Dilluns 3 de novembre de 2025, el poble valencià va confirmar que s’havia constituït —una vegada més— en un subjecte polític viu i determinant. Els pobles, com les classes socials, existeixen potencialment, però només esdevenen plenament conscients d’ells mateixos a través de la lluita col·lectiva. Aquell dia, amb la dimissió de Mazón, culminava una etapa fosca i dolorosa: mesos de gesticulacions buides, insults a les víctimes de la DANA i menyspreu al País Valencià. La seua caiguda no era només el final d’una etapa, sinó l’enterrament definitiu d’un cadàver polític que feia temps que es mantenia dret només per alguns fils dels poderosos de la metròpoli.
Mazón era, en realitat, un titella al servei dels titellaires que mouen el teatre de marionetes del règim del 78: la Casa Reial i els poders fàctics de l’Estat, Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo, Santiago Abascal i els representants dels interessos econòmics que operen darrere seu.
Recordem-ho: fa just un any, quan la seua gestió criminal de la DANA del 29 d’octubre de 2024 havia provocat un resultat tant tràgic com indefensable, fins i tot la premsa més dretana el donava per amortitzat. Però Pedro Sánchez va vindre a València per a “donar-li oxigen”. Necessitava un cadàver polític del PP per parapetar-se davant les ofensives mediàtiques i judicials que li queien al damunt. Feijóo, per la seua banda, confiava que l’artilleria mediàtica permetria carregar contra Sánchez tota la responsabilitat de l’abandonament del poble valencià. I mentrestant, el capital, com sempre, observava des de la barrera, vigilant que els seus interessos no trontollaren. El dolor de les víctimes i del poble valencià mai no ha estat una variable rellevant per als seus càlculs.
Aquest joc de forces entre titellaires ha tingut un resultat previsible: la monarquia ha aconseguit salvar la seua imatge, Sánchez ha guanyat temps mantenint viu el seu ninot i Feijóo ha acabat convertit en un altre titella, aquesta vegada en mans de l’extrema dreta. Tot estava previst, excepte una cosa: la irrupció del poble valencià com a actor imprevist. Un poble al qual han donat per mort massa vegades, però que ha tornat a demostrar que continua viu, digne i actiu.
Després d’un any d’intenses mobilitzacions —el cicle més llarg i sostingut de la nostra història recent—, de plorar els nostres morts i començar a reconstruir-nos sense esperar res d’un Estat que ens ha abandonat, dilluns 3 de novembre la plaça va esclatar en una veu col·lectiva: “Ací està el poble valencià.” Un clam que ja és molt més que un crit: és una declaració de principis per al present i per al futur.
El poble s’ha organitzat en múltiples nivells i formes complementàries: les associacions de víctimes, la plataforma “Mazón dimissió” —en què han participat més de dues-centes entitats—, ara reconvertida en “Mazón, a presó”; els CLER (comités locals d’emergència i reconstrucció); i l’Acord Social Valencià, que treballa ara per definir una estratègia compartida sobre quin País Valencià volem i com fer-lo possible. Aquesta articulació popular, diversa i tenaç, és la millor garantia que la lluita no s’ature.
Però mentre el poble s’organitza, els poders que van sostenir Mazón durant més d’un any posen en marxa totes les seues maquinàries per garantir que tot semble canviar perquè res no canvie. Volen que la caiguda de Mazón siga només un relleu formal, sense tocar ni la naturalesa de les polítiques ni la relació de dependència amb l’Estat. La seua primera opció és mantenir el govern PP+Vox. I si això no és possible, convocar eleccions sense alterar les regles del joc.
Ací rau el nucli del problema estructural valencià. El primer obstacle és la nostra relació colonial amb el Regne d’Espanya, hereva directa del Decret de Nova Planta, mai derogat. El segon, la subordinació política d’un Estatut d’Autonomia més administratiu que sobirà. El tercer, l’espoli econòmic estructural que ens empobreix com a poble. I el quart, un sistema electoral injust, amb una barrera del 5% i un repartiment d’escons profundament desequilibrat.
Sense transformar aquests quatre pilars, qualsevol convocatòria electoral serà necessària, però insuficient. Necessària, perquè el poble ha de poder expressar qui vol que gestione el poder autonòmic; però insuficient, perquè aquest poder continuarà sent delegat per l’Estat, no pel poble sobirà. Així, les eleccions esdevenen un mecanisme de desafecció més que no pas d’empoderament.
Davant d’això, ens calen dues agendes complementàries. D’una banda, hem d’intervenir dins del marc polític actual, perquè ens afecta directament. Però, de l’altra, hem de bastir la nostra pròpia agenda rupturista, orientada a superar aquest marc: una nova fase constituent que avance progressivament, en cercles concèntrics, des de baix, fins a substituir completament l’ordre actual.
L’actual democràcia liberal és insuficient per a resoldre els nostres problemes. Cal superar-la, però sense renunciar als avanços que, amb molt d’esforç, els pobles han conquerit. Perquè només un poble conscient, organitzat i amb voluntat d’alliberament pot decidir plenament el seu futur.
