A la seu nacional d’Esquerra a Barcelona Pere Aragonès traspua tranquil·litat. Una seguretat sempre ajustada a qualsevol comentari o pregunta, per molt que no li agraden. El candidat dels republicans repassa abans amb els seus assessors els punts de què parlarà en l’entrevista i repeteix, metòdicament, meticulosament, una vegada i una altra, les quatre prioritats per a una legislatura que vol tornar a presidir. No mou ni un múscul de la cara quan afirma que cal aprofitar l’“oportunitat històrica” que permet la debilitat parlamentària de Pedro Sánchez. Una debilitat que insisteix que pot permetre un finançament singular i un referèndum d’autodeterminació pactat. Descarta, de manera taxativa, qualsevol altre intent unilateral.
President i candidat, ha arriba vostè al final de la legislatura d’una manera molt i molt precària. Va fer tot el que va poder per evitar l’eixida del govern de Junts i quedar-se en una minoria parlamentària tan esquifida?
Aquesta pregunta no la puc respondre jo, l’ha de respondre Junts, que és qui va decidir sortir el govern. En tot cas, jo el que he fet és no defugir les meves responsabilitats i en un moment en què el país té molts reptes hem estat treballant perquè el govern continués servint a la ciutadania de Catalunya. Evidentment, un cop vam presentar una proposta de pressupostos molt expansiva i que serà molt difícil que es torne a produir en el futur i que no va ser aprovada al parlament a causa del partidisme dels Comuns i de Junts, va arribar el moment de convocar eleccions. No tenia cap altra alternativa, malgrat que la meva voluntat era haver esgotat els quatre anys.
Això explicita un cert fracàs. Comença la legislatura amb el 52 per cent de vots independentistes i amb un govern en què només faltava la CUP i acaba com el rosari de l’aurora. Em diu que ho pregunte a ells. Ja ho faré, però ara li ho pregunte a vostè.
Vaig treballar en tot moment per mantenir la unitat del govern, però vull recordar que vam tardar tres mesos a aconseguir la meva investidura com a president. Ara hi ha gent que diu “Qui trucarà a qui?”. Miri, jo quan vaig agafar el telèfon hi havia gent que no contestava durant aquells mesos. Van tardar molt. L’hi diré clarament: crec que a Junts li va costar molt pair el fet que Esquerra Republicana fos el principal partit independentista en vots i en escons, i crec que això ens va condicionar. Perquè al final la crítica per la qual Junts va sortir del govern, que era que ells proposaven la confrontació intel·ligent i nosaltres apostàvem per la negociació, ha acabat perdent tot el sentit. Perquè al final, a la que ells han pogut, han aplicat també una estratègia de negociació.
Què hauria passat si vostè, després de l’eixida de Junts, haguera demanat al PSC formar part del seu govern?
No era una opció.
Per què?
No és una opció perquè amb el PSC hem pogut arribar a acords puntuals, com el de pressuposts, que són acords que tenen la seva importància, però no teníem el mateix horitzó. Ni el teníem fa un any, ni el teníem en fa dos, ni el tenim ara. Ni tenim el mateix horitzó, no només nacional -jo soc independentista i estic negociant amb un govern espanyol amb el qual tenim interessos contraposats-, ni tenim tampoc el mateix model de país. El model del PSC -i sobretot, el model de Salvador Illa- és el model que exemplifica més aquesta idea de la sociovergència. Un model econòmic desenvolupista amb una clara agenda conservadora.
Això els porta a una única possibilitat de pacte postelectoral, que és amb Junts.
Crec que, més enllà dels partits, hem de parlar de les propostes. I les meves propostes, ara i de fa temps, i les que defensaré fins al 12 de maig i després, són les que crec que ha de fer Catalunya. El que ha de fer Catalunya en els pròxims quatre anys en tres àmbits diferents. En primer lloc, acordar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Tenim l’oportunitat de collar el govern espanyol i ho hem de fer des de la màxima fortalesa. Necessito molta més força. En segon lloc, implementar el que ha de ser el finançament singular de Catalunya. Recaptar els impostos i per tant, acabar amb el dèficit fiscal. I en tercer lloc, reforç de l’estat del benestar en tot el conjunt de polítiques, en l’àmbit social, sanitari, educatiu, i prioritat de la llengua catalana. Aquests seran els elements que guiaran la meva actuació a partir del 12 de maig.
