L’ascens de VOX té traces d’alterar profundament el tauler polític espanyol. Els d’Abascal no només han tensionat la dreta, també han ofert a l’esquerra —espanyola i catalana— una oportunitat narrativa de gran rendiment electoral: erigir-se en l’únic mur de contenció. El mecanisme ja s’ha restat a les urnes i fa que el debat es desplaci. Ja no gira al voltant de la gestió, dels serveis públics o de l’economia quotidiana, sinó de l’emergència de frenar VOX per salvar Espanya. Aturar la dreta “reaccionària” i evitar una regressió democràtica. El PSOE ha convertit aquesta idea en columna vertebral del seu relat polític.
Demana el vot no només per governar, sinó per impedir que governin els altres, de manera que el suport es planteja en termes gairebé morals: votar socialista és defensar la democràcia; no fer-ho és obrir la porta a l’extrema dreta. En una primera lectura molt bàsica, és així. També a Catalunya, el PSC adapta la fórmula amb matisos propis. Aquí el relat incorpora un doble front: VOX i l’independentisme d’AC, posats en un mateix sac retòric com a expressions de radicalitat que cal neutralitzar. En aquest tauler de joc, el socialisme -els seus apèndixs- és l’únic partit que pot garantir estabilitat davant els extrems.
Aquest marc té avantatges evidents per a l’esquerra. Sobretot perquè el creixement de VOX situa el PP en una posició incòmoda. Els populars queden sovint atrapats entre la necessitat aritmètica de pactar-hi i el cost reputacional de fer-ho. Cada negociació territorial els desgasta, mentre el PSOE intenta capitalitzar el paper de dic de contenció a la Moncloa. VOX esdevé alhora adversari i coartada. Un rival polític que, paradoxalment, reforça el relat de qui el combat.
El problema és què passa més enllà de l’espantall. Perquè la política basada gairebé exclusivament en la por té recorregut limitat. Pot mobilitzar a curt termini, però no substitueix un projecte. Quan el gruix del discurs és “que no governin ells”, queda en segon pla la resposta als malestars que expliquen, en part, l’auge de l’extrema dreta.
De fet, pot tenir l’efecte contrari. Si els problemes que una part de la societat percep no troben resposta en els partits de govern, aquests mateixos problemes continuen alimentant els extrems que es volen frenar. Com més creix VOX, més útil resulta per al relat mobilitzador de l’esquerra. Però si aquest relat no va acompanyat de solucions tangibles, el malestar social que nodreix l’extrema dreta no disminueix. I el cercle es retroalimenta. Combatre els extrems només des de l’advertència moral pot ser electoralment rendible. Però políticament és insuficient. Els espantalls guanyen eleccions. Però no resolen els problemes que els fan possibles.
