Als anys quaranta del segle passat, les elits franquistes de Lleida van inventar el leridanismo, una mena de localisme recelós i queixós de la llunyania de Barcelona. Entre 1938 i 1948, van enfortir un sentiment d’inferioritat envers la capital i un patriotisme lleidatà espanyolista que mirava cap a l’Aragó i aspirava a desenganxar-se de Catalunya.
Als anys seixanta, aquest invent aparentment estrambòtic i sentimental va desembocar en el dibuix d’un nou mapa, que fins i tot va aparèixer a alguns llibres de text del règim franquista. El leridanismo va engendrar el projecte d’una nova regió espanyolíssima, anomenada Valle del Ebro. L’estratègia estava vagament inspirada en el model i el nomenclàtor del centralisme francès, basat en rius i no en territoris històrics, amb l’objectiu de trencar identitats, arrels i cultures. Just el que feia falta per acabar amb la sempre rebel i sediciosa Catalunya.
La futura regió natural havia d’abastar tota la conca del riu Ebre. La capital seria Saragossa i inclouria les províncies de la Rioja, Navarra, Àlaba… i Lleida. El fonament era aquest: “Lérida, la ciudad que tiene tanto de catalana como de aragonesa […], que además de sentirse española, es la población más aragonesa fuera de Aragón […] Nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”.
Jugada mestra del franquisme lleidatà, vista amb bons ulls des de Madrid.
Lleida deixava Catalunya per passar-se a una mena de Gran Aragó i es descatalanitzava definitivament. Les altres tres províncies haurien passat a ser la Cataluña Marítima o la Región Nordeste, també a partir de la plantilla territorial francesa.
Ara pot semblar una animalada, però allò era un projecte brillant i viable, enfocat a la destrucció definitiva de l’emprenyadora Catalunya. Un projecte en la línia de l’amputació del Rosselló i la Cerdanya, al segle XVII, després de la Guerra dels Segadors. O també en la línia del mapa de Tabarnia i Tractoria, gran aportació de tota la gentota de Ciudadanos per dividir Catalunya en dues: una regió castellanitzada i una pagesia de tractors, barretines i calçotades. Les mateixes malvades intencions es troben en projectes polítics de divisió de l’esfera catalana, com l’àrea metropolitana de Barcelona, l’extirpació de la catalanitat al País Valencià i les Illes o l’asfíxia de la Franja.
Però el leridanismo va topar, entre d’altres, amb un català de pedra picada anomenat Josep Vallverdú. Sí, l’escriptor i mestre que se’ns va morir fa alguns dies a Balaguer, als 103 anys, després d’una vida llarguíssima i fèrtil com poques.
L’any 1967, Vallverdú, al capdavant d’un petit equip, va publicar un llibre que tenia com a títol Lleida, problema i realitat i que havia nascut amb la inspiració de Jordi Pujol, torturat pel franquisme, empresonat a Lleida i desterrat a Girona. Uns anys després vindria un altre llibre cabdal, Proses de Ponent. Dos llibres que van caure com bombes enmig d’un clima social lleidatà en el qual s’estava ja plantant cara, dintre de les amables limitacions del franquisme, a aquella bestiesa que hauria pogut significar la mort definitiva de Catalunya i de Lleida.
Aquest concepte aparentment obvi, terres de Ponent, s’aferma en el context de la lluita contra l’estratègia franquista. Vallverdú va fer la guerra amb les paraules i conceptes, amb la geografia, amb la identitat, i va contribuir decisivament a la derrota d’aquell projecte polític que tenia com a únic objectiu acabar per sempre amb Catalunya, reduir-la a una coseta folklòrica, turística o gastronòmica. En la línia francesa, vaja, que a Madrid sempre s’han mirat amb tanta enveja.
Ponent era i és el ponent de Catalunya, així de simple i geogràfic, així de potent. No de l’Aragó ni d’Espanya. De Catalunya.
La paraula Ponent era i és poderosa, fonamental als anys seixanta i ara mateix, en un país que no ha superat mai les tensions i dialèctiques centre-perifèria, que no té cap mena de noció ni projecte de Catalunya ni de Països Catalans i que malviu enmig de la depressió, les traïcions i el desengany del post Procés, que ja va de cara al novè aniversari.
Josep Vallverdú era moltes coses en un sol home. Digne, dur, sensible, murri, tocant sempre de peus a terra. Aquests dies s’han recordat moltes de les seves facetes, a través d’una llarguíssima biografia de 103 anys. Però ara que se’ns ha mort un heroi català i lleidatà, un d’aquells homenots de talla gegantina que només surten de tant en tant, no està de més recordar la faceta de Josep Vallverdú com a patriota, com a combatent de la vella guerra contra Espanya. I també la seva fe mineral, aferrissada, en una victòria que ja veia a venir que potser trigaria una mica, però que, deia ell: “Tinc claríssim que arribarà”.
