La inesperada (i precària victòria) del Nou Front Popular divendres passat a França ha propiciat una barreja d’eufòria forçada i alleujament provisional entre bona part de les esquerres occidentals. Potser es veia inevitable la majoria absoluta o contundent de Rassemblement National, la denominació actual del Front Nacional de la família Le Pen. També va resultar força rellevant la rapidesa i agilitat en què diverses i heterogènies forces de l’esquerra van pactar tant llistes, com acords, com un programa polític interessant, malgrat que no representa altra cosa que una esmena a la totalitat del macronisme i la involució social que registra França des de la gran traïció dels ideals socialistes que va representar François Miterrand fa quatre dècades.
Els francesos li donen molta importància a la història, que solen barrejar amb eficiència amb la seva mitologia nacional. És per això que la improvisada coalició de comunistes, socialistes, trotskistes ecologistes i altra fauna diversa s’han volgut emmirallar deliberadament amb el Front Popular (en realitat es denominava Rassemblement Populaire) constituït el 1935 i que va governar, amb grans conflictes i dificultats, entre 1936 i 1938, sota la presidència de Leon Blum. El context, si bé molt més extrem que l’actual (cal entendre que era una època de grans moviments vaguístics i insurreccionals en una Europa on les democràcies liberals començaven a ser considerades com a excepcions), no era ben bé simètric a l’actual, si bé es compartia una sensació similar de desmoralització i pessimisme col·lectiu. Els resultats, van ser interessants, encara que l’experiència, a mitjà termini, va resultar catastròfica.
La cosa va sorgir precisament en una època de gran agitació social derivada de l’emergència, com ara, de moviments reaccionaris auspiciats per l’Eix Roma-Berlín, i en què les democràcies anaven caient una rere l’altra. La pèssima resolució de la crisi del 29, amb l’amenaça de la desocupació forçada en una era sense pràcticament subsidis ni estat del benestar, o la crisi d’inflació que representava una amenaça de desclassament de les fràgils crisis mitjanes va polaritzar la societat entre aquells que optaven per un totalitarisme feixista o un totalitarisme comunista. El Front Popular proposava una via intermèdia amb propostes interessants que, posteriorment a la Segona Guerra Mundial acabarien concretant-se en l’estat del benestar. De fet, els acords de Matignon van constituir un seguit de propostes (reducció de la jornada de treball de 48 a 40 hores setmanals, vacances pagades de dues setmanes anuals, subsidis de desocupació, cert control de preu i de la banca o unes condicions per a la negociació col·lectiva més favorables als sindicats) que, com a lliçó històrica, va adoptar bona part dels governs occidentals precisament per atorgar l’estabilitat i el benestar del qual el neoliberalisme en voldria prescindir.
Tanmateix, la societat francesa d’aleshores ja estava massa polaritzada. El 1938 va caure el govern Blum. Hi ha un gran debat històric sobre les causes de l’enfonsament. Certament, la premsa d’aleshores va sotmetre a una gran pressió el govern, les mesures més estratègiques (no es va apostar a fons pel control de la banca o dels preus) i les contradiccions internes en el si de la coalició (els comunistes seguien sempre instruccions de Moscou per absurdes que fossin) van acabar desfent el Front Popular. D’altra banda, la neutralitat davant la guerra civil espanyola (que precisament va esclatar perquè el feixisme va voler aturar un govern del Front Nacional a Espanya i un Front d’Esquerres a Catalunya) el va desacreditar davant el món i els mateixos francesos. Els sectors més reaccionaris van prendre el control del país, i el desgavell i el clima de descomposició política i social interna expliquen allò que Marc Bloch va denominar com a “L’estranya derrota” davant la Wehrmatch el maig de 1940, i el posterior règim col·laboracionista (i en bona part la versió francesa del feixisme) de Vichy.
No és difícil arribar a alguns paral·lelismes entre el Front Popular històric i el Nou Front Popular que va guanyar les eleccions aquest passat 7 de juliol. La fragmentació política, la manca d’un programa mínimament coherent, les urgències de pactar alguna cosa per evitar la victòria de l’adversari, la descomposició social i política que arrossega França en les darreres dècades podrien resultar semblants. Ara bé, hi ha algunes diferències. Els feixismes actuals, més enllà de certa estètica i actitud, són ferotgement antiestatistes. Més aviat són més hereus de Thatcher que de Mussolini. El seu objectiu és desmantellar qualsevol intervenció estatal que no tingui a veure amb la repressió policial i el control ciutadà. La seva agenda és, més aviat, la que Milei imposa a l’Argentina, això sí, amb una certa retòrica antiimmigració (sempre cal descarregar la culpa contra algú). Ara bé, Macron, en aquest sentit, no resulta tan diferent de Marine Le Pen. La seva és una agenda neoliberal, i com ja declaraven alguns dels seus ministres, veuen més perillosa una esquerra que parla de desfer les mesures neoliberals dels darrers anys (com ara el polèmic retard de l’edat de jubilació, imposat autoritàriament mitjançant els mecanismes d’excepció constitucional), les rebaixes fiscals als ultrarics, la destrucció dels serveis públics (especialment sagnants a la França rural), i sobretot, la imposició d’una mentalitat imbuïda de la nova gestió pública (en el fons, la imposició del model de capitalisme despietat fins al més íntim de les relacions humanes) és el que ha fet esclatar la societat francesa. Macron ha estat completament letal per a França, i la franquícia Le Pen només ha fet servir el recurs a l’oportunisme polític, perquè efectivament, la ultradreta es pot considerar, fonamentalment, una espècie oportunista.
L’heterogènia coalició d’unes esquerres que han passat dècades traient-se els ulls mútuament, amb l’espai polític macronista com a necessari per aturar Le Pen no fan presagiar res de bo. Les possibilitats de fracàs en l’interessant programa polític del Nou Front Popular són molt grans. I això és el que pot obrir definitivament les portes del palau de l’Elisi a Marine Le Pen el 2027. Dubto moltíssim que es desfacin mesures com l’endarreriment de l’edat de jubilació, recuperin els impostos a les grans fortunes o desfacin en poc temps la sagnia de retallades en els àmbits de la sanitat, l’educació o els serveis públics amb els vots de l’espai polític de Macron. És més, segurament, com ha passat durant els darrers anys, les possibilitats d’acció política perseverin en polítiques ecològiques de l’estil de restringir l’accés a les ciutats als cotxes dièsel dels francesos de classe treballadora residents a les àrees rurals o en els discursos enaltidors de la multiculturalitat. Probablement s’obre una nova etapa de decepcions, perquè no detecto ni claredat en els objectius ni una clara capacitat de fermesa per assolir-los. I això pot deixar, a mitjà termini, inermes els francesos (i els europeus) davant l’onada reaccionària que actua aliada amb els mercats financers, ja sigui amb la cara amable de Macron, o amb els frikis del Rassemblement National. Els francesos són més amants dels mites que de la història. I és per això que el nou front popular arrossega massa problemes i inconsistències del vell.
