En els darrers mesos, diversos mitjans, acompanyats d’alguns experts, alerten sobre una presumpta epidèmia de trastorns mentals, especialment entre els adolescents. Si més no, les estadístiques del Departament de Salut indicaven un 40% més de visites relacionades amb la salut mental que el 2019. Sembla un fenomen estès arreu d’occident i que va més enllà de l’impacte de la pandèmia, on el confinament va propiciar una situació inèdita. I de fet, sembla que el corrent arrenca des d’inicis de la dècada passada, quan la crisi econòmica va devastar moltes famílies.
Servidor de vostès, que com a historiador ha fet vot d’escepticisme i mira de no deixar-se impressionar per l’actualitat, considera difícil calibrar sobre si això es tracta d’una qüestió extraordinària, o sobre si el fet de posar el focus al damunt d’un col·lectiu (uns adolescents tradicionalment bandejats de l’espai i l’atenció públiques) fa que surtin a la llum qüestions inherents a una etapa vital marcada per dificultats normalment irresolubles. O potser la insistència sobre la salut emocional d’un col·lectiu heterogeni que comparteix edat i angoixes existencials pot generar distorsions en la percepció pública. En tot cas, sembla que els opinadors habituals estan cedint a la temptació de batejar aquest contingent com a “generació de vidre”, en referència a una teòrica fragilitat que sembla projectar-se en el tractament mediàtic.
Cada generació s’emmarca en unes coordenades històriques, socials i circumstancials que són les que acaben conformant certs trets comuns. La generació de la postguerra va conèixer la fam, les privacions i la por com a “patria común e individible de todos los españoles”. La meva generació, la de la dècada de 1960, si bé va disposar de moltes més oportunitats professionals i personals, va ser la primera a experimentar la precarietat laboral com a sistema, l’especulació immobiliària com a factor d’empobriment i va quedar delmada per la irrupció mortal de la droga o la SIDA. La generació nascuda a les dècades del 1980 i 1990 van ser els primers a disposar d’identitat europea (viatjar, anar d’Erasmus,…) i els primers a haver d’acceptar la impossibilitat d’emancipar-se en una era d’habitatge prohibitiu, contractes temporals i salaris mileuristes. La nascuda amb el nou segle no han conegut altra cosa que crisi, retallades i excuses polítiques, en una era de segregació i desigualtats que comencen a recordar les societats llatinoamericanes.
Qui són els adolescents que demanen auxili? Quines són les circumstàncies que els marquen? Potser hauríem d’acceptar que les condicions de competitivitat que fonamenten el sistema econòmic s’han dut fins a l’extrem. Si la condició humana tendeix a fer servir la comparació com a gest reflex, les xarxes socials i la digitalització fa que els nostres infants i joves no competeixin contra els seus homòlegs del barri, del poble o de la classe, sinó contra el món sencer emmascarat amb Photoshop. La pressió estètica, vital, existencial en un moment en què una pantalleta de sis polzades representa una finestra al món alhora que un mirall trucat, es podria considerar com a una minibomba nuclear bruta. El neoliberalisme, aplicat a la vida quotidiana on el consum esdevé oci i la solidaritat una inconveniència, ha desmantellat els vincles interpersonals. A diferència de la meva generació, certa sobreprotecció i oci reglat ha impedit a molts crear la seva pròpia tribu, eina indispensable d’una educació informal i necessària socialització anàrquica. La sobreprotecció familiar, sovint contrastada amb famílies cada vegada més disfuncionals i horaris laborals qatarians, ha generat una gran confusió i una pèrdua de pes de les institucions familiars com a eines educadores. D’altra banda, les creixents perspectives de desclassament i precarietat, malgrat que els joves compleixin amb el que se’ls pugui exigir, genera una desmoralització col·lectiva frustrant. I, finalment, la degradació profunda dels sistemes educatius dels darrers anys, en plena reconversió vers en no-res, ha convertit l’educació d’adolescents i joves en un caos, un campi-qui-pugui en què la societat –i els mateixos joves– està deixant de confiar.
Efectivament, escoles i instituts estan esdevenint un problema. Els sistemes educatius, eines de capacitació professional, socialització civil, aprenentatge de coneixements formals i d’adquisició d’habilitats personals està protagonitzant una reconversió vers una mena de no-lloc, un espai de trànsit, un àmbit indefinit, una àrea desregulada. Les actuals tendències educatives estan servint per despullar la institució de coneixement i eliminant el paper de referents educatius dels docents. També està transformant el temps educatiu una mena de lapse temporal eteri, desregulat i desproveït de sentit o contingut. Aquest estiu va arribar l’advertiment del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu que posava en evidència com els nivells assolits a les proves de 4t d’ESO entraven en un pendent perillós, molt abans de la pandèmia (encara està per veure què passa a 6è de primària, encara no publicades). No només això. Des de fa uns pocs anys, les Proves d’Accés al Professorat, una mena d’examen de nivell de 4t d’ESO que ha de superar qui pretén entrar al grau de mestre, no és superat per la meitat dels aspirants (malgrat que obtingui una bona qualificació a una selectivitat que es preveu fer encara més fàcil). El Departament sembla que ja ha trobat la solució: deixar de fer les proves de competències bàsiques per no deixar en evidència els resultats de les polítiques dels darrers anys.