Després els repassarem, però abans, permeta’m. Perquè la gent sàpiga a què atenir-se a l’hora de votar, perquè tothom sap que no hi haurà majories absolutes i que tot dependrà dels pactes, cal començar a parlar-ne ara. Vostè diu que no pactarà amb el PSC. Ha intentat ja parlar-ne amb Junts?
Nosaltres vam intentar pactar els pressupostos amb Junts. Jo vaig intentar que la negociació de l’amnistia fos coordinada amb ells i Carles Puigdemont em va dir que no, que de fet no sabien en quina part de la taula estàvem. Aquesta és la realitat. Vistos aquests antecedents, crec que no és raonable pensar que, si això passava abans de la convocatòria electoral, un cop hi entres l’escenari serà millor. No. Serà un escenari de més competència, que és el que passa abans de les eleccions. Per tant, si abans no ha estat possible, el que no farem serà arreglar-ho en campanya electoral. De fet, els temes importants s’han de treballar abans. És com aquestes crides a la unitat. La unitat s’ha de practicar.
Això ja li ho hem sentit, però vostè la practica?
Miri, jo he arribat a acords amb Junts, amb la CUP, en aquesta legislatura, i amb altres forces polítiques. Davant de cada repte he intentat acordar-ho amb els altres partits i, sobretot, amb els partits independentistes. A partir d’aquí, n’hi ha que han prioritzat una estratègia de discussió dintre l’independentisme i no d’aprofitar les oportunitats que teníem per a avançar, però nosaltres no ens n’hem cansat.
Però això vol dir que els enfrontaments, la fragilitat, es mantindran.
Aquesta és la seva opinió. Jo en discrepo profundament.
Per què?
Perquè espero el proper 12 de maig obtenir un suport molt més reforçat i que això obri la porta a fortificar la posició de Catalunya en tants àmbits. És a dir…
Fortificar la posició del seu partit.
Fortificar la posició del que jo crec que és millor per a Catalunya, que és no defugir les responsabilitats, aprofitar les oportunitats, tenir la màxima ambició tocant de peus a terra i no abandonar mai les responsabilitats quan estàs servint el país. Aquesta serà la meva posició. Crec que tenim una oportunitat en els propers anys, que no sé si es repetirà al futur. I m’explico. Tenim un govern espanyol que ara no té una alternativa als vots de l’independentisme. La passada legislatura la tenia. Tenia el comodí de Ciutadans. Ara no. Tenim una capacitat d’incidència, els que defensem la sobirania de Catalunya, molt superior a la que hem tingut en altres èpoques. El PSOE no negocia per convicció, negocia per conveniència.
Com fan tots els partits…
Per tant, ara per conveniència està forçat a una negociació. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat. Hem de tenir molt clar què anirem a fer, perquè el temps també s’escurça, ja queden tres anys i mig de legislatura espanyola. Hem d’aprofitar-ho i ho hem de fer des de la màxima fortalesa de Catalunya. Jo, com a president de la Generalitat de Catalunya, de vegades m’he trobat sol perquè, quan anàvem a defensar el traspàs de rodalies, hi havia qui abaixava els braços. El PSC ens deia que no es podia fer. Quan anàvem a defensar el traspàs de l’ingrés del mínim vital… i miri que parlem de qüestions àmpliament consensuades a Catalunya, d’un instrument tan important en la lluita contra la pobresa, ens deien que no era possible. I al final ho hem aconseguit en una certa soledat. Imagini’s, en allò que en teoria estem d’acord amb tantíssima gent de Catalunya, si féssim pinya amb el que està a la presidència de la Generalitat, el que podríem aconseguir. Per tant, vull sortir reforçat d’aquestes eleccions.
Aquesta és la qüestió i això fa que la pregunta siga òbvia: es mira vostè les enquestes?
