L’independentisme català viu les cites esportives internacionals, com la Copa del Món de futbol, des de la distància, perquè Catalunya no té una selecció reconeguda internacionalment que la representi al torneig. La contradicció resulta evident en mirar el mapa del futbol global: Escòcia competeix a la Copa del Món sense ser un estat independent, i Curaçao fa el mateix sense ser un estat sobirà, però Catalunya en queda exclosa. En aquest escenari d’orfandat competitiva i amb aquestes dues seleccions ja eliminades, l’independentisme se sol aliar amb altres seleccions participants, i aquest any Noruega –que es va separar pacíficament de Suècia el 1905 mitjançant un referèndum– és un dels combinats que desperten més simpaties. Els noruecs van fer una gran fase de grups i ahir van fer caure la potent selecció del Brasil als vuitens de final, cosa que li permetrà jugar els quarts de final, on s’haurà d’enfrontar a Anglaterra dissabte que ve. A més, els seus aficionats han viralitzat un ritual –batejat com a “rem viking”–, que va des dels estadis on es juguen partits de la competició internacional fins als carrers del país nòrdic, per demostrar a tot el món que remen tots en la mateixa direcció i amb un sol crit per animar el seu equip a fer història.
Però per entendre per què Noruega pot despertar alguna cosa més que simple simpatia esportiva, cal analitzar el perfil del país que sosté la selecció d’Haaland, Ødegaard i companyia. Noruega representa avui un paradigma de l’èxit en sobirania, benestar i cohesió social. I compleix tots els requisits per ser un mirall per als catalans i exercir sobre ells la mateixa fascinació que sent per Suècia la protagonista de la sèrie d’Aina Clotet, Això no és Suècia.
Un procés d’independència modèlic i un cas d’èxit com a país
El que el 1905 va començar amb una ruptura política neta i democràtica –on el 99,95% dels votants masculins va donar suport a la dissolució de la unió amb Suècia, i les dones van recollir gairebé 280.000 firmes de suport– s’ha convertit en un dels estats més avançats i rics del planeta. El cònsol general de Noruega a Barcelona, Anders Braekken, explica a El Món que el país acostuma a estar “molt amunt” en rànquings com ara l’índex de felicitat de les Nacions Unides. En aquest sentit, puntualitza que no és perquè els noruecs estiguin somrient tot el dia, sinó perquè qüestions com la sanitat o l’educació “són gratuïtes per a tothom”. “Si tens una societat ben educada, amb accés als serveis bàsics i amb un bon poder adquisitiu, en part, perquè vam trobar l’or negre al mar, Noruega és un cas d’èxit com a país i com a societat. Des de l’individu i els diferents àmbits socials”, remarca Braekken.
Sobre la societat noruega, el cònsol destaca que, arran dels bombardejos dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, va emergir un “esperit de solidaritat” per reconstruir el país de nou. Des d’aleshores, destaca, que es manté aquest esperit de treballar pel bé dels altres malgrat que els noruecs són “molt individualistes”, però també molt respectuosos, i apunta que “està mal vist” que presumeixin de la seva riquesa.
La referència a l'”or negre” del cònsol connecta amb el fet que la sobirania noruega va demostrar la seva visió estratègica a partir de la dècada de 1970, amb el descobriment de petroli al Mar del Nord. Lluny de caure en la dependència del cru, el país va crear el Fons Global de Pensions del Govern (conegut com el Fons del Petroli), que avui gestiona més d’1,4 bilions de dòlars invertits a tot el món. Aquest matalàs financer és el que finança el seu estat del benestar, que compta amb una de les taxes de desigualtat més baixes del món. Les seves principals indústries actuals se centren en extracció i exportació de petroli i gas natural, energies renovables (el 95% de la seva electricitat domèstica prové de l’energia hidroelèctrica) i el sector marítim i d’exportació de peix (líders mundials en aqüicultura de salmó).
