Nicolas Garcia (Elna, 1960) és l’alcalde catalanista i comunista que va obrir les portes de l’Ajuntament del municipi de la Catalunya Nord al president a l’exili, Carles Puigdemont, per anunciar que es presentava com a candidat de Junts+ a la presidència de la Generalitat amb l’objectiu de ser restituït després de gairebé set anys. Garcia, que és membre del Partit Comunista Francès i fill d’exiliats catalans procedents de Montbrió del Camp, on encara té família i hi vol residir una temporada quan finalitzi la seva etapa política, defensa en aquesta entrevista amb El Món el dret d’autodeterminació de Catalunya, però evita posicionar-se a favor de Puigdemont ni de cap altre candidat perquè també té bona relació amb Esquerra i la CUP. Garcia, d’altra banda, és un dels alcaldes, juntament amb Maria Costa, de Banys d’Arles, que s’ha mantingut ferm amb l’ús del català als plens malgrat que la qüestió ha acabat als tribunals. De fet, com a alcalde ha impulsat polítiques lingüístiques per fomentar i promoure la llengua: “Progressem perquè partim de molt a baix”. Un alcalde compromès amb la catalanitat de la Catalunya Nord que també lluita perquè el departament abandoni el nom de Pirineus Orientals. “Nosaltres volem guanyar aquesta batalla, no demostrar que l’estat francès és incapaç de canviar”, conclou.
Puigdemont va escollir la seva població per anunciar que es presentava com a candidat a la presidència de la Generalitat.
La simpatia política que pugui tenir o no amb Puigdemont no és un problema. Nosaltres des del 2017 treballem per ajudar totes les persones que no poden fer política a Catalunya. Quan jo era secretari del Partit Comunista de la província vaig acollir la CUP per fer un Consell Nacional a la seu del partit. També tinc molt bona relació amb ERC i els he acollit cada vegada que he pogut al Departament o a l’Ajuntament d’Elna. I ha estat un plaer acollir Junts quan em van demanar fer reunions aquí. No hi ha cap problema. Mentre la gent no pugui fer política a Catalunya sense haver fet res, aquí, a Elna, trobaran un lloc per poder parlar i poder fer política. El que ha passat a Catalunya des del 2017 és anormal per a un demòcrata. No es pot entendre que la gent no pugui organitzar, per exemple, un referèndum sobre la possibilitat de decidir del seu futur.
Té bona sintonia amb el president a l’exili?
Sí. I també hem teixit lligams d’amistat amb el president Quim Torra, per exemple. Amb Laura Borràs també ens portem molt bé. Però també amb gent d’Esquerra Republicana. Conec menys el president Aragonès, però tinc molta amistat amb Laura Vilagrà. Jo no em fico en aquestes coses. Soc un batlle francès, un polític francès, un demòcrata, encara que sigui comunista, i tinc uns vincles catalans molt forts. Segur que acabaré els meus dies allà a Catalunya [del sud], perquè tinc molta família a Montbrió del Camp. Quan s’acabin els meus càrrecs electes, segur que hi aniré a viure almenys 6 mesos. Quan hi sigui, ja prendré una posició més clara sobre aquest tema. Jo soc d’esquerres, tothom ho sap, i demano per amistat que no m’hi fiquin. Vull ser amic amb Puigdemont, i vull ser amic amb Pere Aragonès. I el que penso políticament de Catalunya, de moment, m’ho guardo, però els catalans han de tenir dret a decidir.
Puigdemont va anunciar la seva candidatura a Elna i ara s’ha traslladat a Argelers. Són dos llocs vinculats amb la Catalunya del sud.
