Un informe de l’OMS de 2023 assenyala que la solitud és un factor de risc similar al tabaquisme. Tanmateix, i a diferència del fum del tabac, no detecto massa interès per les administracions públiques per abordar el problema. Més aviat, al contrari, assumint l’Agenda 2030, i des de plantejaments falsament progressistes, es detecta certa hostilitat vers les famílies convencionals, al cap i a la fi, una institució mil·lenària capaç d’oferir certa protecció a l’individu i ordre a la societat. Més aviat, en bona part de les iniciatives polítiques, hi ha un cert enlluernament per fórmules de vida alternatives i pels vincles febles entre persones. Fins i tot ara, que ens acostem a unes dates especialment complicades per a les persones soles, amb elements aparentment banals com els pessebres, sembla com si es pretengués apartar de l’espai públic, no només un símbol religiós, sinó una escena que representa la família convencional, com si la seva exhibició –i l’Ajuntament de Barcelona porta ja massa temps amb això– ofengués les sensibilitats religioses o antropològiques de la majoria social.
Les dades són desoladores: pel que fa a Catalunya, els naixements el 2024 van ser 53.793, respecte als 89.024 de 2008. Entre aquests setze anys, la taxa de natalitat ha caigut del 12,1 per mil als 6,7 per mil actuals; l’índex de fecunditat, d’1.57 a 1.08 per dona; l’edat mitjana de la primera maternitat de 30,8 a 33,2 (per cert, que el 35,5% dels naixements són de dona estrangera); les llars unipersonals han passat del 21% al 27%; el percentatge de dones casades a 30 anys ha passat del 33% al 17,5%; l’edat mitjana en què es té el primer fill dels 29,1 als 31,5. I podríem continuar. Les profecies sobre l’hivern demogràfic, a occident en general, i a la hiperglobalitzada Catalunya en particular, són més que avalades per l’estadística.
Totes aquestes qüestions venen reforçades per tendències culturals. Darrerament, se’n parla de l’heteropessimisme, del poliamor, de relacions obertes, fenòmens sovint amplificats per les xarxes i els mitjans, i molt especialment promoguts per certs productes culturals (diverses plataformes de continguts, cinema, llibres de teòrica autoajuda i altres coses per l’estil) que tendeixen a romantitzar la solitud, la independència personal i la idea que era millor estar sol que mal acompanyat. També hi ha, per descomptat, determinats pànics morals, especialment des de certs discursos dels “nous feminismes” que expressarien la intrínseca maldat dels homes amb tendència a ser uns maltractadors i assetjadors (o, en la seva contrapart, estereotipar les dones com a éssers volubles i aprofitats). És la guerra de sexes de tota la vida, amplificada avui a una escala de conflicte nuclear. De fet, alguns analistes consideren expansió de l’homosexualitat com a la conseqüència natural d’aquesta “por a l’altre”, d’altra banda, reforçada per reformes legals que empenyen els portadors del cromosoma XY a sospitosos habituals, mentre que a les portadores del XX a la condició de víctimes de sèrie. Això, entre els més joves, tenallats per un imparable procés d’atomització, comença a ser més que preocupant.
Com hem arribat fins aquí? Entre els amants de les teories de la conspiració, hi ha qui denuncia un programa d’enginyeria social facilitat per alguns ultrarics (Soros, Schwab) que, tenint en compte un futur on la quarta revolució industrial i l’eclosió de la IA farà innecessaris amplis contingents de població, especialment classes mitjanes, on el fenomen fa i farà més mal, una autoextinció voluntària una reducció radical de la població evitarà els perills d’una revolució. Una subteoria conspiratòria afegeix la variable que el que es tracta és d’extingir la societat occidental en el sentit que la seva tendència a reclamar drets socials i no acceptar condicions de servitud la fa un objectiu i, per tant, el que es tractaria seria de ser reemplaçats per altres contingents, especialment aquells que practiquen una religió amb una cosmovisió autoritària de l’existència, més adaptables a una era de tecnofeudalisme i explotació.
