Justa o injustament, el segur damnificat en aquestes eleccions europees és l’espectre polític dels verds. Abans de conèixer els resultats no es podia preveure del cert l’abast del dany per a les formacions ecologistes, i fins i tot després no sabem si la votació els ha castigat per haver-se fet en clau interna o externa, entre altres coses perquè totes dues perspectives comparteixen un dilema de fons entorn de la necessitat d’una Europa que té més competències o uns Estats que en recuperin part de les cedides per enfrontar el reptes d’ara (proteccionisme, frontera, identitat…) i això malgrat saber-se que en anteriors contingències ens vàrem recolzar en la Unió.
No sabem quin nivell de condicionament haurà suposat l’afer Begoña Gómez i la manera emocional i un xic masclista d’enfrontar-ho per part de Pedro Sánchez. El més preocupant i perillós per a les institucions pel que fa a l’enfrontament d’uns i altres en un to tavernari i personalista inèdit no el constatarem fins d’aquí a molt temps després que aquest d’ara de la tàctica i la immediatesa. Sí que sabem, en tot cas, que del conjunt de dubtes sobre claus i pensaments d’una contesa a electoral amb més abstenció que mai emergeix una certesa: la proposta verda ha deixat de convèncer i pot ser per dues raons: pot ser que la gent entengui que des del punt de vista programàtic i declaratiu la sostenibilitat mediambiental és ja una realitat a l’agenda europea. Però la raó alternativa és que una part de la població directament afectada per les mesures que des de la Unió s’han entès com el mínim imprescindible per a lluitar contra el canvi climàtic els ha dit que el preu de la pressa (potser necessària, però també cruel) és la seva aposta reactiva per l’euro escepticisme i el proteccionisme, dos dels trets d’identitat d’una dreta populista a l’alça.
Acabo d’escriure això i encara Itàlia no ha tancat col·legis electorals, per la qual cosa no sabem quant guanyen uns o altres, però sí que sabem que una mena de comprensible NIMBY s’ha instal·lat entre la gent per a la qual ser ecològic, sostenible, eficient és una conducta que els hi surt massa cara i que aquesta pot ser una contundent reacció antieuropeista, capaç d’allunyar els objectius de l’agenda 2030: el verd perd.
