Una vegada més -en van moltes en aquesta darrera dècada-, la selecció espanyola de futbol ha fet l’esforç necessari per guanyar una alta competició. Una vegada més, dins aquesta “selecció” hi ha hagut jugadors catalans -o jugadors de procedència diversa que juguen en equips catalans- que han tingut una actuació considerada gloriosa. Una vegada més, hi ha hagut pantalles gegants a Catalunya per seguir la final de la competició amb personal apinyat i desbocat. Finalment, una vegada més se n’ha derivat la reflexió habitual -amb cilicis inclosos- sobre el grau d’espanyolitat que suporta la societat catalana perquè totes aquestes mandangues desperten les eufòries poc o molt generals que desperten. Si Estellés -ara que practiquem com podem i ens deixen el seu any de glòria- recomanava tenebres, crec que cal recomanar dos articles, publicats ací mateix, per fer propaganda merescuda al propi planter.
Vicenç Villatoro mira de furgar amb l’habilitat i les giragonses virtuoses que caracteritzen els seus escrits en l’estratègia de “lluites compartides” -lluites sempre socials- que en els darrers anys ha desplegat l’independentisme per mirar d’evitar l’acusació d’identitatarisme. Alfred Bosch ens recorda que sempre han tingut bec les oques i que les febrades pro selecció espanyola a Catalunya venen i se’n van com les cigonyes.
Els esclats futbolers i els esquers independentistes per “ampliar la base” constaten que Catalunya -com les altres societats- és “plural” i que ací es poden amanir enciams de totes herbes. O això ens volen fer creure. Perquè no a tot arreu és “igual”. No a tot arreu són tan “plurals”. En la majoria dels estats consolidats les discrepàncies nacionals solen ser molt més matisades. O silenciades. O diluïdes amb el temps. El millor salfumant, la república francesa.
En tot cas, a Catalunya conviuen maneres molt diferents d’identificar-se nacionalment. Identitats no compartides. No debades i quan encara convenia, el Centre d’Investigacions Sociològiques preguntava tot allò de “Vostè se sent només espanyol, més espanyol que català, tan espanyol com català, més català que espanyol o només català?”. Ara tiren al dret i, pel que ens arriba, ja només pregunten si l’enquestat s’estima més el cafè tallat o amb llet. Preguntar de vegades no és ofendre, és fer pensar.
Aquestes identificacions ni són immutables ni són tan precises. No tothom és “només català” o “només espanyol” per sempre. Hi ha de tot. Amb tots els matisos. N’hi ha que venen i van, i que s’apunten a la causa que corresponga segons el moment. També hi ha els indiferents -pocs, però n’hi ha- i els incòmodes -aquells que s’estimen més identificar-se amb partides que no impliquen necessàriament la nació predestinada o postdestinada: el club de natació o el color en les fitxes dels escacs. O els que ni carn ni peix o un poquet de carn i un poquet de peix. I els de la conveniència. I també els dels negocis i els camaleons. Els que remen a favor i els que remen en contra. Fins i tot els que trenquen els rems. El cas català, per enviscar-ho encara més, allarga la complicació. Hi ha els catalans de la Catalunya estricta, els catalans de Salses a Guardamar i els que sí, una pàtria tan petita, que la somio completa, però no ara o no convé. I hi ha els de darreres fornades. Acabats d’arribar de ves a saber on, molt sovint no han deixat de ser d’allà on venien, s’apunten a rossí guanyador o es miren amb recels les disputes nacionals de la terra on han vingut redolant.
Siga com siga, queda clar que a Catalunya hi ha “espanyols”, sí. En diversos graus, fonts de procedència i amb identificacions variables, però molts. Durant el preprocés i el procés una part important de l’independentisme va mirar de convèncer-los. Segons les teories més esteses -esteses sovint des d’Esquerra Republicana- calia deslligar la seua identitat dels seus interessos. Això ho explica molt bé el mateix Villatoro. No va funcionar. O va funcionar amb alguns, i només de moment.
Reduït l’independentisme per la força habitual de l’estat, la paleta de preguntes es manté. Totes les incògnites es redueixen a una: pot ser Catalunya independent amb tants “espanyols” a dins? Com es pot convèncer- los que és convenient o demòcrata dirimir la qüestió a còpia de vots? Sense la intervenció de la sagrada constitució, de la malvada inquisició judicial o la percussió dels canons.
La pregunta pot ser encara més angoixosa: pot ser Catalunya catalana -pot ser Catalunya Catalunya- amb tants catalans que se senten espanyols o que fins i tot no se senten catalans? Ho pot ser amb un estat que juga, descarat, a favor de la identitat castellana mal dita espanyola?
Aquesta incògnita obliga a pensar que la qüestió es manté. Què es pot fer perquè la convivència de tants colors -tants matisos- nacionals siga respectuosa i no distorsione la decisió de la majoria dels catalans fins a fer-la impracticable?
