Els passats comicis regionals a Turíngia i Saxònia del passat diumenge han sacsejat el panorama polític internacional. Bé, “sacsejar” no sembla el verb més adient, tenint en compte que fa una temporada que opcions extremes no deixen d’avançar arreu d’occident de manera constant i estable. I ens podríem remetre a les mateixes eleccions europees de la primavera, les legislatives franceses, o les victòries d’allò que satisfà als consumidors d’etiquetes fàcils estil “ultradreta”, s’han produït a Holanda, Itàlia o Àustria, a banda de la consolidació del que anomenem “bloc de Visegrad” (Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia) que, fonamentalment, es desmarquen de l’ortodòxia política i ideològica de Brussel·les.
Ara bé, probablement a Alemanya, pel seu tràgic passat, que forces com AfD hagin obtingut tan bons resultats (32,8% a Turíngia i 30,8% a Saxònia), han generat una mena d’ensurt al continent, tant per la seva contundència, com per les seves possibles conseqüències, com, encara més inquietant, per alguns indicadors molt significatius, com ara que aquesta formació arribi al 37% entre els més joves. A tot això, cal afegir els excel·lents resultats de l’outsider Sahra Wagenknecht, que escindint-se de l’esquerra (cada vegada més woke) de Die Linke (partit que havia estat majoritari quatre anys enrere) s’ha emportat la major part dels seus vots amb un 16 % (Die Linke ha passat del 31 al 12%). Per la seva banda, socialdemòcrates i verds són empesos vers la irrellevància.
Fins ara, especialment entre els mitjans convencionals i opinadors habituals, s’han potenciat lectures superficials i maniquees, que en el fons no resulten altra cosa que el clàssic “els electors han votat malament”. És cert que s’han exposat arguments reals: que dins AfD abunden persones d’ultradreta poc recomanables; que en un panorama polític fonamentat en les xarxes socials, s’han difós informacions discutibles o directament falses; o que el recent atemptat islamista a Solingen ha condicionat el vot. Tanmateix, ens enganyaríem a nosaltres mateixos si penséssim que el que ha succeït és contingent i no pas transcendent. Les xarxes socials, ho hauríem de saber tots plegats, són autoreferencials i fonamenten el seu èxit precisament en el biaix de confirmació. La gent sol ser menys ximple del que es pensen els politòlegs i creu allò que voluntàriament està disposat a creure. Finalment, Solingen no ha estat pas una anècdota. L’atemptat del passat 23 d’agost, en què un islamista sirià va apunyalar onze persones de les quals 3 van ser assassinades i 8 greument ferides és només el darrer d’un llarg llistat d’atacs que han generalitzat una sensació d’inseguretat, i també d’un odi creixent intercomunitari.
Segons l’article de la Vikipèdia List of mass stabbing in Germany, des de 2015 s’han produït tretze episodis similars d’apunyalaments indiscriminats, amb el resultat de 15 morts i 90 ferits. No és l’únic atemptat d’aquestes característiques. Un atropellament massiu contra un mercat de Nadal el 2016 va acabar amb 12 morts i 56 ferits. Tres anys després la policia va impedir un conjunt d’atemptats que es planificaven de manera similar durant la commemoració a Colònia. L’opinió pública alemanya va quedar també horroritzada davant els informes oficials que comptabilitzaven en uns 600 els alemanys que van unir-se durant la dècada passada a Estat Islàmic a la guerra de Síria (que com els seus correligionaris, van participar en horrorosos crims de guerra, entre els quals el genocidi de les minories no musulmanes). O els 10 alemanys assassinats per Hamas durant els atacs del passat 7 d’octubre a Israel, entre les quals Shani Louk, la noia de 22 anys que va participar en el tràgic festival de música, terriblement torturada i decapitada i que va ser exhibida com a trofeu de guerra pels milicians palestins en unes imatges que van donar la volta al món. I també podríem recordar les aproximadament 1.200 agressions sexuals registrades el cap d’any de 2015, molt especialment a Colònia, Hamburg i Düsseldorf en una acció que tot sembla indicar que va ser coordinada, i que les autoritats van mirar de minimitzar. Per acabar-ho d’adobar, aquest mateix estiu, la policia va impedir a Viena un atac planificat en un concert de la Taylor Swift, que es va haver de cancel·lar, i que podria haver causat centenars de morts.
