Arran de les eleccions europees i de la constitució de la mesa del Parlament, una vegada més Artur Mas i Carles Puigdemont han tornat a reclamar “la unitat de l’independentisme”, expressada en forma de llista conjunta. Conjunta entre Junts i Esquerra, perquè la CUP sempre se n’ha mantingut al marge i perquè no és probable que Mas i Puigdemont hagen apel·lat també a Aliança Catalana.
La nova petició ha fet aflorar els vells dilemes i les discrepàncies més velles encara. Sobretot, la discussió eterna a l’entorn de l’atracció o el rebuig que pot exercir sobre els votants una opció d’aquestes característiques. N’hi ha que, abans i ara, afirmen que una llista unitària suma i n’hi ha que mantenen que és just el contrari, que resta, i molt.
No hi ha manera de contrastar la diferència. Encara que els aspirants a savi de Sió n’aporten totes les proves i facen experiments de Cheminova amb l’estadística i l’alquímia, no es pot demostrar res de segur en un sentit o en l’altre. Qualsevol ucronia en aquest sentit ens aparta de la realitat. L’única experiència que s’hi pot adduir va ser la llista de Junts pel Sí, i en aquell moment va quedar clar que una part de l’electorat va decantar-se per la CUP com a garantia nacional més fiable per assegurar la fermesa de l’argamassa de Convergència i Esquerra.
La premissa bàsica innegable en tota aquesta història, que cada dia s’assembla més a una historieta, és que sense la unitat de tots els partits i totes les organitzacions dites “civils” que es consideren independentistes tot plegat no passa de ser una broma. La contradicció macabra és que aquesta unitat n’és precisament el taló d’Aquiles. La baula més feble de la cadena.
Segons alguns analistes -en tenim més que poetes i tots parlen sempre ex càtedra-, el referèndum de l’1 d’octubre és precisament la constatació que hi va haver unitat, tan precària i forçada com es vulga, però que va funcionar. A bacs i redolons, a cosits i a recosits, aquella unitat va aguantar i per això es va poder avançar fins on es va avançar.
És una manera de veure els fets. També n’hi ha una altra de menys entusiasta. Es pot entendre igualment que, si l’intent va acabar com va acabar, va ser precisament perquè la desbandada final va constatar tots els recels, les desconfiances i els enfrontaments interns que acompanyaven la falsa estratègia unitària. En els darrers moments aquesta rivalitat -que avui és odi i ressentiment- va frustrar la presa de decisions més arriscades o una retirada ordenada molt més sòlida.
Si avui la gent que més va il·lusionar-se amb el procés se sent enganyada, és precisament perquè han constatat que allò que animava cada partit a mantenir la unitat era l’esperança de ser els darrers en la cursa per traure’n un profit final. Amb aquesta curtedat de mires la cosa encara va acabar millor del que podia haver acabat. No hi ha unitat en allò que s’uneix a contracor i amb pretensions amagades. Com que molts independentistes ara en són conscients, això pot explicar l’abstenció i la darrera derrota del moviment. Asseguraria ara una candidatura unitària entre Junts i Esquerra la recuperació de la majoria absoluta de l’independentisme al Parlament? Ai!
Aquells que tinguen una mica de memòria recordaran que també en aquell moment va ser Artur Mas qui més insistia en la pretensió -en la pretensió unitària- i a donar-li forma de llista electoral única. Sempre ho va fer contra el parer d’Esquerra Republicana. Si al remat es va poder constituir la llista de Junts pel Sí, va ser per la insistència de les associacions dites civils. Oriol Junqueras ho va acceptar de mala gana i mai va fer la sensació de creure’s del tot una jugada que ell considerava que beneficiava exclusivament els interessos del mateix Mas i de Convergència.
A part moltes altres consideracions, el quid de la qüestió era -lògicament- qui liderava l’opció. Encara que Artur Mas va proclamar que ell no havia d’encapçalar la llista electoral per Barcelona -ho va fer Raül Romeva-, al final va ser ell qui va optar a la presidència. Una opció que només va frustrar el resultat electoral de la CUP. El paper que Mas es reservava en la proposta era el de liderar l’intent. I és exactament aquest liderat allò que repugnava a Esquerra.
Per sota de tots aquests sentiments epidèrmics hi havia un mal profund que encara perdura. D’un costat, l’avidesa convergent de considerar-se pal de paller i de voler relegar els republicans al paper de comparsa forçada. De l’altre, l’ànsia d’Esquerra de voler substituir els convergents en una hegemonia que els primers quasi consideraven herència bíblica. Només cal llegir el darrer llibre de David Madí per constatar de nou el paper que els uns s’atorgaven i que els altres els volien arrabassar.
Amb aquell espart només es podien fer unes espardenyes precàries.
En tot el procés independentista sempre ha estat en joc el liderat del nacionalisme català i qui n’ocupava la centralitat. Encara ara. No es dediquen a una altra cosa. No es mou un altre interès. Als uns i als altres.
També es pot pensar que tot això és tan lògic com lícit. Els dirigents de Junts -en aquest sentit, absolutament hereus del sentiment convergent- tenen dret a pensar que, si no són ells que ho lideren de la manera més efectiva, l’independentisme català no té ni sentit ni futur. A l’altre costat, els dirigents d’Esquerra també en tenen a considerar que amb “els convergents” al davant tot plegat no pot arribar enlloc. Fora d’aquest binomi els dirigents -perdó, que allà no n’hi ha- de la CUP tenen igualment tot el dret a sentenciar que els altres són la causa de tots els mals del país, un país impresentable socialment i servil nacionalment si no manen ells.
Tot això no ha canviat. És difícil de creure que amb els líders i els partits actuals tot això pot canviar. És aquest exactament el punt on es troba l’independentisme. Allà on era el catalanisme molt abans del referèndum de l’1 d’octubre. Per tant, qualsevol crida a una candidatura electoral unitària és una volta de sénia més. Una volta de ruc.
