Ara fa uns dies, el Ple del Parlament va rebutjar la proposta de Junts, de reclamar el nivell A2 de català per renovar la residència als immigrants regularitzats, i el B1 per acreditar l’arrelament en nous processos ordinaris. Amb els vots en contra de PSC, ERC, Comuns, PP, Vox i CUP (AC es va abstenir), la proposta no va prosperar. És a dir, l’esquerra catalana i la ultradreta ben abraçades, van votar contra la llengua catalana. I és que la nostra llengua té molts enemics a fora, però els més perversos són a dins.
La manca de polítiques assertives en defensa del català –als antípodes de les del francès al Quebec– aboquen el català al caire de la desaparició. I és precisament per combatre això, per poc que pugui ser, que la regidoria de Política Lingüística de l’Ajuntament de Sant Cugat va crear l’any passat la Setmana de la Llengua –iniciativa perfectament extensible a tots els Països Catalans–, que consisteix en una setmana farcida d’activitats relacionades amb el català amb el suport d’un munt d’entitats locals i nacionals, com ara Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Mantinc el Català, ANC i Associació de Municipis per la Independència. El govern municipal va tenir l’amabilitat de demanar-me que en fes la conferència inaugural d’enguany, i ara em plau apropar-vos-en el contingut. Com comprendreu, pel fet de tractar-se d’una conferència de mitja hora, no és factible encabir-la en el format periodístic, però gràcies a El Món, sí que és possible reproduir-ne alguns fragments. Disculpeu, tanmateix, que, pel fet de tractar-se de fragments subordinats a l’espai disponible, la línia narrativa original es trenqui en alguns punts. Els fragments són aquests:
«La llengua catalana, com el seu nom indica, és la llengua pròpia de Catalunya. Cap poble té dues llengües, o tres, o quatre… Els estats, sí; els pobles, no; les nacions, no. El català és la llengua del poble català, la llengua de la nació catalana, de la mateixa manera que la llengua italiana és la llengua del poble italià, o la llengua danesa, la llengua del poble danès. Hi ha llengües, tanmateix, que pel fet de tenir molts parlants, poden ser percebudes com a més “importants”, o més “necessàries”, però és una percepció errònia. L’única llengua veritablement necessària d’un poble és la seva. No hi ha llengües superiors ni llengües inferiors. Acceptar-ho, equivaldria a considerar que hi ha pobles superiors i pobles inferiors; pobles amb dret a imposar la seva llengua a un altre poble, i pobles que haurien d’esborrar la seva davant d’una altra que se’ls declara superior i que els és imposada com “la lengua común”. Entendreu que cap poble no pot acceptar aquest principi supremacista per una simple raó de dignitat. La llengua comuna d’un poble és la seva, cap poble té una llengua comuna que no sigui la pròpia. I precisament per això no li’n cal cap altra per comunicar-se amb si mateix.» […]
«Les dades que ens informen de la profunda davallada experimentada per la llengua catalana, pel que fa a l’ús social, són terriblement inquietants. Ho són tant, d’inquietants, com ens advertia l’estimada lingüista Carme Junyent, que s’acosten al llindar per sota del qual, d’acord amb els paràmetres de la sociolingüística, una llengua entra en un procés de substitució pràcticament irreversible. I aquest llindar és el del 30%. Nosaltres som al 32,6%. Quan l’ús social d’una llengua cau per sota del 30%, fer marxa enrere és pràcticament impossible. Amb l’escola i els mitjans de comunicació no n’hi ha prou. I no pas perquè els seus parlants s’hagin tornat muts, sinó perquè han substituït la seva llengua per una altra. El bilingüisme és una fal·làcia, perquè sempre hi ha una llengua que desplaça l’altra d’acord amb un principi invariable de la naturalesa: el peix gros es menja el petit.» […]
«No es pot protegir la llengua sense protegir-ne els parlants, uns parlants que a Catalunya estan escandalosament desprotegits. […] De portes enfora, s’anuncia que es taparà un forat aquí i un altre allà, però mentre ens entretenen amb el forat, creen beques literàries de 80.000 euros per reforçar la literatura en llengua espanyola; esborren la llengua catalana en actes a l’estranger; espanyolitzen internacionalment la imatge de Catalunya presentant-la no pas com el que és, una nació d’Europa, sinó com quatre províncies espanyoles; canvien la llengua d’Antoni Gaudí; subvencionen grups teatrals catalanofòbics que presenten espectacles en què es tracta el poble català de feixista; fan orelles de marxant a les repetides queixes de la Plataforma per la Llengua per la marginació de la música en català en diversos festivals subvencionats; lliuren Creus de Sant Jordi a personatges que han fet de la catalanofòbia un tret de la seva personalitat; donen rellevància a escriptors que no només no han escrit mai ni mitja línia en català, sinó que, tot i haver nascut a Catalunya, han format part de col·lectius, com el Foro Babel, que han signat manifestos en contra de la llengua catalana i que, a més a més, han expressat que la diada de Sant Jordi els fa fàstic.» […]
