Cada estiu tornem a llegir en els diaris el mateix missatge: que una tercera part de les famílies no es podran permetre anar ni una setmana de vacances durant l’estiu. I caldria afegir que ni ara, ni ahir, ni, pel que es veu, mai, perquè tampoc jo ni la major part de la gent del meu entorn ens ho vàrem poder permetre durant molts anys. Bé, sí, un parell de cops, de molt petits, amb la família vàrem anar a Mallorca i Torremolinos per molt poc preu i gràcies a un programa d’un ministeri franquista que s’anomenava “Informació i turisme” (en tantes coses el programa social del franquisme, e se sembla al de Podemos…). Però en general, si es podia, el que feia la gent, com es veu a la sèrie “Cuéntame cómo pasó”, era anar al poble familiar, on els que no havien anat a buscar-se la vida a les grans metròpolis els tornaven a acollir any rere any, en general amb alegria. Recordo a la mateixa Carme Chacón esmentar a aquests efectes, que a alguns en tornar al poble, els hi deien “els catalans” pel fet d’arribar des de Barcelona, quan havien nascut fora. Els altres catalans. Però tant fa, també n’hi havia que tornaven a pobles de Segrià, de l’Empordà o de les Terres de l’Ebre.
Perquè vacances significa temps en què legítimament no es treballa, un dret associat al treball remunerat com, en canvi, no ho és marxar del domicili per allotjar-se en un hotel o apartament, cosa que es comença a veure com una necessitat perquè ens hem adonat que passa el temps, parlem de progrés, però molts habitatges continuen sent indignes d’aquest nom. Sí que podríem demanar als poders públics que compleixin amb el principi rector de la política social econòmica allotjat a l’article 47 de la Constitució, que l’única cosa que reconeix, i sembla que és massa, és l’obligació de l’estat de procurar que els habitatges que tenim siguin dignes per viure.
Pel que fa a anar de vacances (no a fer-ne) els percentatges dels quals no poden són com sempre. I sí, segurament ara es dona menys entre el jovent, ja que prefereix viatjar a estalviar, potser pel fet de suposar que mai podran tenir els diners per l’entrada d’un pis, com si aquest pis s’hagués de tenir ja i sense prescindir de res. No, un terç de la població no pot de vacances, però cal preguntar-se en quin moment de la vida es troben, què estan disposats a fer per aconseguir els seus somnis, quins somnis tenen. I si després de posar tot de la seva part en fer-los possibles, cal exigir als nostres governants el cau d’oportunitats necessari perquè la possibilitat teòrica sigui mínimament probable.
