Des de la irrupció del COVID19, hem sentit algunes veus ben intencionades que miraven d’endolcir el desastre tot assegurant que, en termes ecològics, la pandèmia ens regalava un petit respir. Realment, qui no es consola és perquè no vol, i els humans anem tan mancats de bones notícies, que aquesta en concret ens va semblar caiguda del Cel i la vam abraçar amb alegria. Hem vist titulars com “El planeta, el principal beneficiari del COVID19”, o “La contaminació es redueix a la meitat a les grans ciutats”. Hem vist reportatges sobre les aigües cristal·lines als canals de Venècia, els cels diàfans de Beijing, Moscou, i Londres…
A Barcelona, les mesures de contenció del tràfic han servit per insistir en aquesta idea; teníem al davant una oportunitat única per reduir la contaminació. Segons ens diuen, en el pic del confinament, la pol·lució ambiental s’havia reduït en un 60%, i calia aprofitar l’avinentesa per ensenyar a tothom que un aire diferent era possible a la gran ciutat. Un representant d’Ecologistes en Acció va declarar; “Ara hem d’aprendre la lliçó que la manera de millorar la qualitat de l’aire és reduint la mobilitat motoritzada.” Ja és mala pata que haguem hagut de patir el mortífer virus per arribar a aquesta docta i sòlida conclusió.
Però ai las, les revistes científiques, que han vingut al món a amargar-nos la vida, ho enfoquen d’una altra manera. No discuteixen que hi ha hagut baixades en els nivells de contaminació, però ho valoren com un efecte molt transitori al món desenvolupat (no pas al Sud del planeta, on els nivells s’han mantingut gairebé constants). Al·leguen que l’efecte hivernacle continua amb el seu ritme inexorable, i que quan passi la pandèmia, els valors d’aire brut tornaran als indicadors de sempre. O potser encara empitjoraran, atès que hi haurà una autèntica set de moviment motoritzat.
Els savis són pessimistes, què voleu fer-hi. Temen que la sensibilitat ecologista que creixia en els darrers anys, sobretot entre els joves, s’ha esllanguit, i l’empenta de l’agenda 2030 i altres fites nobles es poden veure frenades. És prou visible que els moviments contra l’emergència climàtica han estat silenciats pel virus, i això probablement s’allargarà uns anys més fins que les societats industrials hagin recuperat la confiança. El relaxament de la vigilància mediambiental, diuen, ja s’està notant en activitats extractives i de pesca. Situen un exemple a les grans explotacions mineres del Canadà, on s’ha comprovat una preocupant laxitud en els controls.
Tot indica, com apunta la revista The Lancet, que una crisi no ha ajudat a mitigar l’altra; es tracta més aviat de dues crisis confluents i amb arrels compartides. La mateixa degradació de l’entorn natural, la que empitjora l’aire i la salut i genera l’emergència climàtica, és la que ha afavorit l’escampada del COVID’19, tal com ja va potenciar en el seu moment el mal de les vaques boges, la SARS i tantes altres. Les pandèmies víriques del nostre mil·leni tenen molt a veure amb la pèrdua de qualitat d’aliments massificats i ràpids, la degradació atmosfèrica i la toxicitat dels entorns urbans. La mortalitat, sostenen els estudiosos, té a veure amb malalties respiratòries i càrdio-vasculars que neixen d’un mateix món potiner.
Els experts rondinaires de CellPress ho veuen sota el mateix prisma: menjar porqueria, respirar porqueria i escampar porqueria, no ajuda a combatre el bitxo maleit. És més, ens ha agafat per respirar, menjar i expulsar el que sigui i a tot arreu; i com que hem ocupat gairebé tots els racons del planeta, ho pesquem tot i ho compartim tot. Les infeccions zoonòtiques, que tots sabem que són les que tenen origen animal, no han disminuït, ans al contrari, s’han disparat. Al llarg de les darreres dècades, ens alerten els investigadors, el contacte amb les espècies animals ha crescut enormement. A més, els aliments es conserven, s’empaqueten i s’exporten a l’altra punta del món, multiplicant la incidència del problema.
A sobre, el maleit costum que tenim de viatjar, cada cop més i cada cop més econòmic, ens ha acabat de rematar. La interacció humana s’ha saltat totes les fronteres, i un focus local a la Xina ha acabat atacant l’espècie humana des de Pernambuco fins a la Conxinxina. Així com diem, amb raó, que el turisme és un dels principals perjudicats pel COVID19, segons els experts també hem de dir que n’ha estat un dels grans propagadors. El turisme de masses i de vols barats, de sostenibilitat incerta, ha acompanyat l’esclat d’aquesta malaltia letal.
Per tant, sentint-ho molt, no. El coronavirus no és un obsequi ecològic que ha vingut a netejar-nos l’atmosfera. Aquesta pesat del segle XXI comparteix maldats amb l’emergència climàtica. Potser serà finalment domada, però no us refieu; en vindrà una altra, i una altra, i encara una altra, per torturar-nos en companyia dels altres genets de l’apocalipsi que ens ha tocat suportar als nostres temps.
1 
