El Primer d’Octubre no va ser una primera experiència innovadora del tot. Hi havia un precedent d’una extraordinària força simbòlica que havia estat un èxit. Una consulta sobiranista que aquest dissabte arriba al desè aniversari. Va ser el que es va anomenar “procés participatiu”, amb una audaç pregunta “arbre”, i es va celebrar el 9 de novembre de 2014. Una data clau en el santoral del sobiranisme i també de la política catalana contemporània. Un dificilíssim acord polític a Catalunya va ser fonamental per tal que 2.344.828 persones votessin sobre la independència de Catalunya de forma directa, per primera vegada.
Però més enllà de la política, la consulta del 9-N va reeixir gràcies a una feina de caràcter tècnic, sovint soterrada, en mans d’un reduidíssim equip polític i administratiu que coordinava l’aleshores vicepresidenta del Govern, Joana Ortega. Un encàrrec i una tasca que no només li va costar el distanciament amb la línia de Josep-Antoni Duran i Lleida, líder de la seva formació, la desapareguda Unió Democràtica de Catalunya, sinó la seva mort política durant anys, de la qual no n’ha estat lliurada fins fa ben poc, quan s’ha acanat la seva pena d’inhabilitació.
Enginy, esforç, complicitats, tecnologia i esquivar les maniobres de l’Estat van ser els components de la línia ofensiva de la Generalitat per poder salvar la consulta, tirar-la endavant, celebrar-la i que el seu resultat no fos impugnat. Dos informàtics, uns juristes amb traça, uns administratius solvents i un inventiu coordinador del gabinet van aconseguir la fita. Però, això sí, deu anys després tots reconeixen l’ajuda inestimable i imprescindible que van tenir de l’exterior. En concret, el “manual de putades” que polítics independentistes del Quebec van lliurar a Ortega. Un cop més la història demostra que l’experiència és un grau. Una experiència que, per cert, els organitzadors del 9-N es queixen que es va ignorar per organitzar el Primer d’Octubre.
Mirar què fan o han fet els altres en cas de consulta sobiranista
Fonts de l’equip de Governació durant el 9-N, recorden que un cop Joana Ortega va rebre l’encàrrec directíssim del president Artur Mas de preparar la consulta va canviar l’ambient. De ser un departament molt institucional, que havia patit les protestes per les retallades als funcionaris i no podia ajudar amb comoditat en les necessitats d’inversions dels municipis a través del famós Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC), passava a ser l’arquitecte i l’enginyer d’un repte polític de primer nivell. De fet, l’encàrrec li va costar a Joana Ortega durs retrets del líder del seu partit, però membres de la conselleria de Presidència i de la de Governació expliquen a El Món que es va crear una “fidelitat molt forta entre tots dos”. “Mas ordenava i volia plans A, B, C i el que fes falta, Ortega ens ho traslladava”, coincideixen diverses fonts.
Una de les primeres accions, un cop dissenyat qui serien els responsables de la feina, va ser aplicar la vella dita catalana del “tot està inventat”. Així, l’equip triat per Ortega, amb un nucli dur de cinc persones, i alguns funcionaris molt motivats en l’objectiu, van decidir fer una ronda per països que tinguessin experiències similars. Sempre aprofitant viatges on se signaven convenis de col·laboració educativa, empresarial o cultural. L’equip d’Ortega va viatjar i va parar l’orella al Quebec, Ginebra i Finlàndia. Però el Quebec va ser la clau. Dos referèndums perduts eren una guia perfecte sobretot tot allò que no s’ha de fer quan t’enfrontes a un estat.
El “manual de les putades” compilat pels impulsors del referèndum del Quebec
El departament de Joana Ortega va potenciar un Comitè Mixt Quebec-Catalunya. I va ser una sort. Els independentistes quebequesos, i alguns membres del govern liberal, van fer un regal gairebé clandestinament a la vicepresidenta. “Tingui això, és el manual de les putades”, ens van dir, rememora un dels membres del seu gabinet. “De bon principi, no enteníem res, però després va ser una eina indispensable”, afegeixen. Es tractava d’un recull de malifetes que l’estat canadenc havia dut a terme, de manera sibil·lina, per intentar sabotejar els referèndums d’independència per fer guanyar el no. “Recollia des de les maniobres més matusseres a les més refinades, i sobretot, advertia en aquells temps sobre el perill del vot telemàtic”, comenten.
