Aquesta setmana ha succeït una d’aquestes notícies que solen passar desapercebudes, i que, per contra, requereixen una lectura amatent per la seva transcendència. El govern Biden ha establert uns aranzels als cotxes xinesos d’un 100% (cosa que a la pràctica, equival a un vet). No és difícil esbrinar els motius. Els vehicles fabricats per la nova superpotència industrial semblen d’una bona qualitat tecnològica, i sobretot, tenen un preu molt barat. Contràriament al que la gent es pensa, no són barats perquè els treballadors cobrin molt poc (la mà d’obra en un producte tecnològic d’aquestes característiques pesa menys d’un 10% del preu final), o perquè poden rebre subvencions encobertes de l’Estat (demostrant que la planificació econòmica té les seves virtuts). La raó és una altra ben diferent: venen molt perquè penetren en un nínxol de mercat abandonat pels grans fabricants europeus. Ara mateix a Espanya el cotxe més venut és xinès. En deu anys era habitual trobar una bona gamma de models per sota de 12.000 €, a l’abast de les classes treballadores. Actualment, pràcticament no en queda cap per sota de 20.000 € (en un moment en què la meitat poblacional amb menys ingressos i els més joves han vist caure la seva renda). I el cotxe elèctric, a banda dels límits tecnològics que plantegen, són, simplement inabastables per al 80% de la població.
Podríem parlar de com va resultar ser un terrible error aquell neoliberalisme que va convertir la burgesia i l’empresariat en una classe parasitària, que va deslocalitzar la indústria a l’Àsia amb la intenció de maximitzar beneficis (i desempallegar-se d’una classe obrera organitzada que els molestava) o obrir nous mercats vers orient. Podríem parlar, també, d’una religió neoliberal que abjurava de qualsevol mena d’intervenció o planificació estatal (per cert, països capitalistes com França, Regne Unit, Estats Units o fins i tot Espanya, van dur a la pràctica polítiques de planificació que van demostrar ser més efectives que les dels mateixos països comunistes). Avui, aquella transferència de know how, s’ha girat en contra d’occident. Ens superen en tecnologia (multipliquen el nombre dels nostres enginyers), capacitat productiva i innovació. I els intents de relocalitzar empreses, fa tard, tenint en compte que ja portem generació i mitja de desertització industrial, d’haver-nos carregat la classe obrera i d’haver apostat per un model de parc d’atraccions combinat amb bombolles immobiliàries radioactives que acaben per contaminar la resta de sectors econòmics.
Ara bé, tornem als aranzels USA, que no trigarem gaire a veure aquí, tenint en compte l’alineament acrític de l’actual Unió Europea amb els interessos econòmics i geoestratègics nord-americans. Si els xinesos troben un nínxol de mercat (els dels cotxes barats d’una qualitat raonable) és perquè els objectius de sostenibilitat i les polítiques europees han decidit que, aproximadament la meitat de la població, la més pobra, ja no té dret a la mobilitat privada. Per tant, primer es posen problemes per aparcar (inundació de zones blaves i verdes), de circular per determinades ciutats (zones de baixes emissions, obligades des de Brussel·les), i finalment, es dirigeixen els grans grups automobilístics a deixar de fabricar per a la plebs (perquè, efectivament, de manera indirecta, mercè a fons next generation, els governs occidentals també subvencionen indirectament l’economia).
He fet aquesta introducció sobre aquesta nova fase de la història de l’automòbil en què entrem com a exemple del que representen les eleccions europees. Perquè, precisament, episodis com aquests tenen a veure amb el que decideixen les institucions europees (fonamentalment, la Comissió, és a dir, els Estats que fan servir el nom “Europa” com a testaferro de la seva reaccionària agenda social i econòmica). Un altre exemple ben recent en què les decisions fetes des de Brussel·les, Estrasburg (i probablement, el més important, des del grup de whatsapp dels caps de govern i dels remenadors de cireres que es troben anualment a Davos) és aquestes curioses i contraproduents decisions respecte a Rússia. Ja vam veure com l’esclat de la guerra va implicar tot un conjunt de mesures que van perjudicar terriblement els europeus: a banda d’un boicot comercial que va fer perdre diners als nostres exportadors, això va suposar l’encariment del preu de l’energia en un sentit mai vist, o una inflació brutal, com no havíem tingut en mig segle, fruit de pitjar el botó a la impressora d’euros a fi de finançar la indústria bèl·lica i els subsidis a Ucraïna. La cosa va ser tan greu que fins i tot, tot apunta que forces especials d’Estats Units i Noruega van sabotejar el gasoducte Nord Stream que subministrava energia, sobretot a Alemanya. Tampoc no s’explica que en aquest conflicte amb Rússia, és obvi que les mesures de dissuasió i represàlies econòmiques no han funcionat en absolut, i de fet està potenciant una reindustrialització per substitució que fa créixer l’economia russa per sobre de l’europea, a banda d’evidenciar un aïllament cada vegada més gran d’un occident empeltat de retòrica de democràcies liberals en un exercici d’hipocresia propi de les novel·les de Balzac.
