Han estat dues vagues. L‘original havia cristal·litzat des de baix, per organitzacions de tipus assembleari, i ha estat liderada per diverses forces al marge del sistema. I l’altra l’han protagonitzat els sindicats oficials: UGT i CC.OO. I ambdues vagues s’han superposat, creant un efecte confús. Per això han conviscut els piquets de sempre -ben senyalitzats i organitzats pels alliberats sindicals- amb grups de joves molt actius i del tot reacis als circuits establerts, alguns d’ells encaputxats. “No volem fotos perquè després les utilitza la policia per fitxar-nos. A més, sempre intenten infiltrar-se entre nosaltres”, em deia una noia -molt educada- que encapçalava un grup d’una trentena d’activistes impossible d’assimilar a l’oficialisme sanchista.
En qualsevol cas, aquesta superposició de mobilitzacions ha donat com a resultat una vaga general important, que dona pistes sobre el context social que podria trobar-se un govern del PP i Vox. La vaga ha tingut molt poc seguiment en els feus electorals de la dreta i l’extrema dreta espanyolista -que són la major part del territori de l’Estat-, però ha estat vista amb simpatia pel gruix de la societat catalana. Això implica una segona superposició, la de l’esquerra ideològica i el catalanisme. Els dos corrents polítics que conformen la majoria de l’opinió pública catalana i que veuen amb aprensió un canvi polític com el que anuncien les enquestes.
La vaga ha estat general, efectivament. I prefigura una conflictivitat alta basada en problemes molt reals, com el de l’habitatge. El 29N decidirà qui haurà d’afrontar les conseqüències socials de dècades d’inhibició de les administracions en els àmbits més estratègics dels serveis socials. S’acosta un hivern molt calent i la destral de guerra ja volta pel carrer.