Històricament, és el camp d’Argelers, però també hi havia molts més espanyols que catalans. Hi havia bascos, hi havia aragonesos… aquí no es triava qui entrava al camp fugint del franquisme. Elna és una altra cosa. Elna era capital, era bisbat a un costat i a l’altre del que és la frontera avui. Elna va ser destruïda l’any 1285 per la seva fidelitat a Catalunya. Va ser el rei de França qui la va destruir. És una història diferent de la d’Argelers. Penso que si haguéssim tingut nosaltres els locals per acollir la campanya de Junts, segur que s’haurien quedat a Elna. Però també m’interessa que als Banys hi hagi una alcaldessa molt implicada, que Argelers s’impliqui, perquè deixar un lloc municipal per a tota una campanya és una implicació. Com més pobles i alcaldes hi hagi a la Catalunya Nord que s’impliquin en la defensa de la cultura i dels qui no poden parlar a Catalunya, millor serà per a nosaltres. Necessitem un reconeixement a l’estat francès d’aquesta cultura perquè no es perdi.
Hi ha alguna diferència entre organitzar actes en un recinte, que entenc que és de titularitat de l’Ajuntament, i fer-los en un recinte a l’aire lliure?
Sí. Si ho fas en un recinte de l’Ajuntament, no necessites una autorització de l’estat francès. A França, els ajuntaments tenen un lloc privat, que pertany al consistori, i un lloc públic. Un lloc públic és una plaça o una carretera. Si ho fas en un lloc privat de l’Ajuntament, la policia et truca per demanar per què ho fas, la policia secreta està aquí. Però si ho fas a fora, com a la plaça major o a la plaça república, i això ho vaig explicar a l’equip de Puigdemont, aquí haguéssim necessitat l’autorització de l’estat francès. Una norma que va introduir el trist Manuel Valls, perquè abans no existia. I si haguéssim volgut fer això a la plaça, hauríem hagut de demanar-ho a l’estat francès, que potser ens hauria dit que no i aleshores ens hauríem hagut de posar en la il·legalitat. Però això no hi teníem interès, ni Puigdemont ni l’alcalde d’Elna. Si ho fas en una sala de l’Ajuntament, no et poden prohibir fer-ho.
Ha tingut alguna advertència per part de l’Estat francès?
Algunes reflexions. Però ja saben com som aquí a Elna, que, per exemple, quan ens van demanar de retirar el punt del reglament municipal que vam fer per poder parlar català al ple, els vam dir que anessin a judici, si volien. De moment han guanyat, però ara veurem el que dirà el recurs d’apel·lació. Em van preguntar per què ho feia, si era necessari… La policia va venir a preguntar quanta gent hi hauria, quin seria el contingut del discurs, què venien a fer… Jo els vaig dir que els ho demanessin a ells, perquè jo no soc de la junta de Junts, que fins i tot va pagar el lloguer de la sala. Vull dir que no podien dir res. No hi va haver pressió, però hi havia la policia secreta espanyola.
Vostè ha estat un dels alcaldes de la Catalunya Nord, com ara comentava, que s’ha mantingut ferm en l’ús del català. Com està aquesta qüestió?
Nosaltres continuem utilitzant el català. Poc, perquè n’hi ha pocs que ho poden fer, i és per això que ho fem, perquè demà volem que n’hi hagi més que ho puguin fer. Doncs continuem a fer-ho. En teoria no podem, perquè el recurs d’apel·lació que hem presentat a Tolosa no és suspensiu, però ho continuem fent i ara estem esperant a veure si guanyem o no. Mirarem d’anar fins a Europa, si cal.
Fins a última instància.
Sí. Anirem fins on puguem i fins on els diners ens ho permetin. Òmnium ens ajuda a pagar els advocats perquè quan acudeixes a més jurisdiccions, més pagues. Advocats nous, perquè tots els advocats no poden anar a tots els tribunals. I si anem a Europa, ho haurem de fer individualment, per vulneració dels drets. Doncs també hi anirem. Vull dir, sí, mirarem els recursos que calen, però hi anirem.
El català està en desús a la Catalunya Nord?
