Les sales de màquines dels partits han fet números durant tota la campanya, conscients que l’aritmètica del 12-M pot ser més endimoniada que mai en termes de pactes. Un escó ho pot canviar tot, tant en clau d’hegemonies internes dins del bloc independentista com a l’hora de fer sumes per investir un president. Però tots fan aquests números donant per fetes dues variables: O Illa o Puigdemont guanyaran les eleccions i, per tant, només un dels dos d’entre tots els candidats acabarà pujant al faristol del Parlament per pilotar un debat d’investidura. I la segona consideració, tret que el primer i el segon classificat pactessin una coalició de govern, ERC tindrà la clau de la governabilitat del país, tant per decantar una majoria parlamentària -que no necessàriament de Govern- com per desencadenar una repetició electoral. Si les enquestes no s’equivoquen de massa, l’anomenada ‘sociovergència’ seria l’única combinació aritmètica que arrabassaria als republicans una clau que ja han tingut en altres conteses catalanes. Una opció que Junts+ Puigdemont descarta amb radicalitat, malgrat que ERC ha recordat en cada acte electoral que és “una possibilitat real”.
I una altra constatació que fan tots els partits és que de la nit del 12-M no en sortirà una aritmètica clara per a Puigdemont o Illa. Si el 14F, amb una majoria independentista clara de 70 diputats i el 52% dels vots, Pere Aragonès va necessitar 93 dies -in extremis- per ser investit, tot fa preveure que el post-12-M també anirà per llarg, hi hagi o no majoria independentista, una majoria alternativa en forma de tripartit o qualsevol altra combinació que doni lloc a un executiu amb majoria al parc de la Ciutadella però en minoria a la plaça de Sant Jaume. A les portes de les urnes, i amb la incertesa dels indecisos i els abstencionistes, hi ha diverses combinacions aritmètiques que podrien materialitzar-se en pactes. Alguns encaixen més en la lògica política de blocs que marca el conflicte polític Catalunya-Espanya dels darrers anys -des del 2010 hi ha governs sobiranistes-independentistes-, però el pacte d’estat a Barcelona entre PSC, PP i Comuns, o l’acord transversal a Madrid amb Junts i ERC donant suport al PSOE i Sumar per impedir un executiu de PP i VOX, deixa oberta la porta a altres aritmètiques. I entre el garbuix de pactes, el fantasma de la repetició electoral, que seria una segona volta a la tardor. Però anem a pams pacte a pacte.
Govern independentista
Aquest acord implicaria donar continuïtat al Govern ja interromput el 2022 amb la sortida de Junts i als Governs de coalició que des de les eleccions del 2015 es produeixen a la Generalitat -primer amb JxSí i després amb ERC i JxCAT-, que sempre han requerit la concurrència de la CUP des de fora del Govern però amb suport parlamentari. En campanya, només la CUP ha demanat endreçar l’espai independentista, però ERC i Junts s’han tirat la cavalleria pel cap. Amb tot, si els tres partits superessin els 68 escons, començaria una negociació dura -com sempre han fet els independentistes-, i la presidència de la Generalitat estaria en mans de la força que hagi quedat per davant de l’altra. Segons totes les enquestes, el presidenciable seria Carles Puigdemont. El 2021, un escó va separar ERC de Junts, motiu pel qual l’executiu va pivotar al voltant de Pere Aragonès. Ara bé, en aquesta aritmètica independentista no es podrien sumar els hipotètics escons que aconseguís el partit l’extrema dreta Aliança Catalana, perquè tots tres partits s’han compromès a fer-hi un cordó sanitari.
Tripartit: PSC, ERC i Comuns
Aquesta és una opció que ha posat sobre la taula Salvador Illa com a “fórmula possible”, que ERC no ha rebutjat taxativament i que els Comuns avalen com l’única fórmula vàlida, a més de ser l’única opció del partit lila per intentar tornar a la Generalitat després de 20 anys amb els dos tripartits de Maragall i Montilla. En aquest cas, el president de la Generalitat seria Salvador Illa. Perquè es parlés de tripartit, sembla condició indispensable, almenys a hores d’ara, que l’independentisme no pugui formar Govern, perquè si no, els republicans haurien de fer com el 2003 i el 2006, descartar l’eix nacional i apostar pel social. Una decisió que probablement tindria massa costos per a ERC.
