L’Estat mai no s’ha refiat del control de de la seguretat pública de la Generalitat. L’atac als Mossos, i el seu permanent examen per part de l’Estat, no és una novetat de l’actualitat política i una conseqüència del procés sobiranista català. Ni de bon tros. L’exemple és l’Estatut d’Autonomia de 1932 atorgava a la Generalitat el control de l’ordre públic. Ara bé, després d’una llarga i tensa negociació, no només va ser l’Estat qui va descafeïnar la plena autonomia amb una institució intermediària, sinó que es va reservar el dret a intervenir quan ho considerés pertinent. És a dir, la República espanyola es va guardar un 155 express per assumir el comandament dels Mossos.
Aquest és un dels fets analitzats aquest dimarts a la Universitat Catalana d’Estiu pel professor d’Història de la Universitat de Barcelona, Giovanni C. Cattini, en la seva classe “L’ordre públic durant la II República” en el curs de la Història dels Mossos. Segons ha detallat Cattini, no només hi havia per part de l’oficialitat militar un “profund desacord amb què Catalunya tingués el control de l’ordre públic” sinó per part de l’Estat que mantenia una “sospita” sobre el traspàs d’aquesta competència.
Giovanni C. Cattini, en un moment de la seva intervenció a la UCE
La prova de cotó d’aquesta recança estatal a què la Generalitat controlés la seguretat públic es constata al redactat final de l’Estatut. En concret, els articles 8 i 9 que regulaven el repartiment de competències entre l’Estat i la Generalitat. L’executiu català s’encarregava de la seguretat interior i l’Estat es reservava competències sobre afers “supraregionals”, fronteres, immigració i estrangeria. Si fa o no, com avui dia.
Pel que fa la coordinació competencial, l’Estat va imposar la creació de la Junta de Seguretat. Un organisme que fiscalitzava l’acció de la Generalitat amb representants dels dos governs. Ara bé, deixava molt clar que la Generalitat no podia procedir contra els dictàmens de la Junta de Seguretat sobre els serveis coordinats policials. És a dir, la Generalitat s’havia d’empassar les decisions de seguretat que la Junta aprobava encara que només fossin amb el suport del govern de la República.
Ara bé, a diferència de l’actual marc estatutari, l’article 9 de l’Estatut de Sau establia que el Govern de la República “en ús de la seva facultat i en exercici de la seva funció constitucional” podria “intervenir en el manteniment de l’ordre interior a Catalunya”. Una intervenció que tant es podia fer a “requeriment de la Generalitat”. O bé, i aquí està la clau de volta “per pròpia iniciativa, quan cregui compromesos els interessos generals de l’Estat o la seva seguretat. Una intervenció que només acabaria amb l’aval de la Junta de Seguretat que, alhora, no permetia a la Generalitat contradir ni recórrer les seves decisions. Una intervenció amb tota regla del cos com la que va acordar l’executiu de Mariano Rajoy i el Senat va avalar amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. De fet, si es grata, l’Estatut de 1932 regula de manera pionera una mesura que actualment regula la Llei de Seguretat Nacional.
Malgrat aquests recels i desconfiances, l’aleshores president de la Generalitat, Francesc Macià, el 14 d’octubre de 1932 va signar el decret d’Extensió del Cossos de Mossos d’Esquadra que els convertia en una policia per a tot el territori. A Barcelona es mantenia la Guàrdia d’Assalt. “Les esquadres van esdevenir el símbol de les institucions autonòmiques”, ha destacat Cattini. “Macià ho va considerar prioritari”, ha subratllat. Així va nomenar Frederic Escofet, primer cap dels Mossos i després el seu ajudant directe i Enric Pérez Farràs, capità d’Artilleria, el comandant de les Esquadres dels Mossos fins el 1934.
Amb la mort de Macià, Lluís Companys assumeix la Generalitat i nomena Miquel Badia, comissari d’ordre públic, que obre una autèntica “pàgina negra” amb detencions il·legals i un historial de trenca vagues i guerra oberta contra l’anarquisme. Així com Josep Dencàs, també membre de les JEREC, com a conseller de Governació. Els Fets d’Octubre van ser la caiguda de la primera cúpula dels Mossos i per a l’Estat, el fets eren l’excusa que donaven la raó de malfiar-se’n de la Generalitat per mantenir el monopoli de la força. Pérez Farràs fou condemnat a mort per rebel·lió juntament amb tota la prefectura, penes que foren commutades pel president espanyol Niceto Alcalá Zamora, que anteriorment ha amnistiat al general Sanjurjo.
