ERC afrontava la campanya electoral del 12-M aparentment a contrapeu, en un escenari precipitat pel no inesperat dels Comuns als comptes del govern Aragonès. A contrapeu, però amb una idea prou nítida, portar a les urnes un doble check del Govern republicà. Un, en clau interna, lluint l’acció de l’equip del president post sortida precipitada de Junts per Catalunya l’octubre de 2022 –el CEO diu que un 54% de catalans aprova la gestió de la Generalitat–, i l’altre, sotmetent al veredicte ciutadà els fruits de l’independentisme pragmàtic: en cada míting, els oradors republicans recorden que els indults, la supressió del delicte de sedició i l’amnistia són gols que han de pujar al marcador d’ERC, i que només els republicans arrossegaran el PSOE al referèndum validat internacionalment.
Aquest era el full de ruta, però l’espanyolització de la campanya amb la jugada de Pedro Sánchez per capitalitzar el vot d’esquerres contra l’extrema dreta ja va obligar tots els partits a recalcular el camí cap al 12-M. Durant tres dies, tant ERC com Junts van posar el focus en el fet que el PSOE, i per tant el PSC, també havia estat còmplice de la repressió independentista amb el lawfare que denunciava veladament el president espanyol. Però més enllà dels discursos, el factor Pedro Sánchez va consolidar allò que ja apuntaven algunes enquestes abans d’arrencar la campanya. El PSC sortia com a guanyador a priori, i el candidat de Junts+, el president a l’exili, Carles Puigdemont, se situava en segona posició. La polarització del 12-M que havien plantejat tant Puigdemont com Illa prenia forma, amb una ERC que ha intentat trencar aquesta polarització situant el partit de Govern en la centralitat, entre un “candidat personalista que té com a projecte per al país el seu retorn, i un candidat sucursalista al servei de la Moncloa”.
La clau de la governabilitat, com Carod-Rovira
Polarització que marquen totes les enquestes, i que Salvador Illa ha intentat aguditzar llançant el dard del tripartit com a “fórmula possible”. El socialista ha sabut furgar en la ferida que més cou entre els independentistes i desplaçar part de la campanya a especular sobre si ERC el faria o no president de la Generalitat. I, també a contrapeu, el president de la Generalitat i candidat ha esquivat com ha pogut l’oferiment, però sense tancar la porta amb pany i forrellat. Perquè, justament, les enquestes no donen la presidència a ERC, però sí la clau de la governabilitat del país des del moment en què les aritmètiques dels sondeigs ratifiquen el plebiscit entre Salvador Illa i Carles Puigdemont.
El moment d’ERC en aquest sentit, recorda, salvant les distàncies, quan l’any 2003 el cap de cartell d’aleshores, Josep-Lluís Caord-Rovira, va exhibir amb els seus 23 escons la clau de la governabilitat del país. ERC era tercera força al Parlament i a les seves mans estava triar l’eix nacional o el social. O Artur Mas o Pasqual Maragall. El primer tenia 46 escons, que amb els republicans arribava als 69, i el segon, 42, però amb els republicans i els 9 d’ICV sumava de llarg la majoria absoluta. Ara fa dues dècades, ERC tenia aquesta clau que les enquestes semblen donar també a Pere Aragonès. Però la diferència substancial és que Carod anhelava tenir aquella clau i Aragonès en absolut. Haver de triar entre PSC i Junts, si és que l’independentisme té majoria i en té també el tripartit, com va passar el 2003, no és plat de bon grat per a un partit que ha governat el país i que sap que, triï l’opció que triï, si Pere Aragonès no és president també caldrà pensar en el seu futur polític. D’entrada, ha assegurat en una entrevista a TV3, després de reiterades preguntes, que no serà en un Govern si no és com a president, descartant ser conseller de Salvador Illa o de Carles Puigdemont. Però sí que ha obert la porta a encapçalar l’oposició a una sociovergència.
De confirmar-se les enquestes, que ERC es nega a comentar per considerar que no són fiables, aquesta clau de la governabilitat posaria davant del mirall les dues ànimes d’ERC, que també han aparegut en aquesta campanya tan polaritzada entre el PSC i Junts-Puigdemont. L’ànima d’ERC que voldria, si no hi ha presidència, un tripartit d’esquerres perquè veuen en Puigdemont un rival i en cap cas un aliat, i els qui aposten per la unitat independentista i creuen que el president a l’exili seria un mal molt menor davant de Salvador Illa. I aquest repartiment de rols també s’ha vist als mítings de campanya, confrontant amb les dues forces a parts gairebé iguals a través de diferents candidats. Curiosament, i malgrat que ERC volia evitar el sandvitx, caure en la xarxa d’Illa i Puigdemont, han estat PSC i Junts els dos únics partits que han quasi monopolitzat la diana d’ERC. De la CUP i dels Comuns, aliats naturals per l’esquerra dels republicans, als actes polítics ni se n’ha parlat, tret d’una recriminació puntual al partit lila per haver-los tombat els pressupostos.
Donant per fet que la fórmula d’un govern monocolor és irrepetible, ERC també ha evitat durant la campanya referir-se a la unitat independentista per a l’endemà del 12-M, si bé ha deixat clar -i finalment també Junts- que en cap cas els republicans participarien en una aritmètica amb l’extrema dreta d’Aliança Catalana, encara que això suposi perdre la majoria independentista i, per tant, la presidència de la Generalitat per a un dels dos grans partits. Tampoc ERC ha volgut mullar-se sobre un escenari en el qual no hi hagi majoria independentista i sí un tripartit, si anirien a la repetició electoral o no. “No comentem enquestes ni escenaris futuribles per respecte als ciutadans, que han de votar el dia 12″, diuen els republicans quan els periodistes els demanen per l’estratègia de pactes.
Ordre intern al bloc independentista i clau del Govern
Ara bé, ERC confia en la gran bossa d’indecisos per fer la remuntada. I aquí sí que s’aferra als sondeigs. El CEO diu que gairebé quatre catalans de cada deu no saben a qui votaran i, entre els que expressen dubtes entre dos partits, el 60% tenen ERC com a una de les dues opcions. És, de fet, la sigla que es disputa més votants amb més candidatures rivals, tant en l’eix nacional com el social. Una arma de doble tall per a Pere Aragonès, que ha de mesurar molt les seves intervencions per no tenir fuites inesperades i alhora garantir-se l’entrada de nous votants. I, més enllà dels indecisos, hi ha 700.000 abstencionistes independentistes que van mobilitzar-se el 2017 però no el 2021. Entre aquest col·lectiu, ERC ha jugat la carta de l’esperança del referèndum acordat i validat internacionalment per remobilitzar-los, conscient que entre els electors d’aquesta gran bossa la glossa de la gestió de Govern no tindrà grans efectes.
Sigui com sigui, tot apunta que la nit del 12-M ERC tindrà la clau de la governabilitat del país. I l’haurà d’administrar tant internament com dins del moviment independentista. I naturalment, l’escenari serà molt diferent si Pere Aragonès guanya el plebiscit intern a Carles Puigdemont, com el 2021, o si el juntaire li fa el sorpasso.
