Aquest mes de maig, la Plataforma per la Llengua s’ha fet ressò de la denúncia que una treballadora de l’establiment Veritas, de Puigcerdà, ha presentat als tribunals per haver estat acomiadada per parlar en català a companys i clients que no el parlaven, però que l’entenien. Els fets es remunten al 31 de març passat, data en què va rebre una carta de Veritas que li feia saber que no havia superat el període de prova i que se l’acomiadava. Hi treballava des del 10 de febrer i el tercer dia una companya li va demanar que se li adrecés en espanyol perquè el català, tot i entendre’l perfectament, “no li agradava”. Feia vint anys que vivia a Catalunya, estava casada amb un català, però “no li agradava”. La treballadora, tanmateix, es va mantenir en català amb ella i amb tothom, llevat que algun client no l’entengués. Tot just havien transcorregut deu dies, que l’encarregat va trametre un missatge al grup de WhatsApp dels treballadors amb diverses consignes redactades expressament, totes escrites en espanyol, que deien el següent: “A l’hora de parlar entre companys, farem servir l’idioma que sigui més còmode per a ambdues parts” i “A l’hora d’atendre un client, se li ha de respondre en el mateix idioma en què s’està expressant”. I, a més a més, les consignes es van acompanyar d’una amenaça de sanció en cas d’incompliment tot advertint que serien tipificades com a “falta greu”.
Veritas sap que molts catalans esborren el català com si fossin robots programats només que els parlen en espanyol i no li agradava que la treballadora parlés en català amb tothom, encara que l’entenguessin. Per constatar-ne la insubmissió i fer-la fora, va enviar dos treballadors externs a l’establiment, en qualitat d’espies. Li van parlar en espanyol i van informar que ella s’havia mantingut en català. Tot seguit va venir l’acomiadament, i quan la noia va tornar a Veritas per recollir les seves pertinences va aprofitar per preguntar a l’encarregat sobre el motiu d’aquella decisió. Hi anava preparada i va enregistrar la conversa. La conversa revela que les raons van ser lingüístiques i no pas per prescindir de les treballadores de 20 hores. L’encarregat reconeix que la seva superior li va dir que els motius eren lingüístics. Aquí ho tenim:
ELL: Ells [la direcció] han estat mirant com treballàveu i han decidit això. No és per antiguitat ni per res. Sí que és veritat que vas atendre dos clients que parlaven castellà i eren d’oficines. [¿Ens està dient que Veritas té a les oficines treballadors que no parlen català? O és que els membres del Comando Veritas eren catalans emmascarats?].
ELLA: Però si tots els clients se’n van contents i m’entenen encara que els parli en català.
ELL: Ja, però al final són queixes.
ELLA: Però per què es queixen, si igualment entenen el català?
ELL: D’això me’n vaig assabentar divendres, quan t’ho vaig dir.
ELLA: Quan la gent no ho entén, sí que responc en castellà, francès, alemany…
ELL: No tinc ni idea; sé que es van queixar dos clients, i va coincidir que eren d’oficines.
ELLA: Però si no m’haguessin entès, m’ho haurien dit. I no em van dir res.
ELL: Ja, però no en sé res més.
ELLA: Simplement perquè els vaig parlar en català, quan ells em parlaven en castellà.
ELL: No ho sé la [responsable superior] només em va dir això.
ELLA: Hi ha la norma que vas enviar, oi? Que s’ha de respondre en la llengua del client.
ELL: Exacte, sí. Igual que li he dit a la [treballadora]. Si a ella li parlen en català, ha de parlar en català.
ELLA: Però ella tampoc no ho fa i no ha tingut cap problema.
ELL: S’acaba d’incorporar avui, fa un mes que no hi era. Aquesta norma la vaig dir quan va marxar, que és quan m’ho van dir a mi.
ELLA: No. Encara hi era, quan vas dir la norma.
ELL: Hi era? Doncs jo encara no l’he escoltat fer-ho.
ELLA: M’hi vaig fixar els següents dies i vaig pensar que com que ella no ho feia, jo tampoc. Com que els clients se n’anaven contents…
ELL: Jo et dic el que m’han informat. No vaig poder rascar més perquè tampoc no volia entrar en discussions amb ella, que ja no és cosa meva.
ELLA: És cosa dels superiors, oi?
ELL: Exacte, sí, sí.
ELLA: D’acord. Gràcies pels documents.
Un cop la denunciant es va posar en contacte amb la Plataforma per la Llengua, aquesta li va facilitar assistència lletrada, cosa que ha culminat en la interposició d’una denúncia demanant que es declari nul l’acomiadament, és a dir que Veritas readmeti la treballadora, i que se la indemnitzi per danys i perjudicis. Un dia després de fer-se pública aquesta violació de drets fonamentals per part l’empresa, i malgrat les proves, Veritas recorria al negacionisme: negava els fets, negava que l’acomiadament fos pel tema de la llengua, negava que els dos “clients” que es van queixar fossin espies (va quedar ben clar que sí que ho eren, atès que no es van identificar ni van dir res a la treballadora), i mentia sense cap mena d’escrúpol dient el següent: “El català és la nostra llengua vehicular, ens expressem en català i és una llengua que estimem”.
