La jornada -la rara jornada- de dijous va culminar amb la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat i amb un gran exercici d’escapisme presencial: el del president Carles Puigdemont. D’entrada i deixant-ne els detalls per als paràgrafs següents, si algú hi vol veure un empat tècnic, que s’ho faça mirar. Donaria tota la raó a Don Miguel de Unamuno quan, des de la displicència bascocastellana, acusava els catalans de deixar-se ofegar per l’estètica. En l’enèsima i darrera batalla entre independentisme i unionisme a Catalunya, és ben clar qui hi ha perdut i qui hi ha guanyat més. Reina per alfil. L’independentisme s’hi ha deixat, entre altres pèls valuosos, la unitat, fins ara fràgil i enganyosa; a partir d’aquest moment, absent fins i tot en l’aparença. En l’anterior brega havia perdut la majoria parlamentària, ara s’hi ha deixat també i a més el govern.
Tan important és aquesta unitat? No, per al dia a dia autonòmic. Des d’aquesta perspectiva, no té cap sentit. Tàctica i logística hi obliguen. Però sí que en té des del punt de vista estratègic. Què se n’ha fet, de l’estratègia? Queda tan galdosa per a l’independentisme com sempre. Encara més.
Entrem en detalls. En primer lloc, dijous qui va quedar més en evidència va ser el cos de Mossos d’Esquadra. Una evidència que pot resultar relativa, sobretot si es considera que qui més la vol atiar -qui més l’ha volguda atiar sempre- ha estat la cúpula judicial i una part important de l’opinió pública espanyola. Moguts per la ira colonial, tots ells consideren els Mossos com un cos policial sota sospita permanent, com un mal innecessari que voldrien substituir. Uns sipais prescindibles.
De fet, les ordres de detenció del jutge Pablo Llarena van considerar aquesta vegada que la policia judicial que havia de garantir la detenció del president Carles Puigdemont havia de ser el cos “autonòmic”. Els jutges espanyols no ho van veure de la mateixa manera arran del referèndum de l’1 d’octubre. Llavors es tractava d’impedir-lo amb tota la força i amb els cossos policials que consideren propis i lleials. Dijous, no. Dijous si els Mossos se’n sortien, el cos quedava en evidència davant els independentistes que consideren una ignomínia la detenció del president de la Generalitat a l’exili. Si fracassaven, l’altra part de la societat catalana i quasi tota l’espanyola es carregava de raons per considerar la policia catalana com un element ineficaç o indigne de confiança.
En la roda de premsa de l’endemà en què la cúpula del departament d’Interior i del mateix cos policial van explicar els fets del dia anterior i el fracàs de tota l’operació de captura, el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sellent, va apel·lar al respecte de l’“ordre constitucional”, que el president de la Generalitat -Pere Aragonès- compartia igualment. Un “ordre constitucional” que el cos policial català en conjunt va acatar durant tot el Procés i que continua acatant ara.
Sellent va justificar tots els punts de l’operació, que va considerar “proporcionada”. Fins i tot quan va ordenar desplegar una opció excessiva que té sentit quan es tracta de capturar terroristes o sospitosos de perpetrar actes terroristes o quan va acceptar l’ús del gas pebre contra un grup de manifestants. Eduard Sellent va titlar l’actitud de Puigdemont de “comportament impropi de qui havia estat la màxima autoritat d’aquest país” i va recalcar que “en cap moment vam negociar la detenció del senyor Carles Puigdemont”, com fonts indeterminades del govern havien filtrat el dia anterior. “No s’hi val passar per sobre del cos dels Mossos d’Esquadra”, va reblar i va rematar el comissari en cap. Una opinió que no és temerari considerar compartida per la majoria del cos.
Si algú n’esperava més, ha perdut de vista la realitat. La realitat “autonòmica” i “constitucional” dels Mossos.
La “credibilitat” dels Mossos, sí, ha quedat tocada i alterada dins el marc d’“ordre constitucional” a què es van referir tots els assistents a la roda de premsa. I també des del punt de vista de l’independentisme més inquiet, que considera lamentable tot el que van fer dijous. Doble pèrdua, doncs. Més lamentable encara és constatar la persecució -policial i judicial- que hauran de suportar els agents que van acompanyar el president Puigdemont, una persecució que en aquell moment s’havia saldat amb “dos detinguts i 19 investigats penalment”. Uns detinguts i uns investigats que, com sol passar, no obtindran cap benefici de la Llei d’Amnistia que no acata la cúpula judicial espanyola.