És clar que les mirem.
I què els diuen?
Doncs, miri, les enquestes que s’han publicat diuen que l’escenari és obert. De fet, en totes les darreres eleccions hi ha una part cada vegada més important de l’electorat que decideix el vot en els darrers dies, fins i tot el mateix matí. Hi ha estudis que ho expliquen. El nivell d’indecisos encara és elevat. Crec que aquesta campanya ens dona l’oportunitat de parlar de propostes. N’hi ha que no volen parlar-ne, n’hi ha que no en tenen i n’hi ha que l’única proposta que tenen és no molestar a Madrid.
Confia realment que en aquestes tres setmanes que queden és possible augmentar la representació que tenen ara?
Jo treballaré perquè sigui així. No veig impossibles. Si quan em deien que era impossible l’amnistia m’ho hagués cregut…
D’acord, però aquest argument fa possible qualsevol cosa, fins i tot les que no són possibles.
Jo li dic que si quan ens deien que no era possible fer el traspàs de rodalies ho haguéssim deixar estar… Doncs, no. L’única lluita que es perd és la que s’abandona. Això fa vint-i-cinc anys que ho deien a les parets del nostre país. Nosaltres no abandonarem cap lluita.
També hi ha una altra cosa que és la cançó de l’enfadós…
Cançó de l’enfadós, però l’acord del traspàs de rodalies, amb el detall del finançament, els recursos, la planificació i la metodologia, el tenim ara.
Se’l creu vostè, aquest acord?
És un acord que està detallat al màxim, que no passa per casualitat, que el tenim després de molts mesos d’anar-lo preparant. Vam aprofitar l’oportunitat que teníem. De vegades les circumstàncies polítiques et donen una oportunitat, però has d’estar preparat i nosaltres estàvem preparats per a aprofitar aquesta oportunitat en moltes coses.
Les enquestes diuen que quan Carles Puigdemont va irrompre en la campanya hi va haver un augment d’intenció de vot per a Junts que s’ha mantingut.
Veurem l’enquesta definitiva el 12 de maig.
Això es pot dir sempre.
De fet, moltes enquestes s’han equivocat. Ja ho veurem. Crec que la ciutadania de Catalunya, més enllà d’un nom o d’una promesa d’un retorn, el que vol és saber què passarà en els propers quatre anys. Jo vinc aquí per explicar que vull que passi a Catalunya en els propers quatre anys.
Junts és Convergència?
És bona part de l’herència de Convergència, sí, sí. No ho sé, miri la trajectòria dels militants…
Hi ha molta gent que ara milita en Junts i que no eren convergents i gent que sí, clar.
En tot cas, miri les biografies de cadascú. No em correspon a mi anar mirant-ne el percentatge, però és obvi que hi ha una línia de continuïtat en aquesta tradició política.
Li ho dic perquè, si Junts és Convergència, l’amor-odi entre vostès i ells és molt antic i irresoluble.
Vostè veu amor i odi on jo veig dues tradicions polítiques diferents. Nosaltres formem part de la tradició política del republicanisme català, que ja competia amb la Lliga fa cent anys. I la Lliga té alguna cosa a veure com a dreta conservadora catalanista amb el que en el seu moment va representar Convergència i amb el que ara representaria Junts. I són dues opcions polítiques diferents. Nosaltres ens ubiquem del centre cap a l’esquerra amb una mentalitat i uns valors republicans, que és una manera diferent d’entendre la cosa pública, com es practica la política, i nosaltres hem defensat la independència de Catalunya. Miri, ara que Esquerra ha celebrat noranta-tres anys d’història, crec que les mares i els pares fundadors del partit la van encertar en el nom: Esquerra Republicana de Catalunya. El nom ens defineix els nostres objectius i la ideologia política que volem defensar.
Els seus detractors independentistes diuen amb ironia que ni Esquerra, ni Republicana, ni de Catalunya.
[Riu]. Intentaran fer tota la ironia que vulguin, però nosaltres porten noranta-tres anys i hem tingut detractors de molts tipus. Ara en tenim alguns a Twitter, que són inofensius. N’hem patit de molts pitjors i amb altres instruments. Però el projecte continua.
