El congrés del Partit Popular Europeu (EPP) fou, finalment, un aquelarre per a Von der Leyen. Els seus històrics rivals entre les files dels conservadors alemanys, Manfred Weber i Friedrich Merz, aprofitaren l’ocasió per fustigar les institucions europees pel seu ecologisme i mostrar el seu rostre més intransigent contra la immigració i el multiculturalisme. La duresa del discurs dels conservadors alemanys, sempre moderats i suaus en l’aspecte nacional, però inflexibles en l’econòmic, evidenciava el canvi de rumb de la política europea. L’estratègia és la convergència entre dreta i extrema-dreta per salvar la Unió Europea sense que se sàpiga molt bé qui fagocitarà a qui.
El populisme de dretes és la conseqüència de quasi vint anys de polítiques d’austeritat, de castració fiscal de les generacions joves per mantenir el poder adquisitiu de les classes acomodades envellides. La protecció de les rendes del capital i els interessos dels creditors al cost de gravar el treball, la capacitat productiva, la inversió i el risc. En lloc de l’eutanàsia dels rendistes proclamada per Keynes, hem patit vint anys d’extensió de la seva esperança de vida gràcies al suport vital prestat pel Banc Central Europeu.
La prolongació d’aquest estancament i paràlisi ha colpejat, especialment, els xicons joves d’ascendència continental. Si els fills dels immigrants, malgrat totes desigualtats patides, han experimentat canvi i progressió, els joves europeus d’origen coneixen la decadència, el declivi o, al seu torn, l’emigració. Vivim pitjor que els nostres pares i l’adaptació a aquesta realitat ha generat frustració, ràbia i odi. Aquest brou de mala sang, a més, no ha rebut cap atenció per part dels partits d’esquerra, on han proliferat els activistes de l’atenció que han fet carrera insultant-los i humiliant-los per promocionar els seus llibres i xarrades. Un trist còctel que ha servit per abonar el camí dels partits d’extrema dreta fins a una posició quasi hegemònica al continent.
Tanmateix, el keynesianisme militar capgirarà la situació. Ara les institucions invertiran, l’Estat augmentarà la despesa i s’iniciaran polítiques inflacionàries que perjudicaran les rendes del capital i els interessos dels creditors en favor de les rendes del treball. A més, les polítiques de reclutament impulsades pels exèrcits tindran com a principal beneficiari els joves sense formació. Per primer cop en molts anys, ells seran la prioritat de la despesa pública i, amb tota la retòrica castrense que ens espera, sentiran que els valors tradicionals de la masculinitat tornen al centre de l’espai polític. La seva frustració i ràbia s’atenuarà, es moderaran i seran conservadors com Déu mana o, com a mínim, això esperen a l’EPP.
De fet, la gran escissió entre la dreta europeista i els populismes de dreta era l’austeritat. Un cop l’EPP abandoni els seus dogmes econòmics, l’acord en totes les altres posicions serà fàcil: les institucions comunitàries, malgrat tota la retòrica populista, sempre han promogut polítiques dures respecte de la immigració, que són transversals fins als socialdemòcrates europeus. El problema amb la gestió de la immigració no és de valors, perquè cap partit la promou o la defensa; la dificultat és pràctica perquè ningú sap com aplicar mesures contra la immigració sense construir un Estat policial. La realitat és que deportar, simplement, és massa car i controlar les fronteres amb els actuals fluxos d’intercanvis comercials també és del tot impossible. Per tant, la convergència sembla irremeiable i el Congrés de València fou la invitació de l’EPP a Meloni perquè els seus feixistes ingressen en el partit que, realment, controla les institucions comunitàries.
La gran perdedora és, paradoxalment Von der Leyen. En un principi, té unes credencials magnífiques per liderar aquest reagrupament: mai no fou un falcó en temes fiscals i sempre s’ha mostrat sensible a les demandes de francesos, espanyols i italians de major flexibilitat pressupostària. Així mateix, també ha mantingut una posició forta en temes d’immigració i ha afavorit la col·laboració amb tercers països per reprimir els fluxos d’immigrants tot i els reiterats abusos que cometen. El problema és que la seva agenda de govern pivota sobre el Pacte Verd Europeu i els seus socis de referència són els ecologistes per sobre dels socialdemòcrates.
Per altra part, en política exterior els verds alemanys han sigut els més bel·ligerants contra Rússia i dels principals defensors d’Israel i tot això ha permès una confluència d’interessos. A més a més, també hi ha sintonia personal entre les dues posicions ideològiques: els verds i Von der Leyen són tecnòcrates elitistes que desconfien de la gent comuna. Menyspreen els agricultors, la població rural i els votants sense estudis i, en el fons, consideren que són mereixedors de totes les desgràcies i infortunis que pateixen, perquè no s’han esforçat, no han estudiat, no han viatjat i no parlen idiomes.
Von der Leyen està marcada per un profund orgull aristocràtic: sent que per natura està obligada a dirigir. Ella es dedica a la política perquè la seva feina és manar, no guanyar eleccions. Detesta el populisme perquè no suporta el poble. No sap donar besos, abraçades i resultar simpàtica, malgrat que el seu partit és el partit popular. D’aquesta contradicció sorgeix la topada que fa impossible una reconciliació amb els seus o que s’avingui a col·laborar amb els populismes de dreta. Per a ella, es tracta d’una aliança contra la seva natura.
Curiosament, la seva petita venjança amb els seus ha sigut reunir-se amb les associacions de víctimes de la DANA. Gràcies a l’estratègia de pressió a les xarxes feta per Mai Més, el seu equip ha convidat els afectats a reunir-se amb ella el pròxim dimarts 13 de maig a les 11 h al seu despatx oficial. És una reunió singular, perquè la Comissària, qui no és una representant elegida directament pel poble, no es reuneix amb membres de la societat civil. No té interlocució directa amb els votants, sols amb els oficials dels estats membres de la Unió.
És un fet insòlit, encara més perquè Pedro Sánchez no s’ha reunit amb les víctimes i Mazón tampoc ho ha fet oficialment. En aquest silenci indecorós, Von der Leyen ha decidit brillar i fer mal als seus correligionaris. Sap que la DANA mostra totes les vergonyes de la complicitat de l’EPP amb el negacionisme climàtic dels feixistes. A Brussel·les tots volen una foto amb les víctimes i posar la DANA al centre del debat polític europeu, perquè saben que la Generalitat Valenciana és l’alumne precoç de la convergència de les dretes. Els vuit valencians que venen, sense saber-ho ni voler-ho, aterraran a l’epicentre de la batalla política europea.
