La historieta del discurs d’Eduard Sola al Premis Gaudí reivindicant-se orgullosament com a “xarnego” ha repescat un epítet en desús. Tant en desús com el malnom “xurro”, que durant temps -llarg i indeterminat- es va fer servir a la ciutat de València i àrea d’influència pels autòctons com a sinònim despectiu d’aragonès i el seu idioma, que de fa segles és el castellà.
Més enllà de les comarques on són majoritaris -els Serrans, per exemple-, l’arribada d’aragonesos a les poblacions de majoria repobladora catalana -sobretot, a la ciutat de València- ha estat gradual i copiosa durant segles. Aquests “xurros” -majoritàriament, gent humil que fugia de l’aspror i la pobresa del secà aragonès- almenys fins a la guerra del 1936 s’havien integrat en la majoria catalana i n’havien adoptat l’idioma sense conflicte.
Per extensió, entre els valencians de les comarques centrals, un “xurro” va acabar sent un foraster de llengua castellana, vinguera o no vinguera d’Aragó. Per quantitat, no deixaven de ser una nota de color poc exòtica, habitual però escassa, en unes poblacions on quasi tots els habitats eren “valencians”; és a dir, gent de parla catalana. Més cap al sud del país, on el contingent aragonès era residual i inusual, els forasters de parla castellana -en aquest cas, procedents de Castella- rebien el gentil·lici que els és propi: “castellans”. Això sí, aquest “castellans” sovint comportava la mateixa desconfiança o hostilitat -encara més, per enfrontament històric amb la nació veïna- que els “xurros”.
El fenomen és curiós. “Xurro” implicava una càrrega displicent, “de classe”, davant un contingent immigratori que sovint ocupava la part més baixa de l’escalafó social. Les aragoneses que arribaven a València al llarg del segle XIX o a començament del XX feien de criades. “La xurra” per antonomàsia era una xica jove -procedent d’Aragó i de parla castellana- que treballava a la cuina, en les faenes domèstiques o que tenia cura dels fills de la senyora, valenciana ella. El personatge ha deixat un bon rastre en la literatura de cordill i en les cançonetes populars. Però alhora tota aquesta arrogància de classe es desfeia com un terròs quan el referent era el mateix idioma, el “xurro”, en les altres instàncies socials. En les altes. Perquè el castellà -la llengua dels “xurros”, també- era l’idioma de prestigi i utilitat social al regne de València dels del segle XVI, des de la unió dinàstica d’Aragó i Castellà.
Espigolar i garbellar la qüestió -per què la submissió dels valencians al castellà ha estat tan forta al llarg dels segles- no és fàcil. Molts catalans estrictes se’n pregunten sovint la causa. Es demanen sobre els motius d’aquesta servitud, que separa clarament els dos territoris, fins i tot en zones de contacte fronterer intens, com les terres de l’Ebre i l’Alt o el Baix Maestrat.
Estirant del fil, podem arribar a l’origen del cas. Segle XVI. Castella i Aragó comparteixen corona. Desapareguda Isabel, el matrimoni de Ferran el Catòlic amb Germana de Foix ha fructificat en un fill, Joan, que mor poc després de nàixer i que frustra la intenció dels partidaris -si és que n’hi havia- que Aragó recupere la seua hegemonia. A la mort de Ferran, el seu net Carles V es fa amb el control de tots els territoris de la corona, després d’aconseguir que castellans, aragonesos, catalans i valencians el reconeguen com a rei d’uns pobles que amb ell esdevindran “imperi”.
Al regne de València esclata la guerra de les Germanies, un conflicte -en línies més o menys generals- que enfronta llauradors i menestrals urbans contra l’oligarquia de les ciutats i la noblesa. La revolta i la derrota dels agermanats coincideix amb l’arribada de la vídua de Ferran el Catòlic, Germana de Foix. La virreina s’instal·la al palau del Real de València, on encadenarà dos marits, Joan de Brandenburg i Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.
La viuda de Ferran, d’educació occitana i francesa, filla de la germana de Lluís XII, havia sorprès abans la cort castellana del Catòlic, que la considerava “una frívola”. Segons l’historiador Prudencio de Sandoval: “Era amiga de mucho holgarse y andar en vanquetes, huertas y jardines, y en fiestas. Introduxo esta señora en Castilla comidas soberbias, siendo los castellanos y aun sus reyes muy moderados en esto”.
La virreina a València va combinar la festa i el comboi amb la repressió més dura contra els agermanats, que després de la derrota van ser executats a centenars. La sang i l’exili dels revoltats es pautaven des del centre logístic del palau virregnal, que alhora era el rovell de festes encadenades ja plenament renaixentistes. Els nobles valencians -agraïts amb la corona després de l’enfrontament amb els rebels- s’hi aplegaven cofois i pagats.