La vida a Twitter per a vostès és dificilíssima.
Jo no el tinc instal·lat al mòbil. Ara fa sis anys que me’n vaig desinstal·lar l’aplicació. Tinc un compte, això sí, que gestiona el meu equip. Em diuen: “Volem llançar aquest missatge”, i el llancem, però…
Li recomane que no el mire. Cada vegada que vostè o que Oriol Junqueras piulen hi ha una allau de respostes duríssimes. Allò és un vesper.
I a Trump també l’aplaudeixen a Twitter, què vol que li digui. Al final, el que és important és la feina que fem i com servim el país. Quan vaig pel carrer per Catalunya el que em trobo és tot el contrari del que em diuen aquests comentaris de Twitter.
Sí. Això també sol passar. I també és veritat que el Centre d’Estudis d’Opinió no els deixa gaire bé, ni a vostè ni al seu partit, en les enquestes que publiquen.
Però miri, remetent-me al CEO, aquest és l’executiu que ha obtingut la valoració més alta en la tasca de govern dels darrers vuit anys. Si les respostes del Centre d’Estudis d’Opinió valen per a alguna cosa, són arguments perquè vostè digui el que diu, també són arguments perquè jo em pugui defensar. I l’hi repeteixo: aquest és el govern que té la valoració més alta dels darrers vuit anys a Catalunya.
I què diuen de vostè. No hi trau una nota gaire alta…
No sé a quina nota es refereix, però si es refereix a la mitjana de valoració de lideratges, Oriol Junqueras i jo som els líders més ben valorats de Catalunya per al conjunt de votants.
Crec que no són els primers…
Sí. Potser n’hi ha algun altre que té molt menys coneixement, però totes les enquestes diuen això quan mirem el conjunt de votants.
Molt bé. Parlem de les qüestions que considera prioritàries per a aquests quatre anys. Vostè demana un finançament singular. L’Estat sempre ha enganyat la Generalitat. No hi ha hagut manera de sortir-se’n durant anys. I ara vostè diu que tot pot ser diferent perquè el PSOE té la necessitat d’arribar a acords…
Treballarem perquè sigui així. Tenim un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros a l’any, que és un peatge afegit per als hospitals, per a les escoles, per a les residències, per a tots els àmbits. Nosaltres ho hem de batallar. A partir d’aquí, quan dins un sistema s’intenta acontentar tothom, que això és la Lofca…
Però és que hi ha una llei i un Consell de Política Fiscal i Financera…
La Constitució deixa un model obert, no predetermina que hi hagi d’haver unes comunitats de règim comú amb exactament el mateix. De fet, Canàries, amb un finançament que no té cap reconeixement constitucional, en té un en bona part específic. Com les Balears, amb un règim que estableix alguns complements. Per tant, és un model obert i és qüestió de voluntat política.
I d’enfrontar-se a tots els presidents de governs autònoms.
És que jo no aniré a discutir-me amb ells.
Ho haurà de fer el president Sánchez, que no sé si…
De quin partit són els altres presidents? Del Partit Popular. Per tant, ja hi està enfrontat.
Menys el de Castella-la Manxa…
Moltes vegades ho sembla. Pensar que hi haurà un acord multilateral entre els diferents governs de comunitats autònomes pel finançament autonòmic, quan la immensa majoria són del PP, que té com a objectiu abatre el govern de Sánchez, pensar que s’aconseguirà això… Serà molt més fàcil arribar a un acord bilateral entre el govern espanyol i el català perquè Catalunya surti de la Lofca, que és el nostre objectiu. Al final aquí estem insatisfets amb el model de finançament, i això és objectiu. Hi ha un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros a l’any, però sabem que, si nosaltres recaptem els recursos, aquests recursos es queden aquí. Crec que això és determinant. El primer element del model de finançament singular és que Catalunya recapti els impostos.
N’ha parlat ja amb Pedro Sánchez?
Ho coneixen, saben quina és la meva proposta
I què diu?
Això l’hi explicarà ell.
