Com als mitjans, com a les plataformes, la joventut d’Alhora els obliga a optar per nous formats. El petit partit que surt de l’enuig de Clara Ponsatí i Jordi Graupera –les enquestes no preveuen cap miracle electoral– atrau el públic als seus actes amb música, sovint en veu del mateix Graupera; i no amb crides orgàniques a una militància que encara no hi és. Les escenes que s’hi generen encaixen poc amb l’estètica del míting. A la cèntrica plaça de Santa Maria de Mataró, sota els plataners i l’ombra de la basílica parroquial, Graupera celebra els espectadors que berenen a la terrassa d’una granja. “És un dret constitucional”, ironitza el número dos. L’amable atractiu apropa prop de mig centenar de persones als parlaments dels dos líders; però l’agra un discurs buscadament agressiu, especialment amb les elits polítiques del país: “Cal saber que hi ha una classe política que complirà amb la seva paraula. I això no ho tenim”.
Tant Graupera com Ponsatí troben enemics a Madrid i a Barcelona. Moncloa i Generalitat, les formacions espanyoles i catalanes, comparteixen, a parer dels lideratges d’Alhora, una posició refractària respecte de la revifada del discurs independentista. Una posició respecte de la qual Alhora se situa a la trinxera oposada. Són, ambdós, els enemics triats per la formació en campanya. “Prou al govern espanyol que ens vol agenollats i als polítics catalans que ens han ficat al cap que l’única alternativa és viure de genoll”. Les renúncies de l’independentisme majoritari d’ençà de les derrotes del 2017, assegura el número dos, “ha expulsat 800.000 persones del debat públic”. La participació en moviments socials és, per culpa d’aquest pas enrere, una cosa del passat. “Això és el que s’ha destruït a Catalunya; la possibilitat de creure que es pot fer una cosa gran”. Tot i el rebuig al “sentimentalisme” vinculat a l’estratègia del sobiranisme recent, l’èpica forma clara part del programa d’Alhora. També una política resolutiva enfront dels excessos del discurs: “fer i no pas dir”. Ponsatí, d’acord amb aquest fonament, es marca l’objectiu de “posar la primera pedra per reconstruir la confiança en la política”.
“L’ordre públic” de la independència
El fonament de la independència, segons Graupera, és de seu popular. Com ja va exposar en una recent entrevista a El Món, l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya és “un problema d’ordre públic, no militar”. La mobilització, fins i tot després de proclamar i fer efectiva una hipotètica independència, esdevé imprescindible per sostenir l’estratègia. Recaptació de recursos, telecomunicacions, infraestructures; tot allò que un Govern hauria de controlar en cas d’una proclamació. “Si som capaços de mantenir un estat d’excepció civil i pacífic, la situació esdevé insostenible”, estima Graupera; fet que torçaria el braç de l’Estat per engegar la negociació. La derrota és una possibilitat, reconeix el candidat, si s’arriba a aquest estadi. La gran crítica que llancen als lideratges independentistes del 2017 és, però, que mai hi van arribar. “Pots perdre, però el que és un crim és arrossegar la població a un procés d’autodeterminació i aleshores no sortir a jugar el partit”, retreu el número 2. Per arrossegar la política de nou a aquesta confrontació, conclou Ponsatí, cal que des de les institucions “sentin que el país demana la independència”.
