L’enfonsament del bloc comunista, a finals de la dècada de 1980, i la transició al capitalisme durant els anys posteriors, havia propiciat elevats graus d’amargor i ressentiment entre les seves societats. Hi havia, en primer lloc, la sensació d’haver viscut durant molts anys en una mentida, la ficció del socialisme, que amb grans discursos i retòrica sobre l’esperit col·lectiu, es vivia amb grans carències materials i la misèria moral que comporta haver de suportar la intromissió en la vida personal dels règims sense llibertats polítiques, i les dificultats per poder expressar la individualitat en un entorn opressiu. Tanmateix, el que va venir després, la transició vers una economia de mercat que portava ja més d’una dècada d’hegemonia thatcheriana, va resultar dramàtica. D’un socialisme de mentida es va passar a un individualisme ferotge i darwinista. De la precarietat material del socialisme (que per decisió soviètica, no va tastar ni un dòlar del Pla Marshall de reconstrucció) es va haver de passar per un purgatori econòmic duríssim, via “doctrina del shock”, a còpia de privatitzacions, desindustrialització massiva, supressió de beneficis socials, atur massiu, caiguda del PIB i dels ingressos de les famílies, d’immigració massiva de tota una generació de joves per ocupar els estrats més baixos dels nínxols laborals occidentals i sobretot la idea que l’individu estava sol, desprotegit i a la intempèrie d’un capitalisme despietat.

El cas de Polònia fou especialment significatiu. Recordem que aquest va ser un dels països més devastats per la Segona Guerra Mundial. Es calcula 6,9 milions de morts, dels quals 3 milions de jueus, 2,1 milions de població civil i més de mig milió de combatents; l’extermini de totes les elits científiques, culturals, intel·lectuals, socials i una ocupació llarga i despietada, i posteriorment, unes polítiques de neteja ètnica apocalíptiques. Aquest país històricament dissortat, de fronteres mòbils, va passar de 34,9 milions d’habitants el 1938 a 23,9 milions el 1946, o explicat d’una altra manera, un de cada quatre polonesos havia mort o fugit del país. A més, cal recordar que el seu pas pel comunisme, a causa de l’ocupació soviètica al final de la Segona Guerra Mundial, i dels posteriors pactes de Ialta i Postdam, es va cedir el control tàcit del país a Moscou, els descendents socialistes de l’imperi tsarista que l’havia ocupat durant segles. Si voleu, la banda sonora és la marxa fúnebre que Chopin va compondre recordant la desfilada de l’exèrcit rus després de reprimir la revolta independentista de 1830.

En resum, Polònia té tot el dret a sentir-se ressentida amb un occident que no va fer pràcticament res quan la Wehrmatch va atacar-la el setembre de 1939, malgrat els pactes i aliances militars amb França (que no van fer altra cosa que declarar la guerra al Tercer Reich, mentre es refugiava a la Línia Maginot). Ara bé, una Polònia amb escassa tradició democràtica (després de la seva independència de 1918 va establir una república autoritària i militarista), també té molts fantasmes a l’armari. Bona part de l’holocaust jueu va comptar amb la participació, passiva o activa, de la població civil catòlica. Poc després de la Segona Guerra Mundial, els progroms contra els jueus van continuar. Fins i tot, amb posterioritat a la guerra dels Sis dies (1967) el govern comunista va impulsar una dura campanya antisionista. Bona part dels conflictes de la Polònia actual, comandada per un conservadurisme nacionalista té a veure amb la resistència a reconèixer el paper dels polonesos en aquests crims. De fet, una llei recent prohibeix parlar de “camps d’extermini polonesos” o s’assetja aquells periodistes i historiadors que es dediquen a indagar sobre aquest passat tan incòmode.

D’altra banda, hi apareix la geopolítica contemporània. Com tot aquell que té certa perspectiva històrica recordarà, a inicis d’aquest segle la Unió Europea va propiciar una campanya d’expansió dels seus membres a Europa oriental. Es tractava de precipitar l’ingrés d’aquells països que havien estat sota l’òrbita soviètica durant la guerra freda, malgrat que, objectivament, ni les seves economies, ni els seus sistemes polítics no estaven prou madurs per a l’ampliació de les fronteres de la UE. Hi havia motius per a la pressa, malgrat que era obvi que cap d’aquests països, tampoc Polònia, complia amb els requisits del Tractat de Maastricht. Hi havia certa por a un reforçament de Rússia (que ja ha arribat), i Alemanya (i la Mitteleuropa) ambicionava expandir la seva influència vers l’est (el seu particular back yard). A més, també hi havia cert interès a propiciar immigracions massives de mà d’obra qualificada i a baix preu (els britànics van crear, fins i tot, l’arquetip del “lampista polonès” com a aquell individu que venia a “robar” la feina als treballadors autòctons), o a deslocalitzar negocis (era habitual que els hotels alemanys enviessin la bugada a Polònia), indústries a la recerca de mà d’obra barata o a expandir mercats. En compensació, la UE va inundar de fons europeus els governs orientals per atreure les economies i societats al projecte europeu. I aquí es va generar una certa relació perversa, una mica com de matrimoni de conveniència en què tant els països de l’est com Brussel·les s’utilitzaven mútuament.