Ja hi tornem a ser. Li demane què li diu ell a vostè.
Això l’hi explicarà ell. Evidentment, com en tantes altres coses, ens diuen primerament que és impossible i després modificaran la posició. I puc fer-ne un repàs del darrer anys, moltes coses que eren impossibles o negatives de cop esdevenen positives i esdevenen una oportunitat. Això depèn d’aprofitar les condicions polítiques que hi ha en cada moment, perquè tu pots tenir sempre la raó, però amb la raó no en fas prou. Necessites aprofitar l’oportunitat, la conjuntura, i crec que ara estem en condicions d’aprofitar-les.
Mirant-ho així sempre, si ara li dic que aconseguir un referèndum d’autodeterminació bilateral és impossible, vostè em dirà que tot és possible.
Exacte.
Però vostè creu que el PSOE realment pot acceptar-lo i que tot l’entramat de l’estat no es mourà cruixint dents i ossos?
El que tinc molt clar és que un referèndum és absolutament necessari. I un referèndum que pugui ser reconegut per la comunitat internacional, que és la garantia perquè se n’apliqui el resultat. Ho hem provat de totes les altres maneres. Doncs, ara hem d’insistir en l’oportunitat d’un referèndum acordat. Ja sabem que serà difícil…
No, difícil, no. Impossible.
Doncs, jo no hi estic d’acord, perquè, si no, voldria dir que m’he d’oblidar de la independència de Catalunya i jo no me’n penso oblidar, perquè defenso la independència de Catalunya des que tinc ús de raó política i ho continuaré fent. Per tant, un referèndum reconegut per la comunitat internacional ha de ser el nostre objectiu, perquè ja hem demostrat que en aquest país el podem fer fins i tot amb l’Estat espanyol enviant-nos la policia i la guàrdia civil -si parlem amb claredat- a fotre’ns d’hòsties als col·legis electorals. Hem demostrat que el podem fer. Però cal aplicar-ne el resultat. La propera hem d’aplicar-ne el resultat. Un resultat que jo espero que sigui a favor de la independència.
S’ho creu realment? Creu que el PSOE acceptarà un referèndum pactat?
Hem d’aconseguir grans majories a Catalunya. No és senzill. Si fos senzill, ja ho hauria fet tota la gent que m’ha precedit.
I vostè se’n sent capaç.
Jo me’n sento capaç si tinc al costat la força suficient que atorgui la majoria del poble de Catalunya.
Què vol dir això?
Que hem de ser molt molts. En primer lloc, grans acords en l’àmbit del Parlament de Catalunya. I aprofitar la conjuntura que tenim, Tenim una oportunitat històrica i l’hem de saber aprofitar. Hem de saber com anar estirant de la corda. Crec que aquest és el camí.
Vostè i el seu partit descarten qualsevol opció unilateral?
La referència a la unilateralitat no és una qüestió de voluntat. Si nosaltres poguéssim fer-ho sols a Catalunya, aconseguir la independència, sense que ens importés la reacció de l’Estat espanyol, ja ho hauríem fet.
És el que van intentar exactament vostès.
Ho vam intentar i vam veure’n els límits.
I ja s’ha acabat? No val la pena insistir-hi?
En aquests moments no hi ha les condicions perquè una estratègia unilateral pugui tenir èxit. Potser en un altre moment es donaran les condicions. Jo no tinc una bola de vidre al respecte. Però aquest debat sobre si volem fer-ho d’una manera unilateral o no… Home, si poguéssim, ja ho hauríem fet unilateralment. No és una qüestió de voluntat. És una qüestió de quines són les condicions que ens permeten fer-ho. I en el context actual, al marc de la Unió Europea, en un context geopolític en què tenim una guerra en un racó d’Europa, en què els estats s’estan reforçant, crec que plantejar-ho unilateralment no ens dona garanties d’èxit. Plantejar-ho com un procés de negociació de forma acordada té alguna possibilitat d’èxit. Depèn només de nosaltres? Probablement, com en altres processos d’independència, dependrà d’una combinació de diversos factors: les majories internes, quina és la reacció de l’estat del qual et vols separar, quin és el context internacional… El que hem de fer nosaltres des de Catalunya és estar preparats per generar les condicions que ens permetin aprofitar l’oportunitat quan la tinguem.
