Viatjar a Barcelona, per a un periodista que resideix i treballa a Madrid, és sempre una aventura esperançadora. He passat grans hores professionals i culturals en una ciutat que estimo, sabent que visitar-la serà sempre objecte d’agradables records, potser perquè no he tingut la sort que els meus desplaçaments siguin tan freqüents i prolongats com jo hauria volgut. Aquesta setmana, dilluns, hi vaig tornar, per mantenir dues importants entrevistes de feina: volia posar el termòmetre per comprovar la temperatura de la realitat catalana, sempre tan difícil d’aprehendre fins i tot per als qui estan inserits en la mêlée. Però això no minora la meva passió d’observador d’una de les polítiques menys enteses a Madrit des de fa més d’un segle.
Vaig mantenir diverses trobades, dues de les quals de singular importància. Una, amb Salvador Illa. L’altra, per aquestes exigències de l’off the record, no puc detallar-la, encara que sí les impressions que vaig treure d’algú instal·lat en un independentisme segurament realista i que ocupa un espai de gran relleu i influència a Esquerra. Totes dues trobades, i una altra amb un candidat a l’alcaldia barcelonina, van tenir lloc dos dies abans que s’anunciés oficialment el tancament de l’acord entre Illa i Pere Aragonès sobre els pressupostos, un acord que les meves converses, i altres de prèvies a Madrid amb diputats catalans, em van revelar per endavant que estava tancat i ben tancat, encara que es continuaven posant dificultats secundàries d’última hora, potser de cara a la galeria.
La meva impressió general que els acords entre Esquerra i La Moncloa van, amb o sense taula negociadora, molt millor del que totes dues parts intenten aparentar, cosa que sempre he defensat. Sánchez s’està jugant la seva reelecció a mitjà termini amb una negociació l’existència de la qual ningú admet, però necessita Esquerra per reafirmar-se en el moment present. I a Aragonès li passa el mateix: per consolidar el seu fràgil Govern, necessita els socialistes tant com els socialistes el necessiten a ell. I sis quilòmetres de circumval·lació d’una autovia o una ampliació de serveis al Prat no són causa que justifiqui no secundar uns pressupostos quan del que es parla és de coses molt més transcendents que de simples diners: d’acabar bé totes dues legislatures, l’espanyola i la catalana. I, clar, del futur.
Jo crec, i els meus interlocutors també, que aquesta setmana ha fet història. I també que ha deixat massa gent a la cuneta. A Madrid, tot el que ha passat aquesta setmana que ara conclou, dictamen europeu inclòs, es contempla com una derrota de Puigdemont, i com un pas endavant conjunt de Sánchez i Pere Aragonès, és a dir, d’Oriol Junqueras i del Govern Frankenstein. Una lectura massa simple? Probablement, però els meandres de la política catalana no estan fets per a la duresa de closca de l’estepa mesetaria. I segurament encara hem de veure a Catalunya girs polítics i aliances municipals que ara mateix poden resultar impensables i fins a escandaloses: la cursa cap a les urnes fa sempre estranys companys de llit i produeix encara més estranys enemics.
Jo, la veritat, soc potser dels optimistes que creuen que el suflé ha baixat no poc en relació amb el 2017, any nefast per a tothom. I vull creure que, al marge de les seves ambicions personals, que no semblen poques, Sánchez vol inaugurar, com Adolfo Suárez –és el seu model secret, però no ho expliquin per aquí–, una llarga etapa de ‘conllevanza’ sense gaire problemes amb cap dels sectors que componen el puzle de la societat catalana. Asseguren viatgers a La Moncloa que Sánchez diu que en tindria prou de ser recordat per això, malgrat la incomprensió generalitzada de l’opinió pública més enllà de Catalunya. I Aragonès tracta de mantenir el tipus, la qual cosa tampoc és poca cosa amb el panorama que tenim: està disposat a entendre’s amb l’actual inquilí de La Moncloa al preu que sigui, que, d’altra banda, fins ara ha estat que Oriol Junqueras sigui titllat de botifler en una manifestació. Tolerable, amb tot.
Crec que no és dolent que el suflé baixi, i soc conscient que hi ha opinions molt diferents sobre aquest tema circulant pel carrer, les universitats i les redaccions catalanes. I per descomptat que els avanços seran molt majors que la instal·lació d’un Hard Rock a Tarragona o convertir al Prat en un monstre. Els meus interlocutors d’aquest dilluns aglutinen gairebé el 70% dels votants catalans i creuen que hi ha partit en aquest campionat i que hi ha futur més enllà d’aquest 2025 electoral. Aquest futur, si em permeten que m’arrisqui, passa per un nou Estatut (o per una reforma profunda de l’actual) que seria, clar, votat en referèndum d’acord amb les normes constitucionals en vigor. Hi haurà una oposició tancada en un sector independentista a aquest pla, tèbiament secundat per un altre sector, i causarà atacs de furor a Madrit. I ja veurem llavors si el suflé baixa o puja. Que baixarà, s’admeten apostes.