“Cal tenir en compte que la indústria de petroli i gas és més gran que la suma de les deu indústries següents més rellevants del país”, apunta Anders Braekken, que recorda que fa una dècada es va decidir que Noruega no produiria gens de combustible fòssil l’any 2050. De fet, en aquest sentit, explica que el 95% de l’energia que es consumeix a Noruega és hidroelèctrica. És a dir, prové de tots els rius, cascades que hi ha arreu del territori, que té una superfície molt gran: “La distància des del punt més al sud de Noruega fins al punt més al nord és la mateixa distància que d’Oslo a Barcelona”. Tot i això, el cònsol assenyala que arran de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, “tota Europa està demanant petroli i gas de Noruega” i, per aquest motiu, creu que Noruega continuarà extraient petroli i gas més enllà del 2050.
Ro i salen. Heia Norge! 🇳🇴⚽️ pic.twitter.com/Kse8TC4gpW
— Stortinget (@Stortinget) June 18, 2026
El testimoni d’un català que viu i treballa a Oslo des de fa quatre anys
Anders Braekken creu que no hi ha gaires similituds entre el caràcter noruec i el català, tot i que a Europa “les diferències són cada vegada més petites”. Pensa que els noruecs tenen més en comú amb comunitats obertes a l’Atlàntic, com ara el País Basc. “Porten uns quatre-cents anys de comerç per aquesta via, o fins i tot els vikings que van baixar per tota la costa fa més de mil anys… El caràcter atlàntic al nord d’Espanya és més semblant al nostre que el mediterrani”, conclou. Tot i això, Guillem Allepuz, un català que fa quatre anys que viu i treballa a Oslo, opina, en conversa amb aquest diari, que els noruecs són gent “reservada, però alhora molt apassionada” i creu que el seny és una cosa que acosta la societat catalana amb la noruega. “Fins i tot, potser ens guanyen”, resumeix.
En Guillem descriu també com s’està bolcant el país amb la històrica trajectòria de la selecció noruega de futbol al Mundial, una bogeria col·lectiva que es respira al carrer i als transports públics: “He vist moltíssima gent al carrer… Tots els metros plens de gom a gom amb gent que duu la samarreta i fa el ritual de remar.” “Dimarts va ser el primer partit eliminatori que mai havien jugat en un Mundial. I no només això, sinó que va ser el primer que guanyen. Llavors, clar, la gent està eufòrica”, subratlla. El ritual del rem, no es fa només als estadis on juga la selecció, sinó també en escoles o fins i tot al Parlament, amb tots els diputats entregadíssims, i s’ha viralitzat arreu del món. Segons el cònsol noruec, representa la imatge d’un país remant tots en la mateixa direcció.
¡Así festejó #Noruega 🇳🇴 su triunfo sobre Costa de Marfil con el legendario grito vikingo! ⚔️🛡️
— Diario El Fortín 📱 (@diarioelfortin) June 30, 2026
La afición noruega, fiel a su tradición, volvió a encender el estadio con su icónico “remo vikingo”: miles de seguidores corearon al unísono mientras simulaban remar como antiguos… pic.twitter.com/LsrEopKEK5
El retorn a l’elit futbolística gairebé tres dècades després i el repte de tornar a derrotar el Brasil
Aquesta mateixa solidesa institucional i planificació a llarg termini és la que ha acabat florint en el terreny de joc, trencant una letargia esportiva de gairebé tres dècades pel que fa al futbol, ja que Noruega és un país mot poderós en els esports d’hivern –van ocupar el primer lloc del medaller en els darrers Jocs Olímpics d’hivern. Tot i exportar talents de primer nivell a les millors lligues d’Europa, sobretot a la Premier League anglesa, la selecció nacional semblava condemnada a veure els grans tornejos per televisió i només ha participat en quatre ocasions en la fase final d’un Mundial. L’última vegada que els aficionats van vestir els carrers d’Oslo amb el vermell i blau de la seva bandera en un Mundial va ser el 1998 a França, on van derrotar el Brasil de Ronaldo, Rivaldo, Dunga, Roberto Carlos i Cafú, entre altres. Aquest diumenge, tenien la confiança pels núvols i veien possibilitats de derrotar una altra vegada la pentacampiona del món, perquè “no està en el seu millor moment”. “Ells confien guanyar”, deia el català establert a Noruega. “Hi ha una festa nacional a tot el país”, afegia Anders Braekken. I el seu pronòstic s’ha complert.