Costa una mica entendre com entrelligaven aquells nobles el boato del renaixement italianesc amb la batalla amb els revoltats. Joan Fuster considera que els nobles que van escriure el Tirant i el Curial e Güelfa al segle XV ja no eren estrictament “cavallers”. Les historietes dels dos llibres responien més a un passat idealitzat que no a un present on Joanot Martorell o Enyego d’Àvalos devien tocar més la mandolina que la llança. Potser Fuster exagerava o potser els cortesans de Germana de Foix ja al XVI empalmaven la ploma amb l’espasa amb un cert ofici.
Siga com siga, el punt d’interès d’aquella cort virregnal valenciana, a més, de la mantega àulica, era la llengua. Perquè Germana de Foix parlava castellà. I amb ella, tot el seguici que la van acompanyar a la cort valenciana. I castellana va ser, encara més a partir d’aquell moment, la llengua de prestigi i utilitat de la noblesa valenciana, de cognoms majoritàriament i rotundament catalans. Allò va ser el principi. I en tenim un testimoni remarcable: el llibre que va deixar escrit un d’aquells cortesans, Lluís del Milà, que, com els altres, tan bé s’havia adaptat a la cort i els capricis de Germana de Foix.
És a El cortesano on trobem la transcripció -veraç o literaturitzada- d’aquell “holgarse y andar” de la virreina. El llibre es va editar el 1561, però va ser escrit molt abans. Potser fins i tot la mateixa Germana el va poder llegir. Per allà desfilen la virreina, el seu marit, els nobles valencians, els castellans, criats, capellans d’alta volada de la minicort virregnal… Segons Vicent Josep Escartí, Del Milà era “un cortesà perfecte” i El cortesano, intent de dramatúrgia, tan celebrada a partir d’aquell moment, assaja unes “converses en diversos registres”.
Converses majoritàriament en castellà, però on també espurnegen l’italià o el català. Parlen català alguns personatges secundaris i les dones de la noblesa valenciana entre elles. O quan s’enfaden amb els marits. En una d’aquestes converses intervenen el duc de Calàbria, Germana de Foix, el noble valencià Joan Fernández de Heredia i la seua dona, Jerònima Beneyto. Fernández de Heredia es burla de la relació de marits i mullers, i posa en boca de Petrarca una frase que enerva Jerònima: “No quiero trocar los plazeres de la amiga por los enojos de la mujer”. La seva dona retruca davant les altres nobles valencianes: “Senyores: quin preycador de bul·les falses és mon marit! No’n prengau ninguna, que totes les que ell preyca porten a l’infern”. I és en aquell moment quan intervé Germana de Foix amb una apreciació de fondària: “Doña Hierónyma: siempre querría que habládesses en valenciano, que en vuestra boca es gracioso”.
El valencià, doncs, en boca de Jerònima, resultava “gracioso”. En la boca dels altres, segurament, aspre i inoportú. Aquest va ser el començament d’una llarguíssima tradició de substitució lingüística que ha considerat el català entre valencians groller, impertinent i prescindible, d’un costat, o gracioset, terròs i folklòric, de l’altre.
I si aquest va ser el començament, el final encara no s’ha escrit, però es va desgranant amb la mateixa intenció. Aquesta setmana passada el consell d’administració de la televisió pública valenciana ha decidit nomenar director d’À Punt Vicente Ordaz, fins ara delegat de la COPE, i perpetrador de sentències públiques com aquesta: “Yo llevo a mis hijos a una escuela internacional para que no pierdan el tiempo con el valenciano”. Ell en perdrà molt reduint-lo a cendres en la seua cort virregnal.
El despectiu “xurro” quedarà com una anècdota històrica de mal gust, de mala bava o fins i tot de reacció resistent i intuïtiva entre valencians davant una gent diferent i de condició subalterna, que parlaven l’idioma del poder. Una anècdota que contrasta amb la regla general, perquè funcionaris, militars, nobles, notaris, advocats, que a partir del segle XVI s’expressen sovint o sempre en castellà, no eren considerats “xurros”, sinó model i exemple. Ells no n’eren, de “xurros”. Ells eren senyors. Foren autòctons o forasters.
Per no tenir, els valencians no tenen ningú que en el discurs de recepció d’un premi es proclame “orgullosament xurro”. No cal. Aquest orgull de classe humil és innecessari per sobrer. Els “xurros” -els “xurros” de dalt- han guanyat.