Com a acadèmic, no puc donar crèdit (o no massa) a aquestes explicacions, massa simplistes. Tot i això, no podem minimitzar el fet de com la ideologia és capaç de dirigir les nostres decisions, especialment les més inconscients. Ara bé, a parer meu, aquest fenomen el veig més com la conseqüència de com el neoliberalisme ha transformat profundament la nostra manera de pensar i actuar, i ens dirigeix vers l’abisme de l’autoextinció. En altres paraules, si el neoliberalisme es fonamentava en la creació de mercats radicalment lliures, en la privatització de qualsevol bé i servei públic i en la desregulació més absoluta, aquests elements que inicialment servien per gestionar l’economia, han acabat per trencar les fronteres d’allò públic per penetrar en els àmbits més íntims de l’existència. Ja no es tracta només de fragmentar les famílies per multiplicar el nombre de consumidors, sinó també de percebre les relacions humanes com qualsevol mercat. D’això ja en va parlar, a la primera dècada d’aquest segle, Zygmunt Bauman, amb el seu extraordinari llibre “Amor Líquid”. En aquesta obra, aquest pensador exposava que les relacions afectives havien entrat en una lògica de mercat, en què les persones competien pel producte més atractiu, a la recerca d’una experiència tant intensa com efímera, i en una dinàmica de reemplaçament d’allò vell per l’enlluernament d’allò nou.
L’emblema d’aquesta nova lògica serien les aplicacions de cites, on els participants establien una mena de competició a la recerca de plaers immediats, i on caducada ràpidament la novetat, els individus assolien fàcilment la condició de material de rebuig. I, per descomptat, un dels danys col·laterals d’aquestes noves regles del joc, al més pur estil del món de les finances, implicava un nombre reduït de guanyadors, i un nombre creixent, majoritari, de perdedors. Es generaven expectatives desproporcionades que només una minoria de jugadors eren capaços d’oferir, mentre que la immensa majoria, amb les seves imperfeccions físiques i febleses psicològiques, simplement, quedaven descartats. Alguns sociòlegs parlaven de moltes dones que acceptaven compartir relacions amb un nombre escàs d’homes amb prou aptituds físiques, materials i psicològiques, mentre que un bon grapat de nois i senyors, pràcticament no podien participar en el joc. Les conseqüències: moltes dones que quedaven soles (o amb la companyia d’un animal domèstic) ressentides i frustrades perquè hi ha pocs prínceps blaus que, amb la sobreoferta, eren incapaços de tot compromís; i molts homes ressentits i frustrats perquè, incapaços de satisfer les expectatives d’elles, acabaven (i acaben) fornint grups de tribus urbanes com el fenomen incel. (Acotació: en la història, la poligàmia és pròpia de civilitzacions autoritàries i desiguals; mentre que la tan infamada monogàmia, és pròpia de societats democràtiques i igualitàries).
Les estadístiques, com tot, assenyalen tendències, des d’una realitat complexa i contradictòria. Tanmateix, és obvi que alguna cosa hem fet malament com a societat quan les relacions personals s’han anat deteriorant fins al punt que és difícil formar i consolidar famílies i, per tant, donar continuïtat a la nostra forma de vida, a la nostra civilització, a la nostra llengua i cultura. Hi ha, a més, aquests elements ideològics (la romantització de la solitud, la idea de la realització mitjançant la professió tot sacrificant la família, els experiments en les formes familiars o d’agrupaments interpersonals…) que, tot plegat, agreugen una infelicitat que ja venia de sèrie en l’antic i imperfecte sistema de les famílies convencionals. Tanmateix, l’epidèmia de solitud que ens ve a sobre per donar per bons valors (l’individualisme, el narcisisme, l’aversió al compromís) ens hauria de portar a la conclusió que sovint les millors idees ens empenyen vers les pitjors catàstrofes.
