Fa temps que hi dono voltes, a l’estat de moltes coses a la ciutat de Barcelona: m’amoïna, sobretot, la pèrdua de dignitat i de cura per la vida que s’ha apoderat dels carrers i dels espais comuns a la ciutat, fet que relaciono, a més, amb les fortes dinàmiques de segregació dins les que vivim.
En dic pèrdua de dignitat i de cura per la vida, per exemple, a la poca importància que donem al fet d’haver convertit l’alimentació en un indicador de privilegi o de segregació: hi ha qui obre el mòbil per ordenar que li portin el menjar al sofà, i hi ha qui ha de córrer en bicicleta sense mirar-se les normes bàsiques de convivència viària, perquè ha d’arribar en un temps determinat a dur-li el menjar al del mòbil. En dic pèrdua de dignitat i de cura per la vida, també, a com ens estem acostumant a viure entre brutícia i soroll, a com hem normalitzat que a Barcelona hi hagi barris sencers on hi ha barraquisme vertical, perquè dins un pis de menys de vuitanta metres quadrats hi viuen deu persones. En dic pèrdua de dignitat i de cura per la vida, també, al fet que no ens importi en quines condicions estan contractades i viuen els centenars de persones que ens estan construint les grans infraestructures de la ciutat.
Totes aquestes dinàmiques de segregació tenen a veure amb la immersió neoliberal que ha fet Barcelona, capbussant-se en un capitalisme depredador dins el qual és cada cop més difícil surar per a la major part de la seva societat. I aquí, aquí és on m’encaixa la idea d’aquesta mena de nova colonització que enunciava en el títol d’aquest text: la dels expats.
Colonitzar, deia fa uns dies, “vol dir expandir-se amb el cos i els artefactes propis, apropiar-se de territoris”… i deslegitimar, també, tot allò que hi havia abans en aquell territori: els costums, la llengua, la cultura, per exemple. Què podria ser que fos això, el que fan els expats, amb Barcelona? Sabem que amb els sous d’altres països europeus, a Barcelona, ells no tenen la dificultat que tenim la major part de la ciutadania per poder garantir el dret a l’habitatge. Sabem, també, que no tenen dificultat per finançar els privilegis que els separen de la major part de la ciutadania, i sabem, ves per on, que ha quedat deslegitimat a Barcelona què esmorzàvem nosaltres, i quina llengua parlàvem al carrer.
La cosa és que la barreja entre la immersió en forts processos de segregació i aquestes noves formes de colonització fa de Barcelona, avui, una ciutat sense ànima, poc humana i difícil de seguir estimant. Sí, perquè si algun dia, a aquesta ciutat algú se la mirava de lluny per allò que era i tenia, avui, sens dubte, qui més qui menys se la mira pel que pot fer amb ella, en ella, sense pensar qui era i com era ella. Aquella, la Barcelona que un dia algú va decidir que “calia posar guapa”.
