Potser hi ha al món algun jurista potrós que s’ha dedicat, per desfici, a seguir les evolucions dels alts i baixos tribunals espanyols -els tribunals espanyols són com les passions- en tots els casos que conformen l’univers del procés independentista. Si n’hi ha cap, en les darreres setmanes deu fer cara de catúfol de sénia. L’aprovació de la llei d’amnistia ha provocat una reacció en cadena de sentències, resolucions, preguntes i arxivaments. Instàncies inferiors desafien instàncies superiors i instàncies superiors desautoritzen instàncies inferiors. Intentar traure’n el trellat és com voler aclarir-se amb el fons digital de l’editorial Aranzari. Només Quico Sallés se’n pot sortir en un dels seus millors dies.
A veure si un dia tots ells rebenten d’ira o de contradicció, i Pedro Sánchez -sense voler-ho, que no ho vol- es carrega tot solet el sistema de la segona restauració monàrquica espanyola.
Segons la vida exemplar que l’editorial Novaro va dedicar a sant Agustí, mentre el pensador mirava de descabdellar el misteri de la Trinitat, va veure a la platja un xiquet que pouava amb un poal i que llançava l’aigua que recollia a cada viatge en un clot. Quan el sant se li va acostar per aclarir quin sentit tenia tot plegat la criatura li va respondre que volia buidar la mar. El sant li va replicar que això no era possible i el xiquet va sentenciar: “Encara és més difícil que tu entengues els misteris de Déu”.
Si allò era difícil, encara n’és més buscar un mínim de coherència en les decisions kafkianes que aquests dies van prenent jutges i magistrats relatives als suposats delictes en què haurien incorregut els dirigents del procés. L’única cosa que ha quedat clara és que els superiors de l’orde judicial han aprofitat la llei d’amnistia per mirar de jubilar d’una vegada el jutge Manuel García-Castellón i per desautoritzar el magistrat Joaquín Aguirre, que no s’hi resigna i envesteix a cegues tot allò que es mou.
Aguirre i García-Castellón són furóncols per al sistema. Per al sistema judicial i per al general que el sustenta. Només han pogut desplegar les seues excentricitats perquè les víctimes d’aquests deliris han estat independentistes catalans, contra els quals s’hi val tot. Els excessos -i les prevaricacions- de Manuel Marchena i Pablo Llarena entren en una altra categoria. Això ja no és corfa, sinó tètanus. Marchena i Llarena poden desbarrar tant com vulguen, que el sistema no reaccionarà, perquè els ha concedit la categoria sistèmica. Les causes del procés -les grans causes-, amb Carles Puigdemont al centre de la diana, donaran encara guerra durant molt de temps. Quan una hiena agafa un mos no l’amolla ni que la pelen.
Arran de la publicació al BOE teologal de la llei d’amnistia, jutges i magistrats s’han migpartit en les dues faccions habituals. Els que s’hi han resignat i miren de deixar-ho córrer a repèl i amb desgana, i els que no amollen el mos. Tot això, enmig d’una polseguera que no escampa.
Una vegada més, queda demostrat que la semàntica en el cas espanyol sempre és interessada. Dir “constitucionalisme” és caure en un parany. “Constitucionalisme” és espanyolisme. O unionisme, segons els gusts. De la mateixa manera, no hi ha jutges “progressistes” i jutges “conservadors”. Això volen fer creure els tafurs semàntics. És de veres que n’hi ha de bèsties… i de més bèsties. Els qualificatius adequats per diferenciar-los serien “conservadors” -pels “progressistes”- i “reaccionaris” -pels “conservadors”-. Com ha de ser “conservador” Joaquín Aguirre? Aguirre és un patriota espanyol que desvaria. És “conservadora” la majoritària Associació Professional de la Magistratura? Tant com l’espasa Tizona.
Quan el PP o el PSOE proposen membres per al Consell General del Poder Judicial o per al Tribunal Constitucional, els segons s’han de decantar pel mal menor. Han d’espigolar entre els menys reaccionaris. Els conservadors, en definitiva. Són els que la premsa afí als socialistes defineix com a “progressistes”. Però no. Els populars tenen on triar perquè l’ofici és com és i es defineix sol.
Una altra cosa és la divisa que els sol aplegar a tots. Són antiindependentistes, anticatalanistes o anticatalans a seques. I tots piquen igual. Com les vespes.
