L’èxit de Vox a les enquestes pot semblar, en un primer moment, una paradoxa grollera. Els responsables de sostenir el govern de Mazón, els impulsors de la desarticulació del sistema d’emergències autonòmic i els negacionistes de l’escalfament global que sempre titllen d’alarmista qualsevol política preventiva, són els qui sembla que més profit electoral trauran de la tragèdia. És cert que les enquestes s’han de prendre amb certa precaució i tot encara està per fer; però, malauradament, són un indici d’uns símptomes greus que no s’atenen. Vox puja perquè és l’únic partit que connecta i canalitza la insatisfacció de la població, mentre que l’oposició no s’adona que està afònica ni comprenen les raons del seu allunyament del sentir majoritari entre els ciutadans pocs versats en el dia a dia de l’activitat política.
L’èxit de Vox té una simple explicació: l’oposició política no fa política i sembla que el seu pla és guanyar unes eleccions desfilant darrere de les víctimes a les manifestacions. El suport, l’escalf i la solidaritat amb les víctimes és fonamental i també una obligació dels nostres representants institucionals; encara que, malauradament, no serà suficient per desallotjar del poder els responsables de la nostra desgràcia. De fet, molts tenim la por que acabi provocant un efecte contraproduent i aquesta estratègia porti el PSPV i Compromís a obtenir uns resultats pitjors de l’esperat.
La desorientació del PSPV, per exemple, es feu palès dimecres passat a un acte organitzat pel PSOE al Parlament Europeu sota el títol Lo que aprendimos de la dana. El nombre d’espases convocades era important: Teresa Ribera, Comissària de Transició ecològica i vicepresidenta de la Comissió, Arcadi España, secretari general de Territori, Virginia Barcones, directora general de Protecció Civil, Zulima González, comissionada per a la reconstrucció de la DANA i Pilar Berbané, la delegada del Govern a la província de València i candidata a l’alcaldia de la ciutat. A més d’alcaldes, europarlamentaris i representants de les associacions de les víctimes.
Tanmateix, l’acte fou un preludi del guirigall discursiu on es troben atrapats. Teresa Ribera intentà tractar la qüestió de la problemàtica generada per l’incompliment de la cartografia de zones inundables pels ajuntaments, però en adonar-se que municipis governats pel PSOE durant decennis també són responsables d’aquesta negligència, canvià de tema sense que la seva presentació tingués cap mena de fil lògic o coherent. Encara fou pitjor quan esmentà les millores introduïdes per la Comissió Europea, perquè tallà el seu parlament en sec per aclarir que això no legitimava el discurs del PP sobre les carències del sistema d’alertes. En teoria, Teresa Ribera parla i actua en nom de la Comissió i no de cap estat membre o partit polític i, per això mateix, la seva presència distorsionava un discurs polític que pretenia articular-se en clau nacional espanyola. Cap de les seves aportacions beneficia o ajudava als seus.
Tot i això, era més preocupant com pretenien justificar la inacció del Govern central durant els dies següents a la tragèdia. La màxima repetida per tots era que les emergències es gestionen millor des del territorio. S’ha de remarcar que en cap moment feien menció de les autonomies, tot eren territorios. El problema és que Pilar Bernabé explicà que des del dia 24 d’octubre de 2024 hi havia una clara negligència del govern autonòmic per no organitzar la preemergència. Després, ens explicaven que el disseny institucional del sistema d’emergències era perfecte, perquè els sistemes no poden preveure disfuncions motivades per una negligència criminal.
Aquestes paraules emmarcades en un to autocomplaent i en una reunió de mediocres pletòrics de conèixer-se era, certament, feridor per frívol. Cap dels ponents feu un esforç per presentar dades, anàlisis o articular res semblant a un discurs elaborat. Era tot una combinació d’anècdotes, llocs comuns i minses referències genèriques a qüestions legals. No hi havia gens d’interès a convèncer a ningú, perquè era un acte per a convençuts. És a dir, semblava una celebració per la dimissió de Mazón com si mort lo gos, morta la ràbia.
L’elefant a l’habitació que trepitjava els peus de tots els ponents era com podia explicar-se la inacció del govern central des del dimarts 29 d’octubre al dilluns 4 de novembre si des del dia 24 d’octubre pensaven que la gestió era negligent. Just fa un any, en el moment més intens de la tragèdia, el PSOE s’encarregà de tapar i silenciar a Brussel·les l’emergència que vivíem els valencians perquè era un tema incòmode per a ells. Quan representants d’altres països els preguntaven què passava, esgrimien fictícies prohibicions constitucionals que impedien prendre la direcció de l’emergència al govern autonòmic. Fent un poti-poti amb la sentència del tribunal constitucional sobre l’estat d’alarma durant la COVID, justificaven la seva paràlisi perquè estaven lligats de mans i ni tan sols podien demanar ajuda a les institucions europees sense el consentiment del govern autonòmic.
