www.éstotmentida.com

La campanya de Barack Obama ha llançat la web www.fightthesmears.com. Fight the smears literalment vol dir (és a dir, vol dir més o menys) “combat la calúmnia”. Personalment la calúmnia m’ha fascinat des de sempre. He trigat tota una vida adulta a entendre’n el mecanisme. Encara ara hi ha molles que no sé a on van, peces menudes que se m’escapen. Assimilo que algú m’odiï pel que sóc i ho digui. Però quan algú fa veure que m’odia pel que no sóc, quan diu de mi el que no és, a la pràctica no està admetent que en el fons no té raó, que no hi ha res de mal a dir?

Independentment dels bons resultats pràctics que això li doni, no entenc com la necessitat de mentir, per a justificar una enemistat, no fa dubtar més l’enemic d’ell mateix. Com aquell que va de putes: indubtablement suca, però pagant el preu d’evidenciar que mai no sucaria així de franc. Més la tarifa de la puta, és clar.

S’està posant molt de moda entre els polítics americans que se senten calumniats defensar-se per Internet. No als diaris ni a la ràdio, ni tan sols per la televisió que en una campanya electoral com l’americana els pot arribar a empaitar vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, no amb querelles judicials com la que Alberto Ruiz-Gallardón li ha engaltat a Losantos, sinó amb pàgines web directes i específiques.

A la pàgina web d’Obama podem llegir que no és veritat, com s’ha dit, que existeixin imatges de la seva dona Michelle tractant els blancs de gentussa, que no és veritat que Obama hagi estat mai musulmà, ni que jurés el seu escó al Senat damunt de l’Alcorà, ni que amagui la seva partida de naixement ara fa 49 anys a Honolulu. Fins i tot ens ensenyen la partida escanejada.

Per què els polítics, una de les races sobre les que més s’hiperinforma, i que més diners, mala llet i energia gasten intentant controlar els mitjans de comunicació tradicionals, en prescindeixen tan bon punt senten que de debò s’ha de filar fi entre veritat i mentida, destriar el gra de la palla? Com és que la gent més poderosa del món funciona com una colla de blogaires?

Un argument a favor d’aquesta estratègia podria ser un intent d’imitar l’estructura capil•lar de la calúmnia, la seva invasió subtil, l’innocent aire de boca-orella que sol trobar terreny abonat precisament a Internet. Però també pot ser que la situació encara sigui més greu. Que el recurs d’armar escamots de la veritat (John McCain n’ha organitzat per a fer front a mentides sobre ell com les que en el 2000 va fer córrer, amb èxit, George W. Bush) al marge dels canals comunicatius oficials –i això inclou diaris electrònics: el mitjà es veu que no fa el missatge, en aquest cas- potser amaga l’ou d’un pessimisme molt més fort, sobre aquests canals.

La primera vegada que Hillary Rodham Clinton, essent primera dama dels Estats Units, es va enfrontar a una crisi d’imatge –arran del fracàs de la seva reforma sanitària i d’haver-se barallat amb mig Washington-, un dels relacions públiques més sensats que ha tingut mai li va aconsellar que dosifiqués els seus missatges als mitjans de comunicació. Que sempre que pogués s’expressés sense intermediaris entre ella i el públic. Per exemple escrivint llibres.

El relacions públiques era del parer que la Hillary valia –i comunicava- molt més directament que passada pel sedàs d’una premsa hostil. Això s’ha tornat a veure quan molts diaris americans van decidir que Obama havia de ser el nominat demòcrata, molt abans que ho decidissin els votants. Però és que ara és el mateix Obama, l’estimat dels déus, qui cerca el seu propi camí directe cap al públic. La seva drecera comunicativa contra la calúmnia.

Conclusió? No res, que és apassionant que els mitjans de comunicació tinguin un angle, fins i tot un partit pres…Però quan arriben al punt que no es pot confiar en ells per a transmetre de bona fe cap informació concreta, perquè qualsevol cosa que se’ls “digui” no arribarà mai en honesta línia recta al lector, sinó que molt abans serà fagocitada per tota una impenetrable mucositat d’interpretacions i reinterpretacions interessades, no sé pas a on anirem a parar. Potser a llegir les esqueles, a més de les partides de naixement, en un blog.

Nou comentari