Una altra de les seues prioritats és millorar l’Estat del benestar. Sense un bon finançament, això no es pot fer.
Si no hi ha un bon finançament, en molts àmbits haurem tocat sostre. Sempre tens marge de fer les coses una mica diferents, de fer millores parcials, que de fet és el que hem fet en aquests darrers tres anys -hem incorporat o estabilitzat 24.000 sanitaris en la sanitat pública del país, hem incorporat 8.000 docents, de fet, el pressupost de la Generalitat s’ha incrementat el 30 per cent-, però això és un petit pas. Per no tocar sostre en molts àmbits, necessitem recuperar els recursos sobre els impostos que ja paguem.
Com és pot millorar l’Estat del benestar sense assegurar-se el subministrament d’energia en un futur immediat? Aquest és un país que no accepta cap equipament que implique la més mínima molèstia…
Però vostè sap que un parc eòlic no es construeix de la nit al dia, ha d’haver-hi un procés…
I vostè sap que Catalunya està a la cua en energies renovables.
No estem a la cua en producció d’energies renovables. Això és el discurs de l’espanyolisme que de vegades alguns aquí compren. Miri’n les dades. Però, a més, la creació d’una planta amb energies renovables no es fa d’un dia per l’altre. Quan vam començar aquesta legislatura teníem 9 megawatts de potència autoritzats, que vol dir que la ponència de renovables ho ha avalat. Després hem de fer els tràmits urbanístics i, si hi ha els inversors, fer les inversions. Ara en tenim 1.700. Són 113 projectes que en els propers mesos i anys s’aniran obrint.
Ha costat molt…
Clar que costa.
I vostès estan disposats a aguantar el desgast que significa fer parcs eòlics i instal·lacions solars en aquest país?
Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Ara tenim 1.700 megawatts de projectes autoritzats i això vol dir que has d’anar fent encaixos. Que de vegades un projecte s’ha de modificar perquè pots mantenir-ne la producció però amb menys molèsties per als veïns, pots tenir projectes que has de descartar… Hem d’intentar fer aquesta transició energètica intentant no reproduir els errors de quan es va fer l’electrificació de Catalunya fa cent anys, que es van destruir valls senceres del Pirineu.
Les energies renovables ara no destrueixen valls del Pirineu.
No, no destrueixen valls del Pirineu, però en l’ús de l’energia solar, que necessita moltes extensions de terra, ens hem trobat projectes que es proposaven en terres d’alt valor agrícola, i si també volem una sobirania alimentària, tot això s’ha de ponderar. I s’ha d’endreçar. Ho van fer amb el decret 24/2021, que ha donat eines als ajuntaments. Hi ha ajuntaments a Catalunya que tenen dos treballadors i se’ls demanava que presentessin no sé quantes al·legacions. Lògicament, les alcaldesses i els alcaldes ens deien que no ho podien fer. Per defensar els interessos dels municipis quan hi ha un projecte d’aquests, que podem veure amb bons ulls, però que potser cal introduir-hi alguna modificació, calen unes oficines comarcals de transició energètica finançades pel govern i a disposició dels petits municipis.
Això augmenta encara més la burocratització dels processos.
No augmenta la burocratització dels processos la creació d’una oficina. De fet, ajuda que els petits ajuntaments hi puguin participar.
Darrera prioritat: la llengua. Ara acaben de descobrir que està en perill. Crec recordar quan va començar el procés que aquesta llavors no era cap prioritat. La intenció era que els castellanoparlants s’hi incorporaren amb la seua llengua. El seu partit, per exemple, va impulsar la creació d’entitats com Súmate. Com ha canviat això tant?
