Sempre m’ha sorprès la presumpció de feblesa mental i emocional dels súbdits -és a dir, tots nosaltres- que sustenta un edifici tan frontalment contrari a la democràcia com és la monarquia. Em costa molt d’entendre en què ajuda una mena de safari fotogràfic de la família Borbó a unes persones que ho han perdut tot, fins i tot la vida de familiars, veïns i amics, i que no rebran res més que empentes i cops de colze policials si intenten acostar-se a menys de quinze o vint metres de la comitiva reial. Més encara en el cas de Paiporta, on van forçar l’aturada temporal dels equips de rescat per aconseguir algunes imatges de sensibilitat impostada per part de l’aplec familiar amb més privilegis de Madrid. En definitiva, quina mentalitat equilibrada podria evitar llançar fang als que estan obstaculitzant, en benefici propi, el retorn a la vida d’un poble arrasat?
Però encara em crida més l’atenció la imponent maquinària mediàtica madrilenya que ha intentat convertir aquesta rebel·lió dels vasalls en un acte de protesta contra els polítics, assenyalant específicament Pedro Sánchez. Un relat que, efectivament, s’adreça a mentalitats febles i emocionalment infantils que atorguen -sense cap justificació- una gran preocupació social a l’hereu successiu de Joan Carles I i el general Franco. “Si quieres no vengo y me quedo en Madrid“, va dir Felip VIè, amb prepotència borbònica, a un dels afectats que intentava raonar, educadament i amb tota la lògica, que aquell no era el moment d’arraconar les màquines excavadores per fer-se una foto.
La monarquia espanyola, amb epicentre a Madrid, s’erosiona per territoris. L’autoritarisme i el culte a la personalitat dels borbons sempre ha tingut moltes dificultats al País Basc i, a Catalunya, l’hostilitat derivada del discurs agressiu del 3 d’octubre de 2017 és socialment majoritària. Ara, la nova esquerda ha aparegut al País Valencià, on milers de ciutadans han emergit -dolguts, però amb tota la dignitat- del fang del vasallatge.
