La majoria dels lectors deu tenir certa experiència en la caòtica lògica dels grups de whatsapp. Hi ha de tota mena, encara que n’existeixen de completament nocius, que poden ser d’amics, de feina, de col·legues, de coneguts o saludats o de qualsevol mena que acaben teixint una lògica perversa. Són aquells on hi pot haver desenes, fins i tot centenars de persones on s’estableixen discussions sobre els més diversos afers que, tanmateix, sol acabar monopolitzat per un nombre reduït d’intervinents, els quals acaben establint una mena d’ortodòxia sobre temes que poden ser banals o transcendents, fàcils o controvertits, i que basteix una certa correcció política. Sovint marquen el ritme i reforcen els seus arguments exposant les seves conviccions i reforçant-los amb notícies, enllaços, entrevistes, imatges, o fent córrer rumors més o menys fonamentats. En aquestes circumstàncies, la resta de membres, un cop assimilat el que s’acaba determinant com a correcte i incorrecte, poden jugar diversos rols. Un segment pot aclamar, reforçar allò que sembla una opinió majoritària (i que contribueixen a fer que així ho sembli) amb convicció íntima o per buscar l’aprovació dels líders; un altre pot inhibir-se, perquè considera que el tema no va amb ells, o no els resulta interessant; un altre pot restar en silenci perquè té por de les conseqüències de discrepar públicament; alguns altres marxen i s’autoexclouen perquè consideren que no són compatibles amb l’esmentada ortodòxia i en alguns casos, d’altres poden contradir els posicionaments aparentment hegemònics, presentant-se com a dissidents, i sovint assenyalats.
El cas és que sovint en aquests grups, que de vegades són de pares que critiquen l’escola o linxen un mestre que posa deures o arriba tard, o amics que poden debatre sobre el canvi climàtic, la política internacional, la nacional o els problemes del barri, acaben generant una falsa sensació de consens, de fer creure els seus components que són al costat correcte de la història, de pensar que tothom pensa igual o hauria de fer-ho. D’aquest fenomen se’n diu unanimisme.
Vaig tenir constància d’aquest concepte per primera vegada en llegir les memòries de l’historiador, avui injustament oblidat, Pierre Vilar. Aquest intel·lectual marxista, nascut el 1906, tenia com un dels primers records infantils trobar-se amb aquella estranya l’eufòria col·lectiva que es respirava als carrers de França en esclatar la Primera Guerra Mundial, l’agost de 1914. Com expliquen una aclaparadora majoria de testimonis coetanis, molts joves i no tan joves vivien en una mena de borratxera de patriotisme i un optimisme temerari sobre el conflicte, la confiança d’una victòria ràpida i la fe en la justícia de la seva causa. El contrast amb la sòrdida realitat de la guerra i la prosaica casuística que els havia arrossegat vers aquell tràgic atzucac només s’havia revelat al cap d’un temps, quan la tragèdia els mostrava com aquell unanimisme (i la por a ser assenyalat com a aixafador de guitarres) havia estat un sentiment irresponsable i un exemple d’error de càlcul.
L’unanimisme és fruit de l’acció de persones que prenen un lideratge vacant dins els grups per exposar les seves idees i fer-les hegemòniques a còpia d’insistència, superioritat moral i convicció d’estar en posició de la veritat, combinat amb la passivitat d’una majoria que calla, s’inhibeix o no gosa exposar allò que realment pensa per la por a la censura, desautorització o marginació del grup. Sospito que aquest fenomen universal explica sovint el contrast cada vegada més evident entre els discursos oficials i el capteniment particular de la gent, que sovint s’expressa discretament en privat, i que de vegades pren forma de capgiraments electorals, normalment propiciant sorpreses desagradables. En conclusió, l’unanimisme, és a dir, aquesta falsa sensació que tothom pensa allò correcte, propicia que les societats cometin errors.
L’enquesta publicada per La Vanguardia el passat diumenge ha generat una barreja de sorpresa, estupor, irritació, incertesa i excessives dosis de “ja-us-ho-deia”. Penso que Vicent Partal té raó en dubtar d’una enquesta excessivament precuinada i motivada políticament -Partal manllevava la imatge cinematogràfica d’El Padrino amb un cap de cavall enviat a Junts des de l’establishment hispano-upperdiagonal-, i fora bo de relativitzar els formatges electorals que mostraven un terratrèmol demoscòpic. Tanmateix, l’interès de les enquestes no rau tant en les xifres hipotètiques com en les tendències perceptibles. I la realitat és que la sensació d’ascens de determinades forces polítiques genera una més que justificada inquietud. La pregunta correcta, en aquestes circumstàncies seria, “per què passa això?” o “què hem de canviar per corregir aquesta deriva perillosa?”. Pel que llegeixo, per contra, percebo la militarista tàctica, per part d’analistes i militants, d’estar més pendent d’estrènyer els rengles propis que la discussió serena entre persones d’opinions diverses. Condicionats per l’unanimisme de whatsapp, tret d’honroses excepcions -penso, per exemple, en Joan Burdeus o Josep Sala i Cullell-, els opinadors estan més preocupats de mantenir-se fidels a la tribu i trobar el confort de les taxonomies polítiques convencionals que de buscar la veritat, per críptica que resulti.
I potser el que ha passat és que fa massa anys que tanquem els ulls i ens tapem les orelles. Servidor de vostès, que considera té la responsabilitat d’obrir els ulls i escoltar què diu la gent, constata que moltes persones, quan no hi ha la censura digital entremig, t’exposen personalment uns posicionaments polítics en privat que contrasten amb la inhibició o col·laboració pública respecte a aquest unanimisme que genera certa addicció i ceguesa temporal. Hi ha poca –o nul·la- autocrítica, i molta tendència al confort de l’eslògan moral. Tanmateix, no hauríem de negar els senyals dels diversos moviments tectònics que es registren sota els nostres peus, i que expliquen que a Catalunya, i a bona part de les societats occidentals, la situació política gira vers dimensions més perilloses que desconegudes. I en certa manera, la manera de relacionar-nos en les darreres dècades, en bombolles mentals, ideològiques, grupals, digitals, ha contribuït a alimentar aquest monstre. Ja ens alertava fa vint anys Tony Judt sobre els perills de renunciar a una veritable discussió pública entre persones de diferents concepcions ideològiques, diversos grups socials, gent de diversa procedència en una àgora necessàriament caòtica. És molt millor que aquest unanimisme que ens ha portat a no entendre què succeeix al nostre voltant. I a perseverar en l’error, malgrat les possibles catastròfiques conseqüències.