Crec que en tenim una visió una mica diferent. El fet de convidar tothom a un projecte com és el de la independència de Catalunya independentment de la seva llengua d’origen, independentment de la llengua que parles a casa, de la que parles amb els teus pares o els teus avis, això no vol dir anar en contra de la llengua catalana. De fet, si avui la llengua catalana, malgrat els indicadors que ens diuen que hem de millorar moltíssim, té una vitalitat que ja voldrien altres llengües de nacions sense estat, és gràcies al fet que moltíssima gent que no la tenia com a llengua primera, materna, familiar, la va adoptar. És, per exemple, el que van fer els meus avis d’Almeria. Evidentment, la seva llengua materna no era el català, però sí que era la llengua amb què parlaven amb els seus nets. I aquest és un procés que en una nació com la nostra, que és un país on arriba gent d’arreu del món, hem d’aconseguir que es repeteixi. Hem de tornar a fer el que vam fer i fer-ho millor.
No parle d’això. Jo dic, per exemple, que vostès van col·locar com a cap de llista per Barcelona al Congrés dels diputats un candidat tenia com a llengua d’ús preferent el castellà. I això no és el que vostè m’explicava ara.
D’ús preferent, però hem aconseguit que el català sigui llengua d’ús al Congrés dels Diputats.
Jo no barrege una cosa amb l’altra. Encara, una cosa no exclou l’altra. I dic que les prioritats han canviat.
Crec que reduir el compromís d’Esquerra Republicana amb la llengua catalana a la que es pugui utilitzar en un o altre mitjà de comunicació és no ser honest amb altres elements que també són sobre la taula. Nosaltres hem posat sobre la taula i hem reconegut una situació que és que amb la llengua catalana no anem com hauríem d’anar. No anem prou bé. Durant molts anys semblava que tot era fantàstic.
Els semblava també a vostès, que no deien res, al seu govern…
En tot cas, els que eren els responsables de política lingüística hauran de donar-ne compte. Nosaltres el que hem fet ara és posar-ho sobre la taula. Hem detectat que hi ha una situació que no és la que ens agrada, que l’ús social està disminuint en determinats àmbits, que el món canvia molt de pressa i que no podem tenir els mateixos instruments que teníem quan el món era diferent, que n’hem de tenir de nous. Per tant, cal enfortir l’àmbit audiovisual, la presència del català en tot l’àmbit tecnològic i evidentment garantir el dret a utilitzar el català en els àmbits públics del nostre país. Això és com tot. En el moment en què nosaltres hem multiplicat per tres els recursos en l’àmbit audiovisual hi tens una presència del català més important. Que d’aquí es traslladi a l’ús social dependrà de mantenir aquest compromís, que pot estar en risc, perquè, si depèn de Salvador Illa, ja li dic jo que això no serà una prioritat quan adopta el discurs en matèria de llengua que té Ciutadans. Això s’ha de mantenir i evidentment ha d’anar acompanyat d’altres polítiques. Nosaltres hem reconegut la situació, hi hem posat instruments i queda moltíssim per fer. A partir d’aquí això suposarà que en els propers temps començarem a revertir indicadors. N’estic convençut.
Què s’ha de fer per…
I també, permeti’m, no tot depèn del govern. El govern n’és condició necessària, però no suficient. També depèn dels parlants. Han esclafat tant aquest poble i aquesta nació, que, si algú se’t dirigeix en castellà i no li respons en castellà, sembla que siguis un maleducat. Home, evidentment, si no t’hi entens de cap de les maneres, ja ho facilites, però crec que has de donar l’oportunitat a tothom que pugui practicar també el català. Moltíssima gent em diu: “Parleu en català, encara que potser jo no el parli, però és que serà la manera que l’acabi parlant”.
Estaria bé que el govern presentara una campanya en aquesta línia i no les amèbiques que es fan habitualment sobre la llengua, que són tan inofensives, que no s’entenen.
[Somriu]. Ja traslladaré això a tots els equips creatius de les campanyes. Evidentment que aquesta consciència lingüística s’ha d’enfortir, ho hem de fer nosaltres mateixos i ho han de fer els mateixos parlants.
Està vostè satisfet de la legislatura que ara acaba?
