Una claveguera a cel obert

Espanya és una claveguera a cel obert. Les revelacions dels àudios de Villarejo, exposant totes les misèries del Deep State postfranquista certifiquen allò que ja sabíem. Que l’estat de dret és una ficció. Que la democràcia és fake. Que tota aquesta parafernàlia patriòtica i rojigualdera no resulta altra cosa que un simple pretext per dissimular el que Joan Josep Burniol van definir com a unes “castes que viuen acampades damunt l’Estat”. Els diversos àudios, on desfilen polítics, jutges, empresaris, gent de baixa estofa que es fan passar per periodistes confirmen documentalment allò que ja sabíem. Que diverses maniobres en marxa, al més pur estil de l’Stasi de l’Alemanya Oriental, havien de servir per arruïnar reputacions, fer xantatge, subornar, crear muntatges per acabar amb carreres polítiques, i, en resum, a posar fora de joc a tota la dissidència d’un sistema polític que, contràriament al que va definir una de les seves víctimes, Juan Carlos Monedero, no és pas el Règim del 78, sinó més aviat el Règim del 39 (que curiosament és la meitat de 78).

Precisament Monedero, probablement un gran politòleg i un pèssim polític, va ser un dels que millor van saber interpretar la deficient cultura democràtica espanyola. Ho va explicar en plena ebullició del 15-M, aquell gran moviment fracassat en un dels millors llibres que mai s’han escrit sobre la naturalesa de l’Espanya actual, La Transición contada a nuestro padres. Nocturno de la democracia española (2011). El llibre es feia ressò d’un corrent crític sobre les falsedats damunt les quals s’aixecava el relat de la Transició assenyalant els orígens macabres del franquisme (amb una violència apocalíptica, entre 130.000-200.000 assassinats, un saqueig a escala industrial dels republicans, violacions, tortures, mig milió d’empresonats, mig milió d’exiliats que, sense exagerar, l’hispanista Paul Preston ha definit com a “holocaust espanyol”), que va tenir en la família Borbó la garantia continuista de la impunitat absoluta a tots els crims, que va perpetuar l’asimetria de poder perpetrada per la guerra civil i la dictadura, amb una judicatura i una policia obsessionada a reprimir la dissidència i que manté a la pràctica un sistema feudal visible, per posar un exemple, entre el càrtel de les elèctriques i uns consumidors indefensos. Precisament perquè Monedero, i altres brillants politòlegs reconvertits a polítics com Pablo Iglesias sabien perfectament de què anava el tema, fa més agra la seva prevaricació moral en la seva càrrega contra un independentisme que, com s’ha vist constitueix l’amenaça més realista per acabar amb aquesta autocràcia constitucional.

Certament, Pablo Iglesias va reaccionar amb una raonable irritació quan va poder sentir la conversa entre Villarejo i Farreras sobre la manera en què volien desgastar electoralment Podemos, una força política que, poc abans de l’1 d’Octubre va tenir l’establishment franquista contra les cordes. Tanmateix, la ràbia d’Iglesias no era tant pel fet de tenir proves fefaents d’allò que tothom sabia, sobretot ell: les maniobres de les clavegueres per eliminar rivals polítics, sinó perquè l’antic líder de la formació morada també n’és conscient que, malgrat l’escàndol, no passarà res. Totes les deixalles pudents mitjançant les quals Espanya es manté, més que unida, relligada, seguiran fluint en una claveguera màxima, a cel obert, a plena vista. I això, sense que cap col·legi de periodistes tingui el valor d’expulsar de la professió aquell qui ha vulnerat totes les regles de l’ètica professional. Ni que els jutges que han participat activament en aquests muntatges siguin sancionats. Ni que les cúpules policials hagin de depurar responsabilitats davant fets extremadament greus que les democràcies mínimament liberals i decents no podrien perdonar. Ni es muntarà cap boicot a aquelles empreses que finançaven aquesta mena d’operacions (amb portes giratòries radioactives). Els espies de Pegasus seguiran espiant, mentre que els espiats il·legalment no veuran la justícia. Els Borbons seguiran xerrant d’ètica al seu verset anual de Nadal. El pitjor de tot és que no passarà res. A persones honrades com a Xavier Trias els hauran estroncat la carrera política. A directives del Barça els hauran arruïnat les seves empreses. Als innocents d’Altsasu els hauran pres la joventut. Als CDRs els hauran malmès la salut mental i econòmica. Perquè, en el fons, el règim postfranquista es fonamenta en la impunitat dels monstres que van construir l’Espanya actual.

No passarà res, perquè en el fons, l’Espanya actual es va fonamentar en el terror franquista, amb famílies que han traspassat la por de generació en generació. Una Espanya on els Millán Astray, ja sigui amb uniforme o toga, van exterminar la intel·ligència. Una Espanya on el robatori a gran escala perpetrat durant el franquisme va continuar sota la fórmula d’una corrupció que, a la pràctica, continua funcionant a gran escala, pagant algunes multes –la xocolata del lloro– com ha passat recentment amb el càrtel de les empreses constructores. Una Espanya que no dubta a creure’s, i voler-se creure, amb aquest esperit primitiu, que el mal resideix en aquells, com els independentistes o els republicans, simbolitzats per don Gregorio, el vell mestre republicà de La Llengua de les Papallones, el conte de Manuel Rivas, on el protagonista és humiliat, escarnit, i finalment afusellat a l’inici de la guerra civil. Com Moncho, l’alumne del mestre que tant havia ajudat a descobrir el món, en l’escena final, s’afegeix a la massa a llençar pedres, ja sigui per por o esperit gregari, contra la dignitat representada per tots aquells que s’enfrontaven a la indignitat d’una Espanya “de charranga y pandereta (…) Esa España inferior que ora y bosteza / vieja y tahúr, zaragotera y triste / esa España inferior que ora y embiste,/ cuando se digna usar de la cabeza”, que va retratar Antonio Machado.

Michel Houellebecq, a la seva darrera novel·la Anorrear descriu els símptomes que comporta una irreversible decadència: baixa natalitat, consum desproporcionat de drogues i caiguda en picat dels nivells educatius. Houellebecq vol parlar de França. Espanya, per contra, sembla mantenir un lideratge occidental en aquesta mena de galdós campionat. Monedero, Iglesias i tants altres esquerranosos que ingènuament pensen que el seu país és reformable, van menysprear i atacar l’independentisme, quan, ben segur, una Catalunya independent podria ser el millor refugi contra aquesta gran claveguera a cel obert en què ha degenerat un país, que en el fons no resulta altra cosa que un greu error de la geopolítica.