“El Partit dels Socialistes de Catalunya mai no improvisa”. Aquesta és la reflexió d’un dirigent de la vella escola del PSC en conversa amb El Món. Possiblement, la prova d’aquest tret d’identitat són les eleccions al Parlament avançades pel president Pere Aragonès del 12 de maig. Als socialistes no els ha atrapat al jaç, ans al contrari. La conferència del seu candidat, Salvador Illa, pronunciada aquest vespre a les Drassanes de Barcelona, davant de 1.200 persones , -el primer gran acte de campanya- ha acreditat que la maquinària socialista fa molt temps que es prepara. Un pla travat, sobretot, després de l’escissió que, a miquetes i bocins, va patir la formació arran del Procés sobiranista. De fet, la campanya que perfila Salvador Illa arrela en l’estratègia que va imposar Miquel Iceta quan va salvar el partit del desastre electoral.
Illa torna a ser candidat en una situació dolça per al socialisme a Catalunya, amb la seva recuperació electoral i amb la reconquesta d’alcaldies històriques com Lleida, Tarragona i, per descomptat, Barcelona, així com partícip en governs com Manresa, i amb un incontestable domini en ciutats com Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà i Granollers. En aquest context, el candidat dels socialistes ha refermat el seu lideratge intern i ha imposat un estil institucional per intentar l’assalt a la Casa dels Canonges. Aquest dijous empresaris, sindicats, entitats, activistes, acadèmics, executius, exfiscals i, sobretot, notoris exconvergents s’han deixat veure amb ganes a les Drassanes. Han ensumat el que en política s’anomena cavall guanyador.
La idea del “govern a l’ombra” ha servit per obrir la veda de la campanya, i ha recollit els fruits de quatre anys en què Illa s’ha passejat per tot el país amb una estratègia política que ha abandonat la socialdemocràcia per un socioliberalisme light. Un moviment que ha permès al PSC situar-se com una formació de classes mitjanes urbanes metropolitanes. Però també constituir-se com un partit pensat per preservar poder territorial. Una formació prou difusa i eclèctica, amb una profunda expertesa en la gestió d’espais de poder, que tant defensa la sanitat pública com aposta pel Hard Rock com proposa el trilingüisme a l’escola, tot i defensar la immersió fins al punt que en reclamava la paternitat amb el segell de la pedagoga Marta Mata.
La taca d’oli
“Aquí, a Presidència, cada dia ve gent preguntant pel senyor Illa”. Un comentari de treballadors del Parlament que veuen, ja amb normalitat, la quantitat de visites que rep el cap de llista dels socialistes. Com que el seu despatx es troba de camí al de la presidència de la cambra, la confusió és habitual. Una prova més de la feina de formiga, i d’agenda, que ha anat articulant des que va ser elegit president del grup parlamentari de la cambra catalana. Un paper que ha aprofitat al màxim per explotar una imatge de gestor públic rigorós amb un full de serveis en la gestió de la pandèmia com a ministre de Sanitat, amb la qual ha aconseguit convèncer que “com a mínim, no va fer que les coses anessin pitjor del que estaven”. D’aquí que es miri amb certa distància el cas Koldo.
Sindicats, patronals, associacions, entitats socials, clubs de futbol, plataformes, fabricants de caganers, indústries, alcaldes i, fins i tot, l’Institut d’Estudis Catalans i la seu dels Mossos d’Esquadra han estat els objectius de la seva agenda. Per una banda, ha mostrat la marca “d’oposició responsable”, amb el benentès que han fet suport als dos pressupostos del president Pere Aragonès i no han renunciat, ans al contrari, a ser un partit d’establishment. El que en terminologia política s’anomena catch-all, és a dir, un partit arreplegador que, amb la marca de catalanisme edulcorat, aspira a recollir vot que va optar en el seu moment per Ciutadans, com en el seu dia per Convergència i Unió. L’estratègia ha estat fer de taca d’oli i consolidar la marca del PSC com un partit d’ordre, de gestió i deixant dormir el son dels justos a la qüestió nacional. Encara més, amb l’argument del federalisme, atesa la ponència aprovat en el darrer congrés, desacomplexar un cert espanyolisme progre aprofitant la deriva de dreta extrema espanyolista del PP i de Vox.
“Unir i servir”
El mateix lema de precampanya presentat, Unir i servir, amb una imatge amb algun toc informal -com si es tractés d’un candidat a una alcaldia amb aires de proximitat- resumeix la voluntat del PSC d’identificar Illa amb un votant “valent i prudent”. Un missatge que, per altra banda, cerca la “transversalitat” i que també vol per donar per descomptada el que els socialistes titllen de “dècada perduda” del Procés. De fet, recuperen el vell esperit del PSC de José Montilla o, més aviat, l’esperit sorgit del famós Congrés de Sitges, i és retornar al mantra de les “coses que interessen a la gent”, com ara l’educació, la sequera, la seguretat, la salut, l’habitatge i l’energia. La fórmula, potser ja desfasada i que no va servir al segon tripartit, de “més mossos, més mestres i més metges”. “Propostes realitzables”, diuen els caps de la campanya.
De fet, el candidat no ha fallat al seu estil i, lluny d’aportar màgia o encant a la política catalana, potser pensant que està sobrada d’èpica, Illa ha volgut encetar la campanya posant les bases del que seria el seu Govern i les seves primeres mesures. D’entrada, la sorpresa de la creació d’un comissionat d’autogovern que encarregaria una auditoria de l’actual estat dels serveis públics. Una mesura que s’ha cuidat prou de dir que no és “contra ningú”, però sí a favor dels “serveis públics”. Alhora ha promès un finançament “realitzable” que no generi “frustració”. Tot plegat com una tercera reforma tranquil·la. De fet, s’ha autocol·locat com a hereu de Josep Tarradellas, Pasqual Maragall i José Montilla. Així, ha promès la tercera “gran transformació democràtica” de Catalunya. Si Tarradellas va portar l’autogovern, Maragall i Montilla el patriotisme social, Illa es compromet a “unir i servir”, el lema de la precampanya. I, un detall, entre les propostes concretes que assumiria des d’un bon començament, la llei de cacera i un decret òmnibus per la sequera. Dos conceptes pensats per a més enllà de la consagrada -pels socialistes- àrea metropolitana de Barcelona.