Govern del PSC en minoria
Aquesta seria una derivada del tripartit, que permetria que Salvador Illa fos investit president de la Generalitat i tirés endavant amb els vots d’investidura, en primera o segona volta, dels Comuns, i que comptés amb l’abstenció del PP, ERC i qui sap si de Junts. O qualsevol altra aritmètica pactada pel PSC en què entressin derivades de la política madrilenya -i potser barcelonina-, que a hores d’ara poden semblar ciència-ficció. És una opció amb menys números, que també passaria per no tenir majoria independentista.
Govern independentista en minoria
Com l’anterior, seria una fórmula que tindria derivades a Madrid. Que el PSC acabés abstenint-se per tal de permetre un govern de Junts i ERC en minoria, amb aritmètica variable al Parlament, i que els socialistes poguessin vendre a tall de “pau aquí i allà”, és a dir, deixar governar l’independentisme -amb la presidència per a qui tingués més escons dels dos-i a canvi obtenir garanties que Pedro Sánchez no perdrà el suport parlamentari al Congrés. Una opció que tampoc no es pot descartar al 100% si bé és políticament complexa.
Sociovergència
Una suma que donen totes les enquestes: un acord PSC-Junts. Mai fins ara s’ha produït aquest pacte a la Generalitat, però sí en ajuntaments i diputacions. Carles Puigdemont ha tancat la porta amb pany i forrellat, el PSC la deixa entreoberta i ERC els acusa a tots dos de fer aquest pacte si sumen. En tot cas, si en algun moment els juntaires es plantegessin aquesta opció, seria perquè el president fos Carles Puigdemont i no Salvador Illa. Un escenari, però, que ara mateix sembla molt poc probable, perquè implicaria que el PSC investís el president a l’exili. Però com que aquesta fórmula ha protagonitzat part de la campanya, ha d’estar sobre la taula.
Repetició electoral
Un escenari que ningú no gosa donar per impossible, fins i tot alguns el donen com a probable, especialment si ERC es troba en una situació en la qual només pot investir Salvador Illa per falta de majoria alternativa. També podria donar-se el cas que si Aliança Catalana obté representació, acabés bloquejant la majoria independentista -que no vol sumar els seus escons- i tampoc Orriols investiria el candidat del PSC. Podria ser, per tant, que per raó d’estratègia política dels tres grans partits, o perquè justament Aliança Catalana fos decisiva per decantar majories en un bloc i l’altre, no es pogués formar govern i el Parlament s’aboqués a la repetició electoral.
Una operació Collboni a Barcelona
I una altra opció que Barcelona ha deixat clar que no es pot obviar, si bé representa una gran dificultat i en tot cas implicaria un Salvador Illa presidint un govern en solitari. És l’operació Collboni traslladada a la Generalitat, però caldria afegir altres elements que a Barcelona no van ser necessaris. A la capital, el PSC va obtenir l’alcaldia via pacte d’estat entre el PSOE, el PP i els Comuns, però deixant fora VOX, que era del tot innecessari per tombar el govern independentista de Trias i Maragall. En aquest cas, PSC, PP i Comuns no sumarien, com a màxim, per la part alta de la forquilla s’enfilarien als 60 escons. Caldria veure quants en sumen ERC, Junts, CUP i Aliança Catalana (probablement més de 60), de manera que caldria la participació de l’extrema dreta, que el dia de la investidura pot votar el que vulgui amb permís o sense del candidat. Aquesta aritmètica deixaria en mans de l’extrema dreta la decisió de deixar passar Illa com a mal menor per barrar el pas a un independentista.
Sigui com sigui, la nit del 12-M es coneixeran les primeres pistes sobre totes aquestes combinacions. Però seran només pistes, si una cosa saben els catalans és que els pactes no són sempre els més evidents ni la millor aritmètica facilita l’automatisme dels pactes políticament més naturals. Si no hi ha repetició electoral i del 12-M en surt el nou Parlament, totes les enquestes certifiquen la polarització extrema Salvador Illa-Carles Puigdemont i deixen ERC sense presidència, però amb la clau de la governabilitat.
La nit del 12-M es coneixerà el desenllaç de la polarització, si dins del bloc independentista es manté l’empat tècnic de facto entre les dues grans forces o si un dels dos eixampla diferències. També si l’extrema dreta independentista surt de les fronteres de Ripoll, si la CUP aguanta després d’una legislatura força invisible, si els Comuns recullen els fruits d’intentar deixar de ser la crossa del PSC o si el PP recupera la base social que havia tingut a Catalunya abans del procés. També se certificarà, amb tota probabilitat, la desaparició de Ciutadans, la resistència de VOX i la dificultat de crear un nou projecte polític independentista, Alhora, que esgarrapi vots a Carles Puigdemont.
