el seu punt de vista com a activista i membre del Consell per la República, creu que ERC hauria de rectificar la seva aposta per la taula diàleg?
Respecte a tots els partits polítics. És més ens fan molta falta els partits polítics. Si algun dia ERC canvia el discurs actual serà perquè nota la pressió del poble. Ara dona la sensació que el poble ha volgut diàleg, si no anem als resultats de les eleccions. Per tant, si nosaltres ens considerem demòcrates, van guanyar unes eleccions en què no van enganyar ningú dient que ells anaven pel diàleg. No ens hem de sentir enganyats, que ningú se senti enganyat en aquest sentit. Però,què està passant? Ara fa molt temps que no passa res. La gent de l’altra banda de la taula de diàleg no volen ni saber, hi ha una confrontació entre els nostres partits de qui s’asseu a la taula i qui no.
Si el poble no ens activem i diem “ep, volem que això sigui seriós, sigui la taula de diàleg”, o sigui sortir al carrer a dir “no senyor, DUI i anem-hi…” Si no ho fem nosaltres, si no es nota aquella pressió, aquell alè al darrere que notes que t’està empenyent… com ho faran? Ells continuaran pensant que tenen el mandat, l’últim mandat és aquest, si ens hi fixem. I el problema és aquest. Per això el que hem de fer el poble no és llepar-nos les ferides sinó tornar a sortir, agafar l’esperit de convocatòria del referèndum d’Arenys de Munt, que després l’ANC va saber aglutinar i quan es va convertir en un moviment de masses de gent del poble que tenia un objectiu comú que era un full de ruta cap a la independència. I això és el que s’ha desactivat. Qui ho ha desactivat? Qui hi ha hagut aquí? Home, l’estat espanyol és molt poderós i pot tenir infiltrats a mil llocs, que ni ho sabem. I tot això es pot anar desactivant d’aquesta manera. Per això ara és hora de tornar a activar el poble.
Considera que hi ha hagut infiltrats?
Bé, no sé si hi hagut infiltració o interessos. No ho sé. Si no ho coneixes no pots dir “afirmo”, no ho puc saber. Però si que et dona aquella estranya sensació que l’activisme ha afluixat moltíssim. Per què? Perquè la gent està cansada, perquè els que estan davant potser ja no tenen tantes ganes d’estar al carrer, jo aniria més per aquí. I segurament el que deia, segur, perquè l’estat espanyol el dia 3-O ho veia tot perdut i deu haver obert tots els mecanismes possibles per intentar desactivar això com fós. Crec que és una barreja de tot. Però el cansament també hi és, els que han estat sempre al davant hi ha un moment que és honorable que facin un pas al cotat perquè esgota moltíssim tot això.
Quines possibilitats veu per reactivar el moviment al carrer en aquest moment de desafecció i tenint en compte enquestes que diuen que el suport retrocedeix?
L’ANC és l’eina per excel·lència de mobilització ciutadana, per tant, tornem a activar-la, deixem-nos de petites batalletes i que a la mínima discussió hi hagi petites divisions. Recosim, relliguem, tornem a ser poble, tornem a ser nosaltres i aquella força de l’ANC és la que portarà cap a la mobilització ciutadana i a tornar a sortir al carrer. El moviment no està desactivat, gens desactivat, sinó no hi hauria un Meridiana, però a banda de Meridiana, que son ferms, hi ha més de 80 actes que es fan a Catalunya a diari i n’hi ha uns 300 com a mínim un cop per setmana. Tot això està adormit? No, està despert, però el que passa és que no es veu, la premsa no en parla, els mitjans de comunicació i la televisió ho tenen silenciat. Dona la sensació que no avancem, que no anem endavant.
En aquesta crítica a la televisió hi inclou la televisió pública catalana?
Crec que una mica totes. Als mitjans haver de sortir fora de Barcelona els costa més. Però és que les activitats a Catalunya de moviments ciutadans ferms van a més i ara ho he notat anant a xerrades, que es torn a omplir. Què vol dir? Que la gent vol que passin coses i vol anar endavant. No està gents adormit.
Però creu que els mitjans no en parlen perquè ha passat de moda o hi veu una voluntat política?
