Els indòmits presentadors del programa Està passant han aconseguit repetir la jugada. I en van trenta. Toni Soler, Jair Domínguez i l’actriu Judit Martín ha tornat a tensar totes les cordes de la intransigència. Com sol passar, algunes s’han trencat. I com sol passar també, la reacció que ha inflamat l’emissió del gag sobre la Verge del Rocío ha provocat, de rebot i retop, que el vídeo haja rebentat tots els rècords de penetració.
Efecte Streisand en diuen de fa temps els manuals. No debades la portada d’El Jueves més vista, visitada i revisitada de la història es correspon al número que el jutge Juan del Olmo va ordenar segrestar perquè injuriava la corona espanyola. Els números d’El Jueves que no van requisar les autoritats judicials es van arribar a cotitzar al mercat negre (perdó) per 2.000 euros de l’època.
Una vegada i una altra els ofesos o les autoritats judicials aconsegueixen multiplicar per mil l’interès -la morbositat- que desperta una obra amb intenció paròdica. Una vegada i una altra l’humor marca la ratlla d’excitació dels candidats a l’ofensa perpètua. La llista de personalitats i col·lectius afrontats i ultratjats pel gag de la verge del Rocío ha estat extensa. Des del president de la Junta d’Andalusia fins a la Conferència Episcopal Tarraconense. La ira ha traspassat la frontera de la indignació habitual i, com sol passar també, una entitat, la Fundación Española d’Abogados Cristianos, ha presentat una denúncia davant un jutjat de Barcelona pel delicte d’escarni. Mala sort, la dels Abogados Cristianos, perquè el magistrat Del Olmo no actua en aquesta circumscripció. Treballa per a l’Audiència Nacional. El TOP d’ara.
La seqüència, Cristo, la seqüència. La seqüència ha estat l’habitual fins ara en quasi tots els casos que han esguitat Televisió de Catalunya i l’equip responsable de la productora Minoria Absoluta en els darrers anys. Repassem-ne alguns dels passos, que ja s’han fet entranyables.
- Estaments variats de l’Església catòlica han protestat, amb intensitats diverses, i per això consideren un atac a les seves conviccions. Hi tenen tot el dret.
- Les hermandades rocieras, les afectades de manera més directa, són les que s’han queixat més amargament. En el cas de Catalunya aquesta queixa ha estat més moderada. I això escrit no és xenofòbia, que en quede constància.
- Carlos Herrera i Ana Rosa Quintana no han defraudat l’afició. No es pot ser més bèstia. O sí. Sempre se superen. Aquesta vegada la llista d’energúmens s’ha reduït, però.
- Els polítics andalusos que s’hi han referit, liderats pel president de la Junta, Juanma Moreno, han aprofitat l’avinentesa per atiar les brases de l’anticatalanisme. Les declaracions del president Moreno han estat igualment les habituals. De manual retardat: “Precisament perquè estimem Catalunya, ens dol veure com una terra que ha estat tan cosmopolita, tan oberta i tan acollidora, avui està dirigida des de la intolerància i la manca de respecte cap a altres terres d’Espanya”. El regne de la sinècdoque: el president predisposat ha pres un país per un programa televisiu i un insult a una col·lectivitat per una sàtira a una creença religiosa. Tots s’estimen molt Catalunya, com a prèvia i avís de narconavegants, però tots confonen un programa o una televisió amb un país. I tots odien, menyspreen o insulten els governants i les majories parlamentàries del país que diuen estimar tant. S’estimen el paisatge i detesten el paisanatge.
- Els més desbocats també han repetit el desafiament habitual: “Segur que no s’atreveixen a fer-ho contra els musulmans”. Proclamen aquestes ànimes intemperants que els autors de les sàtires contra la religió catòlica són “covards”, perquè no s’hi juguen la vida. Gran hipòtesi. És com si la guàrdia civil durant la darrera dictadura haguera retret als membres de l’oposició antifranquista la “covardia” de no atacar el generalísimo a cara descoberta.
- El director del programa, Toni Soler, ha respost a aquells que li exigien una disculpa amb més paròdia. Dins la línia del programa, que és exactament això: un espai satíric.
- Els directius de Televisió de Catalunya han respost a través d’agència de premsa que la cadena fa humor i que el continuarà fent, i que la sàtira “és un símptoma de qualitat democràtica”.
- Com sempre i com sol passar en tots aquests casos, no han faltat els periodistes, els polítics i els particulars més motivats que han tornat a exclamar “No, amb els meus diners”. És a dir, que l’humor més o menys corrosiu no pot tenir espai en una televisió pública. Si cada contribuent poguera fer servir el “No, amb els meus diners” aplicat a cada partida pressupostària que considera sobrera o miserable, la Casa reial espanyola, per exemple, hauria de cobrar les entrades a la Zarzuela per arribar a final de mes.
La història -el missal, en aquest cas- és l’habitual. Aquesta vegada, però ens podríem haver estalviat el “debat” sobre els límits de l’humor i el dilema llibertat d’expressió-ofensa. Tothom hi posa els mateixos límits -el punt a partir del qual sent palpats els òrgans genitals- i és obligació dels humoristes desbordar-lo. Tocar allò que no sona. Encara que això ens condemne a assistir cada vegada al mateix pas de comèdia.
Addenda: el 28 de juny de 1940 van ser afusellats al cementeri de Paterna l’editor Vicent Miguel Carceller i el dibuixant Carlos Gómez Carrera, que signava com a Bluff, dues de les ànimes del setmanari satíric La Traca, publicació republicana, de marcat caràcter anticlerical i anticolpista. Lloats siguen els herois de l’humor.
14
7
