De feia dies que es respirava vaga a Catalunya. Aquesta vegada semblava que la maror prèvia era més forta que les anteriors. Fins i tot a les xarxes socials més frívoles, on s’escolaven protestes i convocatòries. Dimarts les mútues s’asseguraven el jornal. Master Mutua, per exemple, alertava per correu electrònic: “Molts botiguers donen per fet que el Consorci de Compensació d’Assegurances respon per qualsevol dany causat en uns aldarulls. El Consorci cobreix els ocasionats per motí o avalot popular, però la seua normativa exclou els que es produeixen en manifestacions convocades d’acord amb la llei i durant les vagues generals”.
No cal dir, doncs, “que una assegurança de comerç i oficines pot cobrir els danys al local per incendi, aigua o fenòmens atmosfèrics; el robatori i l’espoliació del contingut, incloent-hi els diners en metàl·lic dins i fora del local”. Ja és primavera en les asseguradores.
El mateix dia el propietari d’un restaurant del carrer d’Aribau de Barcelona confessava, entre còmplice i burleta, que ells obririen l’endemà, però que ho farien com solen fer en les grans ocasions de la protesta: “A mitja persiana i alçant-la del tot per facilitar el pas a cada client”.
Dimarts també el propietari de la llibreria de còmics Continuarà comentava que en la consulta amb els seus treballadors només un havia anunciat que treballaria. Com que, a més, Via Laietana és un nervi de foc, el responsable de la botiga emblema de la vinyeta explicava que tots dos serien dins amb la persiana tancada i que no descomptaria l’absència de la nòmina mensual dels vaguistes, sinó que recuperarien el dia amb unes altres jornades laborals.
Catalunya Ràdio, no; TV3, sí
Ja dimecres de matí el programa El Matí de Catalunya Ràdio feia serveis informatius amb Ricard Ustrell a peu d’estudi. Obria els micròfons, que aprofitava un jubilat per declarar-se “indignat” i partidari de la vaga, tot i que es manifestava contrariat per no poder-la fet. El reservista actiu comentava que miraria d’agafar el metro per anar al centre de Barcelona a fi de participar en la manifestació i admetia –ningú és perfecte– que miraria de dinar en algun restaurant obert.
Ustrell sentenciava: “Avui dimecres 11 de novembre és dia de vaga també a Catalunya Ràdio”. A mitges. Una nota del comitè havia alertat: “El comitè d’empresa de Catalunya Ràdio, després de reunir-se en sessió plenària, ha decidit que no s’adhereix a la vaga general convocada pel pròxim 11 de novembre. Recordem que l’adhesió a qualsevol convocatòria de vaga és un dret estrictament individual”. Per contrast i com sempre ha estat habitual, el de TV3 sí que s’hi havia adherit. Això del 3cat no és cap unitat del destí laboral.
A la mateixa hora KISS FM no donava treva a la protesta a les seues Mañanas. Una llonganissa de publicitat incloïa perles com la de Soria Natural, que oferia productes per viure més feliç gràcies al fenoll. Phil Collins rematava la jugada. Els seus dos presentadors, tan eufòrics laboralment com cada matí, explicaven que a la Xina no hi ha lloc per a la protesta i que l’11 de novembre és el Dia del Solter, amb un repunt en les vendes que fa les delícies del model híbrid comunista-consumista.
Poblenou, fred i calent
Al barri de Poblenou –just al rodal de la Vila Olímpica– Caprabo, Ametller, Consum i Condis treballaven a plena normalitat, però sense tant de gas, perquè, com reconeixien alguns empleats: “S’ha notat una mica la disminució de la clientela”. Una treballadora del Consum del Centre de la Vila –centre comercial que llangueix amb tot de locals buits mentre se’n subhasta la propietat– comentava que només el 3 per cent dels treballadors havia decidit secundar la vaga. Les botigues pakistaneses de l’avinguda Icària feien com sempre vaga a la japonesa.
El pati de l’escola Bogatell al carrer de Ramon Turró no era l’explosió de cridòria bàrbara de cada matí. Només les guspires d’alguns –pocs alumnes– encenien el silenci. Una professora de guàrdia comentava que la protesta s’havia enramat entre els professors. Pel que fa a l’assistència dels petits, “ens han vingut molt pocs nens. Tres per aula en infantil”. Una criatura rubricava les seues paraules i oferia més dades per al consum periodístic: “A segon, dues classes, només tretze en total”. Periodisme de dades.
