Xavier Sànchez, germà del pres polític Jordi Sànchez, expresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), és conscient de la complexitat del procés judicial en què es troba immers el seu germà d’ençà del l’1 d’octubre. Té poca esperança en un procés judicial just a l’Estat espanyol, però confia que els recursos a nivell europeu aniran posant les coses al seu lloc. En aquesta entrevista amb ‘El Món’, el germà de Sànchez comenta la gran onada de solidaritat que hi ha hagut amb els presos polítics i subratlla la complicitat que els milions de persones que van participar en el referèndum tenen amb els empresonats per aquesta causa. Això farà que la solidaritat no marxi, encara que l’actualitat vagi posant en segon terme la situació dels presos.
En què ha canviat el dia a dia de la família d’ençà de l’empresonament d’en Jordi?
Bàsicament en dues coses: per una banda, per l’absència, i per un altra, per la nostra activitat. Els meus pares assisteixen cada dilluns a la plaça de la Vila de Gràcia als actes que poden, la Susanna [dona d’en Jordi] també assisteix a un munt d’actes, l’Oriol [fill] llegint les cartes, jo mateix anant a un munt d’activitats també. La voluntat és estar allà on puguem arribar. Aquests són els dos grans canvis.
Els seus pares ja deuen ser grans…
Són del 1934 i del 1936.
Visiten el Jordi a la presó?
Sí. Cada mes i mig.
Cada trobada deu ser difícil, potser la primera la pitjor quan són conscients que es tracta d’un empresonament injust…
Sí, evidentment. L’empresonament és injust. Nosaltres ho tenim clar. El risc existia perquè l’Estat espanyol és com és i ja té antecedents. Ja es va veure que no faria com Canadà quan el Quebec presenta un referèndum que no està acordat i que les lleis dels tribunals encara no havien decidit que passarien: fa un referèndum i no passa res. A posteriori decideixen que s’ha d’establir un sistema de joc. En el cas de l’Estat espanyol, ja vam veure —no des del setembre, si no des de molt abans— des de la mateixa consulta del 9-N. És tot un camí que ens indicava quines eren les vies de negociació: cap i el ‘no’ continu.
En Jordi va tenir el suport familiar tot el temps davant les advertències?
Sí. Sempre li dèiem que vigilés el que feia, però no.
Quan veuen que tot i la resolució de l’ONU els drets d’en Jordi no queden protegits augmenta la seva sensació de manca de protecció?
Sí. A mesura que vas rebent notícies de fora dels procediments judicials i polítics a l’Estat espanyol, les resolucions de l’ONU, de la justícia de Bèlgica… tot això et va refermant en la idea que a l’Estat espanyol les condicions estan sota mínims.
Per tant augmenta l’esperança?
No, no és qüestió d’esperança. És evident que tothom sap que passa el que passa en els judicis a l’Estat espanyol, els recursos a Europa tindran tot un altre caràcter, però mentre no arriba això hi ha el que hi ha.
Si sortís de la presó, com creu que actuaria en Jordi?
Tot és molt complex, perquè les mesures cautelars que pot exigir el jutge arriben fins a un cert punt. Hi ha gent que ha decidit deixar tot tipus d’activitat, el Jordi és evident que va deixar l’ANC. L’activitat a la llista parlamentaria no sabria dir-t’ho, la família porta tot un munt d’assumptes, en aquests moment és el cap del grup parlamentari.
Quin és el final més feliç que podria esperar d’aquest assumpte?
El més positiu evidentment seria l’arxivament de la causa i que surtin en llibertat sense càrrecs.
Però tal i com van les coses, ho veu com una utopia?
A l’Estat espanyol la fiscalia ha demanat la llibertat d’algunes persones i, malgrat l’opinió dels fiscals de sala seguint la jerarquia, han demanat davant el jutge la llibertat i no l’han aconseguit. Hi pot haver tot de qüestions formals que tampoc s’han respectat com el fet que el jutge no és el jutge natural que pertocaria en el cas, etcètera.
Creu que es pot mantenir la unitat en el suport als presos, a tots per igual, siguin polítics o líders socials?
Jo crec que entre tots, tinguin o no tinguin represaliats directament a la presó o a l’exili, es va a la una. No crec que hi hagi cap tipus de perill de trencament o personalització.
I l’onada de solidaritat també ha estat enorme…
No es pot dir res més que estem molt contents i orgullosos de com funciona la xarxa de suport, cada setmana es fan més de 25 actes amb d’entre 300 fins a 4.000 persones, en alguns casos queda gent fora.
Tanta solidaritat fins quan es pot mantenir?
Sí que espot mantenir. No és que calgui deslligar-la dels esdeveniments polítics. La gent està orgullosa del que va assolir el país l’1-O i en tant que participants de l’1-O —perquè ho son la gent que ha estat represaliada per això— tenen tot el seu suport i això crec que és diferent de l’esdevenir del dia a dia de la política. Els Jordis són els que des de la societat civil organitzen i fan possible tot això, el Govern el que fa possible tot l’1-O, la gent els té situats en això. Tot i que hi pot haver diferències sobre el futur o com enfocar-lo.
Com observa la polèmica sobre el groc. Entén que Cs vulgui eliminar-lo dels llocs públics?
La seva demanda només es pot entendre des d’una perspectiva que és la d’eliminar els drets d’expressió.