Tanmateix, en el cas de Polònia (i podríem dir coses semblants d’Hongria) ens trobem amb una societat molt conservadora, amb els seus propis fantasmes, històries tràgiques i una documentada història de suspicàcies mútues i malentesos compartits. Polònia esperava certa protecció respecte a l’omnipresent amenaça geopolítica russa. Ara bé, enlloc hi apareixia la voluntat de modificar elements profunds de la seva identitat, com ara un catolicisme –en molts aspectes, preconciliar– i conservadorisme, podríem dir, poc empàtic respecte a les societats obertes en temes de moral sexual, i un nacionalisme ferotgement gelós de la seva independència. Les tensions –respecte al tema de l’avortament, el matrimoni de persones del mateix sexe, o la primacia del dret europeu, han esclatat ja, amb els resultats que tots coneixem.

Es pot criticar, amb raó, a Polònia. Tanmateix, la hipocresia de les institucions europees també resulta més que censurable. A la UE li han interessat més els interessos econòmics i geopolítics alemanys (la fracassada aventura d’Ucraïna n’és un exponent) que la voluntat de construir un espai de construcció democràtic i de benestar social i econòmic. Com bé assenyala Polònia, la defensa dels drets humans i la democràcia de Brussel·les és més retòrica que real: són “parole, parole, parole…”. Només cal veure què ha passat amb Catalunya, o la incapacitat de les institucions europees amb el cas Junqueras, l’aixecament de la immunitat del president Puigdemont, o la manca de contundència davant els presos polítics, la repressió inquisitorial espanyola i la tebior davant la violació dels drets humans practicada massivament per Madrid en contra de la minoria nacional catalana, dels drets dels treballadors o de qualsevol nombrós i sistemàtic incompliment de les directives europees. Si Brussel·les és incapaç de fer quadrar Madrid, és normal que Varsòvia (i Budapest) vagin a la seva.

Europa, se la juga, aquests pròxims mesos. Com sempre, caldria vaccinar-se contra la ingenuïtat. La Unió Europea respon més a una comunitat d’interessos que de valors democràtics. Tanmateix, Polònia, que de manera raonable es malfia dels grans principis i les grans paraules, acaba de desafiar al projecte europeu (que malgrat les moltes misèries, continua valent molt la pena, i a la tràgica història continental em remeto). Si es deixa passar, la Unió Europea pot quedar ferida de mort (ja va quedar prou tocada amb el Brexit). Tanmateix, el partit no es juga a Polònia, sinó a Madrid. La política de l’appeasement (la mateixa que va permetre la tragèdia polonesa de 1939) ha estat catastròfica. Si la UE no fa res, Europa té els anys comptats. Si inicia un procediment, com indiquen els tractats, de sancions i, si s’escau, d’expulsió, quina credibilitat pot tenir si no fa el mateix en contra d’Espanya? 

Com a ciutadà de la Unió Europea, la solució consisteix a anar limitant el poder dels estats i dels governs europeus, i passar-lo a la ciutadania europea. I recordar que, precisament, el fonament del somni europeu, fonamentat en la carta de les nacions unides, passa per qüestions bàsiques com el principi d’autodeterminació (cosa que va permetre la Polònia independent de 1918) i de la primacia de la ciutadania per damunt d’uns governs més concebuts per controlar la seva gent que perquè sigui la gent la que pugui controlar el seu destí.

Comentaris

    Anònim Octubre 15, 2021 | 22:25
    diga'm conspiranoic però crec que el veritable problema és que el govern polonès no està apretant prou perquè la gent es vagi a vaccinar. per això ni amb la justícia hongaresa ni amb la espanyola que són com la polonesa hi ha cap problema. a aquestes alçades a Polònia hi ha un 30% de vaccinats.
    fat boy Octubre 16, 2021 | 01:48
    En poques paraules, canvieu els vostres euros per francs suissos.
    ciutadà Octubre 16, 2021 | 07:40
    La Unió Europea es pot morir. Per al què serveix........
    DesDelBrasil Octubre 16, 2021 | 13:43
    L'inici de la fi de l'UE no fou pas el Brexit sinó la Repressió contra els Catalans i la data mítica és el Primer d'Octubre del 2017 quan la GESTAPO-SS dels Espanyols començà a apallissar dones i vells als Col.legis Electorals. El silenci de TOTA l'UE s'assembla massa al silenci del Món Lliure als anys 30 amb els Alemanys. Polònia i Hongria seran simplement els afegits a l'enfonsament de l'estructura europea. Un amic Brasiler d'origen alemany m'explicava ja fa un parell d'anys que al darrer viatge a Alemanya va al.lucinar amb tota la gent que va veure allà. Hi varen arribar un milió de refugiats de Síria i al contrari dels Turcs que varen integrar-se al llarg dels anys, aquesta vegada no funcionarà pas. La sensació que ell i jo tenim és que a Europa hi haurà un cataclisme. I avís per als Catalans: Ningú us ajudarà. Haureu de fer fora els Espanyols tot solets.
    Moi Octubre 16, 2021 | 17:53
    Molt bon article! l'enhorabona!
    Clar Octubre 16, 2021 | 19:46
    La UE de facto li fa un xantatge a Catalunya. O nosaltres (UE) tolerant l’opressió del nacionalisme espanyol (castellà) actual contra els catalans, o vindran els “Nacionales” obertament franquistes. Patètic. Com als anys 30 i ja sabem el desastre en que va acabar tot. Sense talla ètica l’europeta dels anomenats estats. Un organisme supranacional per oprimir encara més les minories nacionals com la catalana. El mandat de Leyen serà per oblidar.

Nou comentari