Probablement, hem arribat fins aquí perquè la generació que va iniciar la seva escolarització en la innovació educativa (l’Escola Nova 21 és del 2016) ja arriba al batxillerat i a la universitat. I es comencen a calibrar els efectes del caos a les aules, on determinats experiments –agrupaments variables, treball per projectes, desregulació del temps i l’espai, lliure espontaneïtat dels infants, eliminació d’una mínima estructura o coherència curricular, estigmatització de la memòria…- es tradueixen en efectes previsibles. Després de tants experiments sense protocols rigorosos d’avaluació ens trobem amb alumnes amb manca d’estructures mentals, dificultats de concentració, carències greus en lectoescriptura, el càlcul o coneixements bàsics. A tot això, l’impacte de les pedagogies no directives, estudiades recentment en una exhaustiva tesi doctoral de la pedagoga Ani Pérez, demostren que són els infants socialment més vulnerables els qui, sense intervenció del mestre (per no violentar l’espontaneïtat) menys aprenen i més indefensos es troben davant grups d’alumnes que sovint generaven dinàmiques perverses.
I la cosa va a pitjor. El debat educatiu és avui impossible perquè, sense el costum d’avaluar les novetats, determinades metodologies o pedagogies esdevenen dogmes de fe i qualsevol discussió sobre el tema pot acabar com a una guerra de religió. Ara bé, la darrera “veritat revelada”, aparentment connectada amb el concepte d’escola inclusiva, ha generat importants polèmiques. Es tracta del DUA (Disseny Universal d’Aprenentatge), una mena d’estil educatiu inclusiu que permeti que cap alumne quedi despenjat. Han circulat alguns exemples pensats per a la secundària que demanarien als professors fer frases d’una sola línia, evitar l’ús de frases passives, fer servir només el present com a temps verbal, no fer servir números romans o percentatges. En altres termes, evitar que els alumnes aprenguin, o s’esforcin, o fracassin. En el fons, tot plegat no és massa diferent de la moda woke imposada en alguns districtes escolars dels Estats Units que han decidit prescindir de les matemàtiques perquè són discriminatòries per a la població afroamericana (i ni afroamericans, ni asiàtics, ni llatins, ni blancs aprenen, doncs, matemàtiques).
En resum, un dels responsables del malestar psicològic dels alumnes és probablement la confusió sobre el que ha de ser una educació que, com la rebuda per les generacions anteriors, els permeti pensar i actuar pel seu compte. Tanmateix, avui tenim una generació de joves que no saben on són. Literalment!, perquè després d’experiments educatius no supervisats, hi ha un percentatge elevat que no sap situar en el mapa la seva ciutat o identificar correctament els continents. Que no saben què és el suspens (de fet, expliquen que en les extraescolars de futbol, s’ha posat de moda que no hi hagi porteries ni es puguin marcar gols). Joves i adolescents als quals se’ls confon fent-los creure que l’educació emocional equival a l’exhibicionisme banal dels sentiments. O de mirar de convèncer-los que les seves angoixes, inherents a la condició humana i al seu momentum cronològic, poden tenir solució o la poden adquirir. És ben curiós com se’ls despulla de la filosofia i la literatura, aquells coneixements imprescindibles per comprendre la profunditat –i l’absurd- de l’existència, i se’ls miri de consolar fent mindfulness, una tècnica psicològica dissenyada per no pensar.
Com hem arribat fins aquí? Tinc dues explicacions; una de filosòfica i una altra de material. En el primer cas, albiro una crisi civilitzatòria, en què occident està fent el dol per l’estabilitat perduda, en què mig segle de neoliberalisme ha trinxat tot nexe comú, des de la família a la solidaritat de classe o de nació, i l’individu queda sol i perplex. En el segon cas trobo una explicació més inquietant. Els sistemes educatius són un element de creació i reproducció de classes mitjanes (per això els índexs de fracàs escolar van tan lligats a la sociologia). El sistema va millorar a mesura que hi havia la possibilitat de mobilitat ascendent (és el cas de la meva generació, quan durant els anys 60 les classes mitjanes no representaven més que una quarta part dels habitants, i que trenta anys després acollia a una de cada dues persones). Per contra, la crisi de 2008 va propiciar un desclassament descendent de grans contingents, i la quarta revolució industrial pot fer que en un parell de dècades només hi pugui haver de l’ordre del 15-20% de classes mitjanes. És ben curiós, i aquest és un fenomen del qual no es parla massa, que l’escola concertada, on tradicionalment s’han refugiat aquests sectors socials, han passat de representar el 50% la dècada de 1990 al 30% actual. En qualsevol cas, experiments com les DUA pot fer que determinades escoles d’elit (és a dir, amb plantejaments convencionals, poc digitalitzades, llibre de text, pocs alumnes per classe i culturalment homogenis) esdevinguin un refugi per a una reproducció social cada vegada més difícil i limitada.
Sobta la passivitat social davant la degradació del sistema educatiu. Sobta encara més el col·laboracionisme de l’esquerra al respecte. Una degradació que va més enllà dels recursos, perquè la cosa va, sobretot, de concepte. Una escola que entretingui, com Netflix, o una escola que ensenyi, com ha estat la seva tradicional raó de ser? Òbviament, si tenim davant d’un panorama d’empobriment i precarització generalitzats (i vull recordar que a Catalunya el 30% dels infants són pobres i tenim un dels sistemes més segregats d’Europa), tenir generacions intel·lectualment ben formades pot representar un perill per a l’ordre social. Malgrat que això incomodarà als meus amics anarquistes i comunistes, les revolucions i les resistències les protagonitzen les classes mitjanes, i aquelles ments que tenen capacitat d’entendre el món (i situar-se al mapa, i fer percentatges, i saber llegir i escriure). Una generació sense coneixement, no és una generació de vidre, sinó un futur esmicolat.
3 