Just al costat, a l’hotel HO Marina un empleat de la recepció informava que la majoria de la plantilla, “el 70 per cent”, havia decidit treballar, però que no tots havien pogut arribar a temps: “Només els que vivim a prop o els que ens movem pel nostre compte. El transport col·lectiu ha fet figa”. Figa total. Requerits sobre si havien tingut notícia de la vaga, dos turistes francesos, estranyats, invertien la pregunta: “Vaga? Quina vaga? Allò de França sí que són vagues!”. Com mana la república.
Fora de l’hotel alguns taxis mantenien la cua amb la llum verda desafiant, però al telèfon un operador de Taxi Ecològic avisava que avui no seria fàcil aconseguir-ne un: “Treballen molt menys de la meitat. Potser ara que s’han aclarit les entrades a Barcelona en tindrem més”.
Pocs taxis i gens de metro. Les parades de Ciutadella i Bogatell a les onze eren totes barrades. Tancat i forrellat. Com totes les de la ciutat. Serveis mínims? No. Sense servei.
Les botigues de la Vila Olímpica n’oferien una de freda i una de calenta. N’hi havia de tancades, n’hi havia d’obertes i n’hi havia d’espavilades, que semblaven obertes però on hi havia una certa activitat. El matí semblava festiu. Amb menys turistes lluint xancletes, però. A totes les obres del barri el dia era lectiu a tots els efectes. Poques que n’hi ha, d’obres, que ho aprofiten.
La Universitat Pompeu Fabra semblava Fort Knovx. Amb tots els murs alçats i sense una ànima. Dues dones –professores– que eixien de dins es negaven a facilitar cap dada. Enfadades i sorpreses, amollaven: “Assistència d’alumnes? No li podem dir. Nosaltres, no. Pregunti dins”. El problema és que l’amable –i fibrats– encarregat de seguretat que franquejava l’única porta oberta no facilitava la intenció: “Ni li puc dir res, ni vostè hi pot accedir”. El bucle idiota.
Al mateix barri i prop d’allà la parròquia de Sant Fèlix se sumava, combativa i tancada, a la jornada. Un cartell, però, desfeia la il·lusió de qualsevol llogatera i informava que l’única missa de dimecres es fa a dos quarts de vuit de la tarda. La falta de vocacions és inquietant.
Urquinaona, l’ull de la Rosa de Foc
De camí cap al centre de la ciutat, el passeig de Lluís Companys semblava festiu. Amb els badocs habituals circulant pel centre i una certa eufòria, potser inconscient, a les cares. Les botigues de Trafalgar i ronda de Sant Pere també parpellejaven. Les més obertes, òbviament, les xineses. Cal aprofitar el Dia del Solter. Prop d’Urquinaona, nervi de la batalla i nucli de la Rosa de Foc, les persianes metàl·liques tancades es multiplicaven.
Ja a Urquinaona espurnejaven els piquets. Totes les botigues del carrer de Fontanella tancaven marcialment al pas del més gros. Totes? No, Love Sexing aguantava com un Jabato. Sempre de guàrdia, quan es tracta de pal·liar les amargors dels baixos sous i els lloguers alts.
A la plaça de Catalunya coincidien les columnes de piquets. El del Comitè de Vaga de la Barceloneta, sense banderes de sindicats, jovenívol –la classe obrera amb sentit de classe ara és més jove– i pacífic, repartia pamflets on es podia llegir: “Imagina que qui t’atén a l’hospital ha pogut dormir. Per la salut de totes!”. O “Imagina contractes de lloguer indefinits”. John Lennon n’estaria ben pagat. Al cel, un crit valent: “Vaga, vaga, vaga general, contra el rendisme i la patronal”.
Aplegats a la plaça de la Universitat, els piquets van acabar formant un riu, que va desfilar després per la plaça de Catalunya. Milers de persones. Allò ja semblava la manifestació de la vesprada. Els empleats Corte Inglés –fidel vigia de la laboriositat botiguera– anaven tancant i obrint portes segons la marea. Al final, només va quedar oberta la de la Ronda de Sant Pere, on uns guàrdies de seguretat feien broma sobre els indignats de la protesta.
Una camioneta de la CGT –més moderna que les del 36– bramava la primera gran consigna del matí. “Hem aconseguit aturar més del 80 per cent dels treballadors de Catalunya!”. La patronal, però, dividia per vuit l’èxit. Siga com siga, al Poblenou i a l’Eixample baix hi havia vaga. I tot feia l’aire d’una gran protesta, gegant i vespertina.