Una altra mostra de com les polítiques europees determinen les nostres vides es poden trobar als nostres sistemes educatius. Han estat els lobbies empresarials que pul·lulen per Brussel·les les que han reconfigurat l’estructura (procés de Bolonya) o han imposat un enfocament competencial, d’acord amb les necessitats (més aviat els capricis) de la gran patronal continental –sobretot alemanya-. O les que estableixen objectius irreals (escolarització postobligatòria superior al 90% de la població) que fa prendre decisions irresponsables (com ara la promoció universal de tots els estudiants, fins i tot dels absentistes, si cal). O, com hem vist en la darrera dècada, imposant una digitalització accelerada que, en el fons, ha servit per enriquir uns quants fabricants de dispositius (per cert, gairebé tots made in China) o de software, a la vegada que convertint les noves generacions en zombis incapaços de concentrar-se més de quinze minuts davant d’un text. I els PISA ja exposen prou evidències dels errors de rumb, i que els alumnes més avantatjats d’aquests experiments, com Catalunya, són els que llepen més. O per disposar de dades de milions d’alumnes europeus que representen el nou or blanc. Al cap i a la fi, les pantalletes serveixen sobretot a les grans empreses de serveis. Ja està passant que dades sensibles com ara el tipus de pàgines web visitades, les hores que es connecten, la manera com escriuen, l’addicció als jocs… serviran a les asseguradores, a les financeres o a les empreses de col·locació per decidir si els candidats a una assegurança, una hipoteca o una feina són òptims o no. Tot això, ruixat amb els fons Next Generation (que no dediquen ni un euro a llibres de text) i que dirigeixen les polítiques de les conselleries autonòmiques i els governs estatals a partir de la seva capacitat de finançament.
Efectivament, les eleccions de juny al Parlament Europeu són molt més transcendents i efectives que les que acabem de passar. Més, fins i tot, que les generals espanyoles. Al cap i a la fi, les institucions europees (i sobretot els de l’exclusiu grup de whatsapp dels qui prenen les decisions) són les que dissenyen les polítiques a llarg termini, amb conseqüències que patim tots (com podem comprovar amb el deteriorament dels serveis públics, la inflació imprevista, l’educació degradada o el vet al cotxe popular). Ara bé, com bé explica la interessant i satírica sèrie Parliament, les coses importants es decideixen als passadissos, en trobades clandestines d’assistents parlamentaris, en capacitat d’influir damunt els parlamentaris (molts dels quals tampoc tenen massa clar quin és el seu paper o si formen part de la decoració).
M’explicava l’enyorat Josep Maria Terricabras, un d’aquests extraordinàriament valuosos europarlamentaris, que al Parlament hi havia una curiosa combinació de polítics professionals molt ben dotats intel·lectualment (aquest era el seu cas), al costat dels més ineptes, sovint com a premi de consolació o com a manera de treure’s de sobre polítics corruptes o incòmodes. Terricabras, expert en Wittgenstein, era dels pocs parlamentaris meridionals que parlava un bon alemany, i això el permetia sentir els qui remenaven les cireres de debò (els de la Mittel Europa), amb els seus prejudicis, prepotència i inconsciència amb què han dirigit el continent (i pervertit el sentit primigeni del projecte europeu). És per això que aquestes eleccions que s’acosten són molt essencials. Ara bé, malauradament aquí les llegim en clau interna, en sentit local, aritmètic, de batussa de pati d’escola. Europa mereix debats profunds i atenció de primer ordre. Hauríem d’estar parlant sobre si ens mantenim submisos als interessos nord-americans o bé busquem una sortida realista al conflicte ucraïnès. Sobre si cooperem amb la Xina o mantenim aquesta estratègia de la tensió. Sobre si reindustrialitzem i adoptem polítiques keynesianes (les úniques que fan funcionar correctament l’economia de mercat) o persistim en el suïcidi neoliberal. Sobre si apostem per una escola de qualitat o persistim en la imbecilització del gruix d’estudiants provinents de les classes populars o dels països destinats al turisme de sol, platja i Hard Rock. Sobre si seguim consentint que els estats continuïn amb el seu esperit de cacic latifundista o propiciem una veritable democràcia parlamentària europea, amb elements de participació. Malauradament, soc pessimista i dubto que tractem aquests temes que ens afecten a tots, com a europeus.