Més enllà dels fets tràgics i criminals, la islamofòbia que expressa AfD de manera pública, també té a veure amb una constatació arreu d’occident. El nombre de dones amb vel s’incrementa i el replegament comunitarista entre bona part de la població musulmana s’accentua. Contràriament a la propaganda dels Germans Musulmans amb la càndida col·laboració d’una part de l’esquerra, la gihad també es manifesta en la indumentària, on el cos de les dones representa un camp de batalla, i el vel, la constatació tèxtil d’una conquesta islamista. Això, entre una població alemanya, especialment a l’est, en què la igualtat de gènere representa un dels principis irrenunciables i en què l’homogeneïtat cultural i pel que fa als valors és el que s’espera de les persones que s’incorporen al país, representa un xoc d’imprevisibles conseqüències. O no tan imprevisibles. En certa manera, les eleccions, més enllà de la tria d’uns representants, representen també una mena de referèndum sobre aquells aspectes en què les autoritats no gosen preguntar de manera directa.
Caldria parlar també de Sahra Wagenknecht, una líder política que va formar part de Die Linke (partit a l’esquerra dels cada vegada més irrellevants socialdemòcrates), amb orígens entre els comunistes de l’antiga RDA, que en pocs mesos ha propiciat una escissió i que s’ha emportat la majoria dels vots. Wagenknecht –per cert, filla d’un immigrant iranià i de mare alemanya– ha sacsejat el panorama polític per abraçar una política d’esquerres de tota la vida: és a dir, concentrar-se en elements materials: condicions laborals, millors salaris, millors serveis públics, major inversió i el retorn a impostos progressius, i ha prescindit completament de polítiques identitàries i és partidària de controlar la immigració. O, explicat d’una altra manera: una esquerra sense banderetes de l’arc de Sant Martí, on es prescindeix de qüestions relatives al gènere, que probablement interessa a una minoria de persones, normalment vinculades a moviments socials cada vegada més aïllats de la societat, o a unes facultats universitàries creixentment divorciades de la realitat. De Wagenknecht s’ha criticat el seu antiecologisme i la seva aposta per acabar amb la guerra d’Ucraïna (deixant de passar armes i finançament a Kíiv). Malgrat que molts la voldrien presentar com a un agent de Putin, l’explicació és més simple. La guerra, i el boicot comercial a Rússia han acabat amb les estratègiques importacions de gas rus. I això, en una època en què els verds han aconseguit tancar les nuclears i erradicar el carbó, ha acabat amb l’energia barata. Per al consumidor alemany, l’ecologisme i el conflicte amb Rússia ha implicat increments del preu de l’electricitat de més d’un 40%, i actualment els alemanys són dels europeus que tenen la factura més elevada, gairebé el doble del que costa a Espanya. I això, especialment perjudica els alemanys amb menys ingressos i els més pobres (bàsicament els de l’est). Es podria discutir legítimament (com fan politòlegs i periodistes) que l’agressió militar russa mereix alguna mena de resposta dissuasiva. Tanmateix, quina diferència hi ha entre russos envaint Ucraïna (i matant ucraïnesos) i els turcs envaint Síria i massacrant quotidianament kurds (fins i tot a dins les fronteres alemanyes, mercè als seus serveis secrets). La diferència, sembla, només té a veure amb què Turquia forma part de l’OTAN, mentre que Moscou, no. En termes generals, tant AfD com Wagenknecht representen una esmena a la totalitat de l’Agenda 2030 i el seu neoliberalisme de rostre sostenible, i una aliança atlàntica on Alemanya resulta cada vegada més irrellevant (només cal veure la passivitat amb què ha assistit a la destrucció del gasoducte Nord Stream, d’autoria probable de Washington i Kíiv)
S’arreglaran els problemes amb festes de la diversitat? Convenceran els electors amb activistes climàtics vegans atemptant contra el patrimoni cultural? Resulta més que dubtós. Els alemanys voten malament? Probablement, perquè potser, en el cas d’AfD estan apostant per persones molt inadequades, i el que fan és oportunisme polític de llibre. És cert que Alemanya té un passat terrible que marca molt la seva responsabilitat davant la humanitat. Tanmateix, els totalitarismes del segle XX tenen molt poc a veure amb els del XXI. Si ens dediquem a desautoritzar les seves preocupacions i minimitzar els problemes reals, efectivament lliurarem a la ultradreta els malestars i les preocupacions legítimes de molta gent, molt més enllà del Rin. I això és especialment perillós entre uns alemanys orientals que ja van ser prou humiliats durant una reunificació, que a la pràctica va resultar ser una annexió on són tractats de manera subsidiària.