No sabria respondre. Crec que és una barreja de tot plegat. D’esgotament per part de tothom, els mitjans també estan esgotats, però si en una manifestació hi hagués milers de persones i no fossin 50 resistents a ultrança, com son cada dia a Meridiana, suposo que es veuria més. Perquè si allà hi hagués cada dia tots aquests grups de gent, més de 2.000 persones cada dia, això també tindria molt més ressò. A mi no m’agrada buscar culpables, per això dic constantment que si hem de buscar culpables ens ho hem de dir a nosaltres mateixos. Nosaltres som poble i el poble és el que farà i sempre ho han fet històricament els pobles.
Una cosa és buscar culpables i una altra diferent és passar comptes sobre promeses electorals.
Absolutament d’acord. Qui et diu que la taula de diàleg sabem si està avançant o no? Van demanar discreció. O sigui, que no només est tracta d’una papereta, el vot i delegar… si deleguem al 100%, llavors sí que hi pot haver un dubte de si realment es va fer la feina o no l’estan fent. Però és un dubte, i no ho sabem, sobretot si es treballa amb discreció. En canvi, si estem apretant, ja no sols és que es visualitza molt la pressió del poble i el polític la nota, el periodista anirà allà i parlarà amb el polític i li preguntarà que què en pensa dels que protesten.
En aquesta nova etapa de recomposició del moviment independentista, què ha de tenir un líder polític per assolir la fita de la independència?
Voldria estar molt lluny d’aconsellar a un polític sobre com ho ha de fer perquè déu ni do la feina que se li gira amb tot això. El que aconsello és que escolti molt el mandat del poble. Escoltar el mandat del poble només ho farem si el poble hi som i no només ens limitem a anar a votar. Malauradament aquests temps hem patit una pandèmia i això ha desactivat molt. I hem patit el dol de la presó, que això va ser la primera pandèmia. Vam substituir l’estelada per un llaç groc, la paraula independència per llibertat presos polítics. El dol era grandiós, no ens ho esperàvem, estàvem descavalcats. Però el moviment és que hi és. Recordo un cap d’any a Lledoners amb 3.000 persones. D’aquesta gent no en conec ni una que no vulgui tirar endavant. El que falta és aquesta empenteta, i aquí iés on veig l’eina de l’ANC. Una eina mobilitzadora en col·laboració amb el CxR, que és una eina institucional. Les veig una al costat de l’altra. El CxR et dona aquella visió externa que no poden potinejar des de l’estat espanyol, però que és una institució. Els consells locals del CxR tenen aquí una feina immensa en allò que ha fet històricament l’ANC, que és pressionar per exemple els ajuntament a fer desobediència fiscal.
Per tant, proposa una confluència de l’ANC amb el CxR?
Sí, jo crec que sí perquè l’ANC no hagi de suportar multes increïbles, o el mateix Òmnium, és que és absurd. Ara, un cop ho tenim, sumem una eina com el consell, no te la poden potinejar i no poden multar. I anem a pressionar cada dia i aquesta és una feina institucional claríssima.
Segons vostè cal aixecar la suspensió de la DUI o bé s’ha de fer un nou referèndum?
El meu punt de vista és que el referèndum de l’1-O es va fer i per tant s’ha d’implementar, s’hauria de proclamar la república. Bé, proclamar es va proclamar, el que no es va fer és publicar-ho al butlletí. Per tant, es tracta de proclamar-la de veritat, la república catalana.
El consell de Govern del CxR ha recordat que la DUI no està derogada i que els partits que la van votar hi continuen estant vinculats políticament. També diu que si han canviat d’opinió s’hauria de fer un acte parlamentari equivalent per posicionar-se.
Trobo que és una proposta sensacional. Crec que ha d’anar per aquí. Si ha canviat la teva opinió ho has de dir.
Però que ha de fer el Parlament?
Si no hi creuen l’haurien de derogar. Que no poden anar més enllà? D’acord, fins que no hi hagi una desobediència civil en massa i es pugui tirar endavant i els polítics se sentin recolzats. Aquí torno a dir que la responsabilitat final està en nosaltres en el poble, en empènyer com sigui per arribar-hi.
Així doncs abans de fer un nou referèndum creu que l’han de derogar?
Torno a dir que el referèndum es va fer, per tant, per mi és que no s’ha de derogar. Ara, demanar-los que si no van decidits per aquest full de ruta almenys que siguin francs i ho expliquin a la població. Aleshores sí que entenc que l’haurien de derogar, però explicar-ho. Però si ho fan, reaccionarà el poble o no reaccionarà?
12 
6 