«Part d’aquesta ofensiva és la instrumentalització que l’Estat espanyol fa de la immigració. Especialment, és clar, de la immigració de parla espanyola, que és utilitzada per residualitzar la llengua catalana i els seus parlants, i, de retruc, l’independentisme. No és cap estratègia nova, és tan antiga com els segles i tots els imperis l’han practicada. La Xina ho està fent ara mateix al Tibet. Vull dir que no és en la immigració, on hem de posar el focus, sinó en l’Estat espanyol i en l’objectiu que el mou. No és per atzar, sinó per nacionalisme, que l’Estat espanyol dóna un tracte preferent als nouvinguts de parla espanyola amb relació als nouvinguts que parlen altres llengües. I com que Catalunya és una nació sense Estat, no disposa de les eines necessàries per gestionar les 125.000 persones que, pel cap baix, li arriben cada any. I no només això. El fet de no tenir Estat fa que cap dels nouvinguts percebi que ha arribat a una nació que es diu Catalunya. Tots, sense cap mala fe, només per desconeixement, estan convençuts que són a Espanya, que la llengua pròpia de Catalunya és l’espanyol i que el català és una cosa folklòrica que parlem els catalans “si no hi ha visites”. No hi ha res –i encara menys amb el Govern que tenim–, que els permeti visibilitzar que Catalunya és una de les més velles nacions d’Europa. La Terra és de tots, amics. Tots els habitants de la Terra anem en el mateix vaixell i l’única manera de no anar a la deriva és respectant-nos. Per això hem establert normes de convivència. El nouvingut té drets, naturalment que sí, i està bé que reivindiqui el seu dret de ser respectat. Però també té deures, i un deure indefugible és el de respectar la llengua del poble d’acollida, és a dir, aprendre la seva llengua. […] Les dades que no veiem mai, ves per on, són les de l’absentisme a les classes i de l’abandonament. […] Al cap de pocs mesos, els nouvinguts s’adonen que no els cal el català per viure; s’adonen que la llengua d’autoritat no és el català, sinó l’espanyol, que és la que necessiten per trobar feina, perquè a la feina no els demanen que parlin català, els demanen que parlin espanyol. I encara que parlin català, no els agafaran mai si no parlen espanyol.» […]
«El coneixement de la realitat no ens ha de fer pessimistes, ens ha de fer combatius, indefallents. Perquè la llengua catalana no és morta. Està amenaçada de mort, sí, però no és morta. Els catalans no parlem una llengua morta. Tot al contrari, és viva. La prova és que té grans enemics. Si fos morta no en tindria cap. Altres llengües, com ara el suec, el danès, el finès, el portuguès o el neerlandès tenen un Estat que les protegeix; el català, en canvi, només ens té a nosaltres, els catalans. Tenim una llengua meravellosa, amics; una llengua mil·lenària que ha articulat el pensament de generacions i generacions de catalans al llarg dels segles, una llengua que ha configurat la nostra personalitat, el nostre caràcter, la nostra visió del món i de les coses, la nostra manera de ser i d’entendre la vida. La llengua catalana, com diu el seu nom, és la llengua del poble català, és la llegua d’una civilització. Deixar que desaparegui equival a desaparèixer també nosaltres com a poble. Una llengua, per sobreviure, ha de ser imprescindible en algun lloc del món, per petit que sigui, perquè no és el pes demogràfic dels seus parlants el que atorga universalitat a una llengua, és la voluntat de fer-la rendible, útil, necessària i, sobretot, sobretot, sobretot, imprescindible per part del poble que la té com a pròpia. En altres paraules: si una llengua és prescindible és perquè n’hi ha una altra que és imprescindible i que n’ocupa el lloc. La llengua catalana uneix, la llengua catalana no és frontera, és pont. Fem, doncs, que visqui en plenitud al costat de les altres llengües del món. No hi ha fórmules secretes per aconseguir-ho. Només n’hi ha una i és universal: que sigui imprescindible per viure a Catalunya. Els catalans en parlem molt de la llengua, moltíssim. Però el que la salvarà no és pas que en parlem, el que la salvarà és que la parlem.»