Una mentida que la realitat desemmascara: Veritas estima tant la llengua catalana que la margina fins al punt que ja havia estat denunciada per incompliment d’obligacions legals en aquest sentit. És mentida, també, que la llengua vehicular de Veritas sigui el català. Ho demostra el comunicat enviat als treballadors i redactat en espanyol. I és mentida que Veritas s’expressi en català: la majoria dels seus productes estan etiquetats en espanyol (l’antítesi de Bon Preu i Esclat), fins al punt que l’any 2022 va ser denunciada per no tenir, ni tan sols, els tiquets de compra en català. Pel que fa a la frase “el català és una llengua que estimem”, no pot ser més cínica. Quan estimes, no margines. Quan estimes una llengua, no assetges qui la parla. Quan estimes de debò, no te’n vantes; ho demostres.
El cinisme, però, juga males passades als mentiders. Veritas, per salvar la imatge, afirma el següent: “Fa més d’un mes que li vam comunicar la finalització del període de prova per no complir les expectatives per les quals va ser contractada. En cap cas la finalització del seu contracte va ser per motius lingüístics”. I en una entrevista a Catalunya Ràdio, el director general de Veritas, amb el mateix cinisme, insistia: “Aquesta noia no ha estat acomiadada, simplement va acabar el període de prova. Només feia dos mesos que treballava a l’empresa”. Nova mentida. Per començar, la treballadora mai no va ser reprovada per la seva feina. L’únic comentari que va rebre va ser que “revisava molt bé la fruita, però que era una mica massa lenta”. No sembla una observació gaire edificant per part de Veritas, tractant-se de fruita. Jo, més d’un cop, per culpa d’haver revisat massa ràpidament la fruita que he comprat, m’he trobat, en arribar a casa, alguna poma o taronja malmesa. Per si fos poc, però, la mentida es fa ben diàfana en aquest petit detall: el període de prova és de sis mesos (6) i la treballadora va ser acomiadada al cap de només dos (2). I, a més, sense atur. No és veritat, doncs, que hagués finalitzat el seu contracte. L’hi van tallar en sec.
Tampoc no és cert que la treballadora fos despatxada perquè volien prescindir del personal de 20 hores. D’aquest ‘personal’, només n’hi havia dues noies, la despatxada i una altra. A l’altra, però, no la van despatxar. També és mentida que l’àudio estigui editat, com diu Veritas. Abans d’enregistrar la conversa amb l’encarregat, la treballadora va anar a denunciar els fets a la Plataforma per la Llengua, on li van dir que sense proves no podien fer res. Va ser aleshores que va tornar a l’establiment i va enregistrar la conversa amb l’encarregat que, aquí sí, li va confessar la veritat. De l’àudio, per a la seva difusió pública, només es va tallar la conversa de caràcter familiar amb una companya al començament. Tanmateix, per evitar suspicàcies, l’11 de maig passat, la Plataforma per la Llengua el va publicar íntegre, tal i com està a disposició judicial.
Parem atenció, igualment, en dos detalls altament significatius del valor que Veritas atorga a la llengua catalana. En l’entrevista d’admissió que es va fer a la treballadora, l’encarregada superior no va parlar en català en cap moment. La treballadora, sí; l’encarregada superior, no. I ja en actiu, l’encarregat li va fer aquesta observació: “Només podràs parlar en català amb mi, perquè aquí no el parla ningú”. I perquè no el parlin, ella tampoc no el pot parlar? Això sol ja demostra quina és la política interna de Veritas amb relació a la llengua catalana.
Un altre element a tenir en compte és que Veritas posa el focus lingüístic exclusivament en la treballadora que fa servir el català com a llengua vehicular i només canvia a l’espanyol (també a l’anglès, al francès, a l’alemany i a l’italià) si algú no l’entén. En canvi, la companya que no parla català amb ningú, “perquè no li agrada”, continua treballant com si res i menyspreant els clients catalans. És la llengua catalana la que molesta a Veritas, és la llengua catalana la que cal esborrar per “problemàtica” en el seu propi país. Per això a Veritas admeten personal que no parla català, però no admetrien mai ningú que no parlés espanyol.
El cas de la treballadora de Veritas discriminada vulnera els articles 14, 16, 20 i 23 de la Constitució d’Espanya, el país de Veritas, els articles 4.2 i 17 de l’Estatut dels Treballadors, i els de l’Agència Catalana del Consum relatius a supermercats i autoserveis d’alimentació a Catalunya, que diuen que els avisos als treballadors han de ser redactats, com a mínim, en català, i que els treballadors tenen dret “a fer ús oral i escrit del català en totes les activitats que es desenvolupin en el si de l’empresa, sense cap limitació ni restricció”. No és, doncs, la treballadora, qui hauria d’haver estat acomiadada, sinó l’encarregada superior per ser el braç executor d’una violació de drets. Al seu torn, Veritas, a més de readmetre i indemnitzar la treballadora per danys i perjudicis, hauria de ser sancionada per haver donat cobertura ideològica a l’encarregada que la va acomiadar.
Acostumem-nos a plantar cara i denunciar tota agressió lingüística que patim, sigui on sigui. Que el client no parli català no vol dir que no vulgui ser atès en aquesta llengua. Fem nostre el lema feminista de “cap agressió sense resposta”. Som a Catalunya i la llengua pròpia del país, com diu el seu nom, és el català. No deixem que les agressions surtin de franc. La tasca de la Plataforma per la Llengua, en aquest sentit, és realment impagable. Però no oblidem que, a més de la via legal, hi ha també la via de la difusió mediàtica. Aquesta és la que fa més pànic a les empreses discriminadores. Recordem que com a consumidors, tenim la paella pel mànec. Aquest pot ser un bon lema: “No hi ha català? Doncs no hi ha diners”. Per cert, avui (15/5/2023) he anat expressament a Veritas Sant Cugat, jo parlo sempre en català i la persona que m’ha atès m’ha parlat tota l’estona en espanyol.