Com és obvi, els espectadors aliens a la realitat jurídica espanyola podien empassar-se aquestes històries; però no tenien cap substància legal que les fonamentés. Pedro Sánchez podia haver decretat el nivell 3 d’emergència nacional i no ho va fer, probablement, per una raó de càlcul polític. Això va permetre que Mazón desplegués la seva estratègia del caos i intentés bloquejar l’activitat dels voluntaris, perquè el seu objectiu era magnificar la crisi fins que arrossegués amb ell el govern central.
La dimissió de Mazón pot fer creure als socialistes que han guanyat el relat mediàtic i els afectats s’han oblidat de tot el que passà d’aquell dimarts al diumenge; però no és així. Els periodistes i columnistes polítics poden estar-se tot el dia parlant del Ventorro i fer l’efecte que el món s’aturà en aquell grotesc sainet; però en aquesta tragèdia no hi ha solament responsabilitats criminals per un homicidi per imprudència. Hi ha un fracàs absolut de l’Estat i l’administració durant 144 hores que continuen sense explicació. Un fracàs traumàtic per a desenes de milers de valencians que continuen enfadats i enrabiats.
Des del PSOE, no se’ls dona cap explicació detallada o completa de l’escrupolós i sobtat respecte institucional que sentiren cap a les institucions autonòmiques durant aquells dies. L’únic que poden escoltar és que el negacionisme climàtic mata i que s’ha de fer cas de la ciència. Un discurs que, fatídicament, mimetitza també Compromís amb el seu irrefrenable desig suïcida de ser la comparsa del PSOE. Un argumentari que resulta ofensiu, perquè si tot se soluciona fent cas de la ciència, doncs ens podem estalviar els sous dels polítics i posar tecnòcrates a dirigir el país. A més, és infantil i fals, perquè la ciència sols preveu que els fenòmens atmosfèrics com la DANA seran més freqüents i intensos, però no ens explica com hem de repartir els sacrificis que exigirà preparar-nos per aquestes emergències. La ciència no diu res sobre com distribuir socialment el cost de les decisions polítiques.
De fet, la falta d’explicacions de Pedro Sánchez ha trencat per dins la coalició de Compromís, però això no ha tingut efecte sobre l’opiniú pública valenciana. Tothom pensa que Compromís és part del govern d’Espanya perquè està dintre de SUMAR, que forma part del Consell de Ministres. Compromís no té cap poder institucional efectiu, però pateix totes les conseqüències negatives associades al govern d’Espanya. Atrapats en aquesta disjuntiva, continuen sent incapaços de tenir veu propia i marcar un perfil diferenciat del PSOE. S’afonen amb ells, però ni se n’adonen.
VOX, per la seva part, té via lliure per a triomfar. Els nostres experts ridiculitzen els seus discursos irracionalistes trufats de mentides grolleres mentre contemplen horroritzats el seu ascens electoral. L’argumentari de la destrucció de preses és una falsedat gegantina; però això és irrellevant, perquè es tracta d’una creença totalment racional: la creença que tenim control sobre el nostre entorn i que les nostres decisions determinen el nostre futur. Per a qualsevol persona és més fàcil simplificar que si fem X o Y passarà Z i atribuir la responsabilitat a autors concrets i específics. És més fàcil assumir aquest discurs que considerar-se víctima d’un escalfament global produït per la humanitat i que obliga a prendre un nombre de mesures indeterminades d’alt cost social.
El negacionisme climàtic no és absurd, és brutalment lògic i racional. Si no sabem qui farà els sacrificis necessaris per aturar el canvi climàtic, si no està garantit realment si aquestes mesures tindran èxit perquè és difícil calcular la seva efectivitat o aconseguir que s’implementen de forma unànime, si ens podem trobar en la situació de ser els únics que facin sacrificis mentre altres països no retallen les seves emissions o, encara pitjor, tot apunta que les elits exigiran sacrificis a la població comuna mentre elles mantenen el seu nivell de consum… enmig de totes aquestes variables, hipòtesis i incertesa no fer res i continuar com si res, és la decisió més racional des del punt de vista individual.
Finalment, és indecent culpar a un suposat terrorisme climàtic de la tragèdia de la DANA, especialment quan VOX és un dels principals responsables d’aquest desastre; però VOX crea caps de turcs per alliberar la ràbia. Mazón és responsable de la negligència en la gestió de la DANA, però els partits d’esquerra s’han oblidat d’assenyalar els responsables que feren possible la desgràcia de la DANA edificant en zones inundables i també de la paràlisi en la reconstrucció posterior. Mazón i el seu Ventorro han ocupat tant de temps i tant d’espai perquè era un blanc fàcil i atractiu que han parlat molt poc de les altres qüestions que importen i molt als afectats. Amb aquesta deixadesa han permès una via lliure per als discursos d’odi malaltís de VOX.
