Una vaga nascuda per pressionar el poder econòmic i polític pel dret a l’habitatge pot acabar convertida en una mobilització que, pel calendari, el discurs i els seus impulsors, pot acabar fent de comparsa electoral del PSOE. Aquesta és la paradoxa de l’11-N: una protesta que havia de servir per incomodar el poder corre el risc de convertir-se en una peça més de l’estratègia electoral d’un dels partits que l’exerceixen.
La causa original era difícil de discutir: plantar cara a l’emergència habitacional, a l’especulació i a uns lloguers que s’empassen bona part dels salaris. El moviment pel dret a l’habitatge i els sindicats de llogateres volien convertir el malestar social en una demostració de força. Però l’entrada de CCOO i UGT ha transformat la convocatòria en un paraigua de reivindicacions que inclou salaris, pensions, serveis públics i cost de la vida. Com més s’eixampla el catàleg, més es desdibuixa l’objectiu. I, sobretot, més difícil resulta identificar si l’11-N realment vol pressionar el poder polític.
La vaga se celebra dos dies abans de l’inici de la campanya electoral del 29-N. La frontera és especialment delicada quan la mobilització coincideix amb una campanya en què el PSOE aspira a presentar-se com a garant de les polítiques socials davant l’oposició. Perquè el govern espanyol de Pedro Sánchez també té responsabilitats en la crisi de l’habitatge. Governa, legisla i disposa d’instruments per intervenir en el mercat. No pot quedar al marge d’una protesta que reclama solucions a l’emergència habitacional. Una vaga que no exigeix comptes al govern que té les responsabilitats de governar, corre el risc de convertir-se en una operació de desgast de l’oposició. I això és precisament el que hauria d’evitar una mobilització que es reivindica independent dels interessos partidistes.
Tampoc no és menor qui ha acabat assumint el protagonisme de la convocatòria. CCOO i UGT són grans organitzacions sindicals amb una llarga trajectòria de concertació amb governs del PSOE i patronals. Formen part dels mecanismes institucionals i tenen interlocució directa amb el poder. La seva incorporació dona múscul a la protesta, però també en modifica l’orientació. El moviment que va impulsar la vaga corre el risc de quedar diluït sota l’agenda dels aparells sindicals, amb una capacitat de mobilització enorme però també amb interessos i estratègies pròpies.
A Catalunya, a més, la crisi de l’habitatge no es pot convertir en una disputa electoral exclusivament espanyola. La Generalitat i els ajuntaments també tenen competències i responsabilitats, com les tenen els grans propietaris i els operadors immobiliaris. Si la protesta vol assenyalar els responsables, ha de fer-ho sense excepcions ni dreceres partidistes El dret a un habitatge digne no pot servir de decorat d’una campanya ni de bandera per tapar les responsabilitats de qui governa.
L’11-N havia de posar contra les cordes el poder econòmic i polític. Si acaba posant la campanya del PSOE sobre rails, haurà desvirtuat la seva pròpia raó de ser.