“Se’ns va obrir el cel, era com un manual d’instruccions, un mapa del que passaria, i algunes fórmules per fer-hi front”, assenyalen. Va ser un document del qual en van treure molt suc. Moltíssim i els va ser útil per preveure moviments de l’Estat. “Es tractava d’obrir camins quan l’Estat els tancava defugint el que no ens convenia, la confrontació, així ens ho recomanava la comunitat internacional”, remarquen fonts del gabinet d’Ortega. El manual preveia solucions legals i legislatives, tècniques i logístiques i prevencions de seguretat. També preveia “errades que no havíem de cometre”, destaquen. Tant va ser l’agraïment de la Generalitat al Quebec, que Ortega va arribar a convidar la llavors primera ministra del Quebec, Pauline Marois, a participar en la Comissió del Dret a Decidir.
L’equip: una vintena de persones
Un cop es tenia clar com s’havia de dur a terme la consulta, i amb la tutela la Direcció General de Processos electorals, es va crear un equip d’una vintena de persones, amb molts funcionaris. Per la seva banda, el Parlament enllestia segons demanda i amb els criteris del Manual de les Putades, la llei consultes no referendàries i de processos participatius amb l’amenaça, ja mesos abans d’aprovar-se quan estava en ponència que seria impugnada davant el Tribunal Constitucional. Un cop aprovada la pregunta, el 12 de desembre de 2013, en una cimera a Palau, la maquinària es va impulsar.
Ara bé, a mesura que s’acostava la data, el govern espanyol contraatacava no només amb amenaces. “De la taula que preparava les reunions es van aixecar uns quants funcionaris, que van dir que abandonaven els projecte”, subratllen. Altres, en canvi, van fer vacances durant el 9-N per tal que no els imputessin o què feien la feina de la consulta en una cafeteria a tocar de la seu de la institució, un cop havien fitxat la fi de la seva jornada laboral perquè no fos dit que treballaven en hores de feina. Els juristes van insistir en els negociadors del Parlament que la llei havia d’incorporar “tant sí com no, processos participatius”, malgrat la recança d’ERC.
Dos informàtics i un bidell
El govern espanyol va impugnar la llei de Consultes davant el Tribunal Constitucional, però els magistrats van avalar la part de processos participatius. El departament d’Ortega, però tenia un bon gruix de la logística feta, amb el mapa aprovat d’aproximadament 2.000 punts de votació, no només amb edificis de la Generalitat sinó dels ajuntaments, malgrat la negativa de dos consistoris com el de Pontons, al Penedès. Però la brigada Aranzadi de la Moncloa havia impedit una cosa amb la qual no comptava ni el “manual de les putades”, la Generalitat no podia utilitzar el cens electoral.
Quan tot estava trontollant, un dels bidells de Governació va trucar a la porta de la vicepresidenta. La volien veure dos joves informàtics del departament. Dos nanos que podrien ser perfectament protagonistes de la sèrie Big Bang Theory. Havien tingut una ocurrència, no fer anar el cens i sí, en canvi, el concepte de registre de votants/participants. És a dir, votar per habitatges que constés al DNI de manera presencial. La solució era perfecta i més tenint presents els 40.000 voluntaris apuntats per fer de mesa electoral que van fer una formació “disfressada” d’altres conceptes. Sense cens, però amb prou seguretat per evitar el doble vot i eliminar el perill del vot telemàtic perquè no es podia garantir ni la seva solvència ni la seva seguretat, per part dels ciberatacs que es van registrar contra les aplicacions de la Generalitat i contraatacades pel CTTI.
El cúter que va garantir la transparència de les urnes
El fet de disposar del registre de participants servia per donar garanties del vot seriós i únic. El sistema, coordinat també amb el CTTI, va funcionar com un rellotge. Cap dels treballadors del CTTI va ser identificat, ni cap dels treballadors del departament, malgrat les peticions que arribaven de l’Estat mitjançant l’aleshores conseller d’Interior, Ramon Espadaler, ara conseller al govern de Salvador Illa. Però, en tota l’estructura faltava un toc, un detall per aconseguir la màxima transparència. Per això, eren fonamentals les urnes.
El departament va donar voltes per diversos fabricants. Les urnes havien de ser senzilles, barates, homologables i sobretot, fàcils de transportar. També havien de ser apilables, sostenibles i reutilitzables. Però també transparents, físicament transparents. Van trobar les de cartó. De fet, els membres del gabinet d’Ortega feien la conya tot dient que eren amb “cartó però sense trampa” en referència a una frase de matriu castellana de “sin trampa ni cartón“. Però mancava alguna cosa. Un xic més de transparència. Va ser aleshores que amb una urna muntada sobre la taula dels cinc membres del pinyol del 9-N, un d’aquests, molt arriat, va agafar un cúter i va tallar una finestra. “Ja tenim la transparència”, la resta de la història ja és coneguda.