En molts aspectes m’hauria agradat haver fet més. M’hauria agradat haver aprovat els pressupostos, que eren uns bons pressupostos i haver arribat fins al febrer del 2025. Això ens hauria permès que moltes de les iniciatives que no podrà aprovar el Parlament s’haguessin aprovat. Però quan miro enrere -evidentment, conscient de moltes coses que s’han de continuar millorant-, veig que en aquesta legislatura hem creat 316.000 llocs de treball…
Això es pot dir així?!
Es pot dir així perquè respon a una política industrial que no s’havia desenvolupat abans i que hem fet nosaltres. Respon a mantenir els serveis públics quan en uns altres territoris en el moment en què se’ls acabaven els fons covid feien fora els treballadors. I nosaltres els manteníem. Amb bona gestió aconseguíem mantenir els recursos per fer-ho. Respon a una política d’obertura econòmica, de promoció de l’exportació. Quan mires enrere i veus que s’han creat aquests llocs de treball, que tenim la taxa d’atur més baixa dels últims quinze anys, que estem tres punts per sota de la mitjana de l’atur a l’estat, que avui tenim més mossos d’esquadra que mai en la història, més docents que mai en la història i més sanitaris que mai en la història, crec que…
I la sensació és que tot això no és així, ni de bon tros.
Perquè encara queda molta feina per fer. I després perquè, pel que fa a les sensacions, pot haver-hi qui contribueix a crear-les malgrat que la realitat pugui ser una altra. Però mirem enrere i veiem que en molts dels àmbits que són de preocupació per a la societat catalana el compromís del govern ha millorat moltíssim. Com tot, hi haurà impactes positius a curt termini -com ara, les dades de lluita contra l’atur-, però n’hi ha d’altres que seran més a mitjà termini. Per exemple, llistes d’espera a la sanitat pública per a les intervencions quirúrgiques. El temps mitjà d’espera és el més baix en setze anys. Vol dir això que ho tenim tot solucionat? No. Ni a les llistes d’espera ni a la sanitat. Però no reconèixer aquests avanços crec que és no veure la fotografia completa. I a mi m’agrada veure-la. Quan miro endarrere, aquests anys tres anys han valgut la pena? Sí. Radicalment, sí. Rotundament, sí. Han valgut la pena.
Si vostè guanya les eleccions en el bloc independentista -perquè tot fa pensar que serà Salvador Illa qui les guanyarà- ho tindrà complicadíssim.
Ja ho vaig tenir fa tres anys.
I així hem acabat també.
Doncs, és qüestió de fer-ho millor. I amb una actitud més positiva. Crec que situant les qüestions concretes sobre la taula, hem de definir què hem de fer en aquests pròxims quatre anys: afrontar les relacions amb l’Estat per posar les bases per a un referèndum, aconseguir el finançament singular, reforçar l’estat del benestar i la llengua catalana. A partir d’aquí, aniré a buscar suports.
I si no se’n surt? Vostè no es veu com a cap de l’oposició…
Jo el que he dit és que no em veig com a conseller d’un altre president.
I es veu com a cap de l’oposició?
No sé en quines circumstàncies ens trobarem. Aquí el menys important és el futur personal de Pere Aragonès. Un cop tu ets president de la Generalitat, fins i tot quan deixes de ser-ne, tens un deute amb la institució. No pots fer qualsevol cosa. Ser conseller no és qualsevol cosa, però crec que no és pertinent. És molt estrany. I això no ho faré. Si es dona el cas, jo no ho faré. El meu objectiu és continuar sent president de la Generalitat i veurem quin és el resultat del 12 de maig i els acords que es poden fer després.
Acabem, president. Supose que li diuen haver arribat aquests comentaris segons els quals Oriol Junqueras espera deixar passar els pròxims resultats, que no seran bons per a vostès, per a presentar-se com a candidat, ja rehabilitat, a la presidència.
Aquests comentaris no responen a la realitat. Oriol Junqueras i totes les persones inhabilitades pel seu compromís amb la independència de Catalunya han de poder-se presentar on considerin. El que volem és que tothom hi tingui el dret. A partir d’aquí, a Esquerra Republicana tothom està remant per aconseguir els millors resultats. I Oriol Junqueras, el primer.
