L’any 2003 l’estat espanyol va clavar un cop de porta contundent al Pla Ibarretxe, una proposta realitzada a través de les vies institucionals i legals que permetia avançar cap a l’autodeterminació d’Euskadi. La proposta de nou estatut basc que incloïa aquesta via cap a l’autodeterminació no tan sols va res refusada amb agror, sinó que es va arribar a equiparar amb el terrorisme d’ETA. I a partir d’aquest refús i d’aquesta equiparació, l’Estat espanyol va voler aprofitar i posar en marxa els seus mecanismes polítics i judicials, il·legalitzant Herri Batasuna i qualsevol expressió política de l’esquerra abertzale, identificant-la amb la violència, per tal de desallotjar el nacionalisme basc del poder institucional i, en el fons, per arrencar les arrels del problema basc. Així, en les eleccions del 2009, amb Batasuna il·legalitzada, el socialista Patxi López va sortir escollit lehendakari amb els vots del Partit Popular, tot i que el PNB havia estat la força més votada. Però després de tres anys de govern diguem-ne constitucionalista a Euskadi, a les eleccions següents, a les que es va poder presentar Bildu, el PNB va tornar a obtenir la lehendekaritza altra vegada i Bildu va aconseguir ser la segona força política, amb un fort descens de la representació socialista i popular. Les arrels encara hi eren.
Interpretant aquests fets, podríem dir que Euskadi surt de la dècada del 2003 al 2012 amb un doble fracàs. El nacionalisme basc no ha aconseguit els seus objectius favorables a l’autodeterminació i a la independència –ni el PNB des del govern i per la via legal ni ETA des de la lluita armada- i fins i tot ha estat desplaçat del poder. Però l’Estat i les forces nacionalistes espanyoles no han aconseguit, ni a través de mesures tan radicals i gens democràtiques com les il·legalitzacions (pràcticament un estat d’excepció) o amb i l’arribada al poder institucional basc, arrencar les arrels de la reivindicació basca ni modificar el seu suport social. A partir d’aquesta sensació d’empat, o de carreró sense sortida –ni el nacionalisme basc és prou fort per aconseguir la independència ni el nacionalisme espanyol és prou fort per ofegar la reivindicació basca- tant PNB com Bildu entren en una via diferent. Una nova via basca. Enfrontats durament entre ells per l’hegemonia, però compartint una estratègia de fons. Sense renunciar explícitament ni a l’autodeterminació ni a la independència, aquestes dues branques del nacionalisme basc no la posen en el centre de la seva acció i del seu discurs –no s’embarquen en un procés a la catalana per entendre’ns- i participen activament en la política espanyola buscant-hi reforçar l’autogovern basc, el sentiment nacional i la qualitat de vida a Euskadi.
La figura del lehendakari Urkullu, però també la d’Arnaldo Otegi, encarnen amb diferències substancials el que és essencial d’aquesta via. Urkullu, amb un perfil tècnic, poc èpic. Otegi, en el marc d’una desaparició d’ETA i la conversió de l’esquerra abertzale en una força que fa política a Espanya i té aspiracions de governar a Euskadi. I el balanç aparent d’aquesta dècada, del 2009 fins ara, no és gens menyspreable. ETA ja no existeix. Euskadi ha incrementat considerablement el seu autogovern. L’ús social de l’eusquera ha pujat i la consciència nacional és més arrelada: el mapa polític basc s’ha convertit en més diferent encara del mapa polític espanyol, amb dos partits nacionalistes més forts que les forces polítiques d’àmbit estatal. De les pròximes eleccions en sortirà un lehendakari nacionalista. Les infraestructures del país han millorat i l’estat del benestar s’hi ha consolidat. El país funciona. Es parla poc d’independència, però hi ha més autogovern. Això satisfà força els qui consideren que la independència no és un objectiu, sinó un instrument per fer una Euskadi més forta, econòmicament, socialment i nacionalment. Si això s’aconsegueix per la via basca, la independència pot semblar menys urgent, fins i tot per qui la creu necessària. I qui la creu necessària et comenta, en veu baixa, que una Euskadi més forta estarà més preparada per fer el salt a la independència si arriba el momentum que no pas una Euskadi afeblida.
Veient aquest balanç, limitat, però no menyspreable, no seria estrany que a Catalunya algú veiés amb enveja la possibilitat d’importar la via basca. No semblaria absurd. I de la mateixa manera, si un assessor internacional cobrés per oferir-li a Espanya una fórmula intel·ligent per amorosir la demanda independentista, probablement els aconsellaria intentar convèncer als catalans (amb els fets) que per la via basca es poden aconseguir coses rellevants i, algunes, imprescindibles. Però als catalans que somien –amb bons arguments- en una via basca o a aquells qui volguessin convèncer als espanyols d’oferir aquesta via a Catalunya, els apareixeria ben aviat un problema essencial: la clau de volta de la via basca és el concert econòmic. Sense concert econòmic, sense gestió dels propis recursos, sense cupo, sense recaptar tu els impostos, no hi ha via basca possible. A partir d’aquesta constatació, algú podria dir: doncs apliquem el concert econòmic a Catalunya. Canviem a curt termini la independència pel concert, perquè, al cap i a la fi, si tens el concert seràs més fort per aconseguir un dia la independència.
No és un mal argument, però té un problema: és tan difícil d’aconseguir el concert com la independència. Per Catalunya, vull dir. L’Estat es pot permetre un concert per a Euskadi. Sap que no es pot permetre si no és amb transformacions molt profundes i sacrificis molts grans, que no està disposat a fer de cap manera, el concert per Catalunya. Massa gran, amb una economia massa forta, amb massa població, amb la possibilitat de generar contagis a altres zones econòmicament molt actives com el País Valencià i les Illes. No és un problema de concepte, només. No és el discurs arnat sobre la igualtat de tots els espanyols. A Euskadi ja hi ha un règim econòmic el tot diferent i el món no s’enfonsa. El problema és de números. Catalunya ha fet els números i no li surten: per això demana canviar-los, i la demanda d’independència participa d’aquest càlcul. Però la resta d’Espanya també ha fet números. I si hi ha aquest canvi, no li surten.
Aquests dies, quan s’ha posat sobre la taula la possibilitat d’un finançament especial per a Catalunya –sense que ni surti tan sols la paraula concert-, les reaccions han estat ràpides i contundents. Furioses. No ha calgut fer manifestacions a Espanya, com davant de l’amnistia. Ha sortit tothom dient que d’això ni parlar-ne. Tots els poders regionals i tots els poders estatals espanyols. L’audaç Pedro Sánchez, que ha gosat posar damunt de la taula coses que han irritat a la dreta espanyola i a bona part dels seus, és el primer que ha dit que res d’això. El problema polític entre Catalunya i Espanya és de tota la vida un tema de poder que té dos fronts: la llengua i els diners. A Euskadi també, però en el cas basc ni la llengua ni els diners tenen el mateix plantejament que en el cas català. Sobre el paper, la via basca té virtuts, en una situació d’empat. Però si no es pot parlar de diners, si no hi ha la pedra angular del concert, no es pot ni plantejar una via basca per a Catalunya. I aquests dies hem vist que Espanya està tan poc disposada a pactar el concert com a reconèixer la independència. I en bona part, per les mateixes raons.