Sí, però sempre dic, mig de broma, que nosaltres progressem perquè partim de molt a baix. Hem creat l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. Cada dia hi ha més gent que vol aprendre el català i cada dia hi ha més gent que el parla. És poc, però progressem. No és el cas de la Catalunya sud. A la Catalunya sud el parla molta gent, és la llengua oficial, però cada dia recula. Aquí cada dia avancem, poc, però partim de molt avall. Has de pensar que l’any 1848 els diputats de la província van defensar al Parlament francès la República Francesa parlant en català. Només parlaven en català. I, avui, perquè dic dues frases en català en molts plens, em denuncien al Tribunal Penal. Però anem progressant. I això des del 2017. El que ha passat a la Catalunya sud ha despertat molts nord-catalans adormits que s’han adonat que el català i Catalunya són importants. En veure que hi havia gent que volia la independència i els han pegat per això, que els han destituït, els han perseguit, han anat a la presó o a l’exili, gent d’aquí que s’ha despertat bastant.
La Catalunya Nord és un territori particular?
Sí, perquè aquí tens gent que encara que no parli en català ni una gota, i que ni l’entenguin, s’identifiquen amb un caràcter, una cultura. Per exemple, la gent, els parisencs que viuen aquí des de fa 15 anys, no tots, però molts sí, quan van a Montpeller, a Tolosa o a París ja es defineixen com a catalans. Quan parlen dels equips de rugbi, els Dracs o la USAP, els comentaristes parisencs els defineixen com a catalans. I la gent d’aquí es reivindiquen com a catalans. No reivindiquen ni autonomia ni independència. Reivindiquen la catalanitat, el caràcter d’aquest departament, els seus paisatges, la seva cultura. La presidenta mateixa del departament, que no és catalana del tot, fa tot el que pot, però la primera cosa que va fer quan va arribar aquí, fa molts anys, va ser fer-se castellera. I això és una integració molt maca.
Quines accions fan per impulsar el català?
Quan vaig arribar aquí, l’any 2001, no hi havia cap classe bilingüe. Ara, en cada nivell escolar fins a la secundària, hi ha una o dues classes bilingües català-francès, pagades per l’Estat, eh! Això és públic, no parlo de la Bressola. La Bressola és immersió, i del que jo parlo és de bilingüisme. És a dir, al matí fan català i a la tarda fan francès o viceversa. I ara ja hi ha tretze o catorze classes de català. I hi ha alumnes que ho voldrien fer però en queden fora perquè no hi ha prou mestres. I després, amb Òmnium o l’Associació per a l’Ensenyament del Català, hi ha pares típicament francesos que també fan cursos de català per poder ajudar els nens. És una cosa que avança, hi ha progressió.
I també us proposen modificar la denominació de Pirineus Orientals del Departament francès al qual pertany la Catalunya Nord amb un referèndum.
És una consulta. La promesa que vam fer era de fer una proposta de canvi de nom que porti la nostra identitat. Si hi ha 30.000 persones que voten i 25.000 que defensen la denominació actual, no ho canviarem. Però si és mig-mig, ho farem.
El nou nom inclourà aquesta catalanitat que defenseu?
El nou nom, si la presidenta compleix amb la promesa, ha d’incloure l’arrel catalana. Primer fem una primera consulta amb associacions, partits polítics, constitucionalistes, universitaris… I, naturalment, tots voldríem que el nou nom del Departament fos País Català o Catalunya Nord, però ens diuen que ni l’un ni l’altre no seran acceptats pel Consell d’Estat. Nosaltres volem guanyar aquesta batalla i no fer la demostració que l’estat francès és incapaç de canviar. Això ja ho sabem. Volem que al final de la batalla l’estat francès estigui obligat a donar un nom que porti el tema del català. És això el que comptarà. Si pensem que Pirineu Català, Terra Catalana o Pirineu de Catalunya té més opcions de ser acceptat pel Consell d’Estat i el primer ministre, ho farem. Però, per exemple, Pirineus Mediterranis no és una opció.
La Catalunya Nord necessita més autogovern?
En la meva militància comunista sempre he dit que mai es pot perdre l’esperança i les úniques batalles que no es guanyen són les que no es fan. Això ho decidirà el poble. Macron està a no res de donar un estatut una mica millor a Còrsega, però és diferent, perquè és una illa on es parla cors de sud a nord i d’est a oest, i nosaltres som més petits. Avui em sembla impossible, si dic la veritat. Però el que semblava impossible a Còrsega, esdevé possible. Demà no arribarà, i jo potser no ho veuré, però les coses mai són per sempre.