En segon lloc, és obvi que la irrupció del president Puigdemont a Barcelona va desdibuixar i diluir el protagonisme del nou president de la Generalitat, Salvador Illa. La premsa espanyola -la premsa espanyola majoritària i habitual, de tambor i corneta- només s’hi va referir per considerar-lo “còmplice” de les maniobres dels independentistes. Una acusació que van escampar -com sol ser habitual- al president Pedro Sánchez i, en aquest cas també, al ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Per a la premsa internacional -amb tons i interessos variables- només hi havia un president de la Generalitat: Carles Puigdemont, que sí que va aconseguir tot el protagonisme de la jornada.
I arribem així al tercer punt. Quin era l’objectiu darrer de Carles Puigdemont? Deixar en evidència, una vegada més, la cúpula judicial espanyola, rebel davant el poder legislatiu? No calia arribar tan lluny. El president i el samaruc de séquia més amagat ja la coneixen, aquesta cúpula. Ja saben de què és capaç i fins on pot arribar.
L’objectiu del president Puigdemont era traure tot el protagonisme a Salvador Illa i remarcar el paper de comparsa necessària en la investidura d’Esquerra Republicana? Això -almenys la primera part- és foc de botges. Borumballa de durada curta. Res comparat a una legislatura que podria ser llarga i en què ben segur que ell i Junts podran denunciar costures fràgils o trencades una vegada i una altra.
En tot cas, si aquest era l’objectiu, la proesa escapista contradiu obertament tots els propòsits que el mateix president Carles Puigdemont havia desgranat una volta i una altra durant la campanya i una vegada sabuts els resultats electorals.
Puigdemont, en l’entrevista electoral que va publicar aquest diari, s’havia compromès a ser “al debat d’investidura, sigui o no el candidat a investir”. Més encara, havia considerat que calia “cloure un cicle allà on l’havíem d’haver començat, que és al Parlament de Catalunya”. Avisat que amb tota seguretat seria detingut i tancat en presó preventiva, responia: “Des d’aquesta nova perspectiva, una detenció en directe, davant els ulls del món, pot aconseguir una certa satisfacció com la que van obtenir quan em van detenir a Alemanya, però el final estaria cantat”. El president a l’exili, doncs, assumia sense reserves la mateixa detenció: “Miri, és que m’és igual, perquè la lluita política agafa ara una altra direcció”.
Una altra direcció, una altra etapa, un canvi profund d’estratègia, que han quedat en no res. Perquè amb el retorn “a casa” -i “casa” és l’exili- de Carles Puigdemont, tot queda igual. Tots els partits, tret de Junts -i la CUP-, viuen una altra realitat. Una realitat “autonòmica”. Mentre que el partit del president de nou a l’exili torna a la casella d’eixida. D’oca a oca i tornem enrere, que no ha estat res. Les explicacions posteriors del líder -en cos i ànima- de Junts no poden satisfer ningú, perquè no s’entenen. No justifiquen les intencions prèvies que ell mateix havia detallat i que ara tergiversa.
En aquesta vida política que vivim sembla que tot, per a uns i altres, qualsevol opció per contradictòria que semble, té sentit i raons -amagades o visibles- que la justifiquen.
Potser els votants de Carles Puigdemont i Junts -tots o una part- poden considerar aquesta jugada escapista rebel, divertida i fins i tot transgressora. Una actitud que comparteixen amb aquella facció de l’opinió pública -de dins i de fora de Catalunya- que es mira la política amb desgana i que només s’hi sent atreta quan li facilita la sorpresa i l’entreteniment. Però n’hi deu haver també una part més desorientada o més decebuda encara que abans. Una part que no s’identifica amb les estratègies de l’independentisme que s’ha resignat de nou a l’autonomisme, però que tampoc no acaba d’entendre què pretén i cap a on va l’altre.
Una èpica estranya, la d’aquesta setmana.
