Vull votar, però no sé a qui

Davant de les eleccions espanyoles del diumenge vinent em trobo amb un dilema que suposo que dec compartir amb algun altre ciutadà del país amb unes posicions i inquietuds polítiques semblants a les meves: vull anar a votar, però no sé a qui. Començo per la primera part de la frase, la ja decidida. Vull anar a votar, amb un vot vàlid. Aquest és un acte individual i cadascú fa servir els seus propis criteris per decidir-lo. Explico els propis, no amb voluntat proselitista, sinó simplement perquè hi crec. Al meu parer votar és una acció política. I per a mi les accions polítiques no es validen i es legitimen només per les seves motivacions o les seves intencions, sinó sobretot pels seus resultats. En altres àmbits de la vida, tenir un bon motiu o una bona intenció fa bona una acció, més enllà dels resultats que obtingui. En política no.

I això val sobretot pels governs, les institucions, els partits. Si tu tens una bona intenció i promous unes mesures que et semblen adequades per dur-la a terme, però resulta que l’efecte que no aconsegueixes aquest efecte o fins i tot provoques el contrari, l’acció política és dolenta. Les intencions han de ser bones, però les mesures han de ser eficaces. Per exemple, si un govern vol fer més accessible l’habitatge o abaixar la contaminació, posem per cas, i promou una sèrie de mesures a favor d’aquestes causes nobles, que en el moment d’aplicar-les mereix l’aplaudiment de tots els especialistes del món, però resulta que al cap d’un temps l’habitatge és més inaccessible i la contaminació és més alta, aquestes mesures no políticament equivocades. Encara que la intenció fos bona i sobre el paper fossin esplèndides. En política el que mana són els efectes. Òbviament, a favor de bones causes i de motivacions sòlides. Però produint els resultats desitjats.

Si això val en una magnitud gran pel que fa als governs i les institucions o els partits, també em val a mi a escala com a ciutadà. El meu vot és el meu instrument per produir uns efectes polítics. Unes eleccions no són només una gran enquesta per reflectir emocions, estats d’ànims o desitjos, tot i que també. Unes eleccions són sobretot un mecanisme d’assignació i distribució d’un poder que ens afectarà en les seves decisions. Amb el nostre vot premiem o castiguem actuacions passades, però també posem el fonament d’accions futures. En les eleccions de diumenge, en la mesura que són en part una enquesta sobre un estat d’opinió, el resultat que voldria evitar del meu vot és que servís per proclamar la derrota i la desmobilització del sobiranisme català. En la mesura que el meu vot és una forma de premiar i de castigar, voldria expressar un càstig respecte a aquells que m’han decebut, però sense que això signifiqui premiar als qui voldria castigar encara més. I en l’assignació de poder, voldria que servís per generar el màxim contrapoder possible des del catalanisme, sigui quin sigui l’escenari postelectoral espanyol que es produeixi: sigui un xoc de blocs amb avantatge per al que formen el PP i Vox o sigui, com de fa molt de temps em temo, el gran pacte -que no la gran coalició- entre PP i PSOE en el qual els dos partits dinàstics es garanteixin l’alternança sense crosses incòmodes per a ells, a base de deixar governar el partit més votat de tots dos. I el catalanisme els és una crossa incòmoda.

A qui votar per aconseguir aquests efectes? Doncs no ho sé. Tinc dubtes, no pas entre tots els partits que es presenten, només entre alguns, ben pocs. És el meu problema, M’hauré d’anar decidint, els dies que em queden. Ja m’espavilaré, suposo. Només una constatació que pot semblar menor i que per a mi no ho és: em serà més senzill decidir qui voto al Senat espanyol que no pas al Congrés. Perquè en el Senat puc triar noms, per damunt de partits. Un d’aquí i un d’allà, si vull. Mentre que al Congrés he d’agafar una llista tancada i bloquejada i votar tots els noms que hi ha a dins, em provoquin molta, poca o cap confiança, i per damunt dels matisos que hi pugui haver entre ells. Vull dir que en la situació actual em costa menys confiar en persones que en organitzacions disciplinades o indisciplinades, però electoralment monolítiques. No em sembla menor, repeteixo. Perquè potser hem creat un sistema polític on els partits, els aparells i les disciplines pesen massa i les persones pesen massa poc, on el capital polític, humà i cívic que aporten les persones a través de la seva trajectòria i el seu discurs queda diluït en l’oferta homogènia d’unes sigles, de manera que pot arribar a passar el que es deia fa anys a les eleccions municipals sobre un determinat partit polític: si presentés com a candidat un sofà, el sofà sortiria escollit com a alcalde. No hi ha política sense partits, és ben cert. Però no hi ha ni partits ni política sense persones. Ni sense lideratges ni sense referents. Que em sigui més fàcil votar al Senat que al Congrés pot ser l’indici que alguna cosa hem fet malament, si més no per a mi com a elector. I encara que aquestes eleccions no estarien regides per una llei electoral catalana, si existís, el fet que no haguem estat capaços de crear una llei electoral pròpia fa que també a Catalunya siguem responsables d’haver construït aquest sistema bloquejat, tancat i despersonalitzat.